Kimberly Peirce
Kimberly Peirce (Harrisburg, Pennsilvània, 8 de setembre de 1967) és una directora, guionista i productora de cinema estatunidenca, obertament lesbiana,[1] principalment coneguda per la seva pel·lícula Boys Don't Cry (1999), que va suposar el seu debut cinematogràfic. L'octubre de 2013 va estrenar-se Carrie, el remake de la pel·lícula de 1976 dirigida per Brian de Palma, i basada en la novel·la homònima de Stephen King.[2]
 (2013)  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 8 setembre 1967 (56 anys) Harrisburg (Pennsilvània) |
| Dades personals | |
| Formació | Escola d'Arts de la Universitat de Columbia Universitat de Chicago Miami Sunset Senior High School (en)  |
| Activitat | |
| Camp de treball | Direcció i producció cinematogràfica |
| Lloc de treball | Estats Units d'Amèrica |
| Ocupació | directora de cinema, productora de cinema, guionista, realitzadora |
| Activitat | 1994 – |
      | |
Orígens modifica
Tot i néixer a Harrisburg, quan tenia tres anys la família es va mudar a Nova York, i quan en tenia onze a Miami (Florida). Mentre estudiava a la Universitat de Chicago va marxar a viure a Kobe (Japó) durant dos anys, on va treballar com a fotògrafa i donant classes d'anglès;[3] posteriorment va tornar a Nova York, on va seguir treballant de fotògrafa per la revista Time, abans de tornar a la Universitat de Chicago per llicenciar-se en literatura anglesa i japonesa.[4] Finalment, va estudiar a la Universitat de Colúmbia[5] per aconseguir un màster en cinema.[5]
Projecció audiovisual modifica
Durant els seus estudis de cinema va rodar el curtmetratge The Last Good Breath, que va arribar a projectar-se al Festival Internacional de Cinema de Locarno.[6] En aquella època va llegir un article[7] sobre la història de Brandon Teena, un adolescent transgènere de Lincoln (Nebraska) que va ser violat i assassinat. Deixant el projecte de la seva tesi de banda, Peirce va anar a Falls City (Nebraska) a entrevistar les persones que es van relacionar amb Teena i assistir al judici. Fruit d'aquella investigació en va sortir un curtmetratge, que va resultar nominat al Premi Princess Grace i que li va fer obtenir a Peirce una beca Astrea Production.[5]
Quan la productora cinematogràfica Christine Vachon va veure el curt, totes dues van començar a treballar en la versió llarga de la història, preparant la pel·lícula Boys Don't Cry. Peirce va aconseguir una beca de la New York Foundation for the Arts,[8] i amb l'ajuda del Filmmakers, Writers and Producers Labs de l'Institut de Sundance va poder completar la pel·lícula el 1999.
Aquesta va esdevenir una de les més aclamades de l'any, i va inaugurar els festivals de cinema de Venècia, Toronto i Nova York, aconseguint diversos guardons, d'entre els quals destaca l'Oscar i el Globus d'Or a la millor actriu que es va endur la seva protagonista, Hilary Swank, mentre que Chloë Sevigny va estar nominada a l'Oscar i al Globus d'Or a la millor actriu secundària. Peirce va guanyar el premi al millor director novell, atorgat per la National Board of Review, i el de millor nou cineasta, concedit per la Boston Society of Film Critics. La pel·lícula va aconseguir també el Premi Internacional de la Crítica a la millor pel·lícula, tant al Festival de Londres com al d'Estocolm, el premi de la Fundació Satyajit Ray a la millor pel·lícula de debut; la crítica de cinema de The New York Times Janet Maslin la va catalogar com la "millor pel·lícula estatunidenca",[9] i Roger Ebert, del Chicago Sun-Times la va puntuar amb quatre estrelles, la seva màxima qualificació.[10]
L'any 2005, inspirant-se en històries reals de soldats estatunidencs, inclosa la del seu propi germà, que tornaven a casa després d'haver lluitat a la guerra d'Iraq, Peirce va començar a treballar en Stop-Loss, viatjant pel país per a entrevistar soldats sobre les seves experiències.[11] La pel·lícula va estrenar-se el 2008; va rebre bones crítiques, i Peirce va obtenir els premis de direcció Hamilton Behind the Camera True-Grit i Andrew Sarris.[12]
Posteriorment va dirigir Carrie, estrenada el 2013, i que és un remake de la cinta de terror homònima, de 1976. La seva versió presenta l'actriu Chloë Grace Moretz en el paper de la protagonista i Julianne Moore com a mare d'aquesta.[2]
Filmografia modifica
| Any | Títol | Com a | Notes | ||
|---|---|---|---|---|---|
| Directora | Guionista | Productora | |||
| 1994 | The Last Good Breath |  Sí
|
Sí
|
Curtmetratge | |
| 1995 | Boys Don't Cry | Sí
|
Sí
|
Curtmetratge | |
| 1999 | Boys Don't Cry | Sí
|
Sí
|
||
| 2006 | The L Word | Sí
|
Sèrie de televisió. 1 episodi. | ||
| 2008 | Stop-Loss | Sí
|
Sí
|
Sí
|
|
| 2013 | Carrie | Sí
|
|||
Referències modifica
- ↑ Michael Musto. «Real Fiction - Page 1 - Movies - New York» (en anglès). Village Voice, 28-09-1999. [Consulta: 18 desembre 2012].
- ↑ 2,0 2,1 There Will Be Blood a Out, per Shana Naomi Krochmal, 25/9/2013 (anglès)
- ↑ «index magazine interview» (en anglès). Indexmagazine.com, 2001. [Consulta: 18 desembre 2012].
- ↑ «Chicago Life» (en anglès). Chicagolife.uchicago.edu. Arxivat de l'original el 2012-03-22. [Consulta: 18 desembre 2012].
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Stop-Loss press notes, Paramount Pictures (anglès)
- ↑ «filmbug» (en anglès). filmbug, 12-07-2008. [Consulta: 18 desembre 2012].
- ↑ «Arts» (en anglès). Salon.com. [Consulta: 18 desembre 2012].
- ↑ Hugh Hart. «'' 'Reel Truth' Gets to the Bottom of Indies ''» (en anglès). Articles.sfgate.com, 28-06-2009. [Consulta: 18 desembre 2012].
- ↑ Maslin, Janet. «Boys Don't Cry — Film Festival Reviews; Sometimes Accepting an Identity Means Accepting a Fate, Too» (en anglès). The New York Times, 01-10-1999.
- ↑ Boys Don't Cry, crítica de Roger Ebert (anglès)
- ↑ Valby, Karen. «'War and Peirce' by Karen Valby, ''Entertainment Weekly'', March 28, 2008» (en anglès). Ew.com, 28-03-2008. Arxivat de l'original el d’octubre 21, 2012. [Consulta: 18 desembre 2012].
- ↑ By N'neka Hite. «''Kimberly Peirce set for Sarris Award''» (en anglès). Variety, 29-04-2008. [Consulta: 18 desembre 2012].
Enllaços externs modifica
- Fan site no oficial (anglès)