Le Roi Arthus, opus 23, és un drama líric en tres actes i sis quadres del compositor francès Ernest Chausson, l'únic que va escriure amb un llibret escrit per ell mateix. Escrita entre el 1886 i el 1895, l'obra no es va estrenar fins quatre anys després de la mort del compositor, el 30 de novembre de 1903 al Théâtre royal de la Monnaie de Brussel·les, dirigida per Vincent d'Indy.[1]

Infotaula de composicióEl rei Artur
Títol originalLe Roi Arthus
Forma musicalòpera Modifica el valor a Wikidata
CompositorErnest Chausson
LlibretistaErnest Chausson
Lletra deErnest Chausson Modifica el valor a Wikidata
Llengua del terme, de l'obra o del nomFrancès
Creació1886-1895
Data de publicaciósegle XIX Modifica el valor a Wikidata
PartsTres
CatalogacióOp. 23
Personatges
  • Arthus (baríton) - Henri Albers
  • Genièvre (mezzosoprano) - Jeanne Charlotte Paquot d'Assy
  • Lancelot (tenor) - Charles Dalmorès
  • Lyonnel (tenor) - Ernest Forgeur
  • Merlin (baríton) - Édouard Cotreuil
  • Mordred (baix) - Arthur François
  • Allan (baix) - Jean Vallier
  • Un pagès (tenor) - Lucien Henner
  • Un cavaller/un escuder (baix) - Charles Danlée
  • Cor: cavallers, escuders, patges, bards; dames de companyia de Genièvre
Estrena
Estrena30 de novembre de 1903
EscenariThéâtre royal de la Monnaie de Brussel·les,
Director musicalVincent d'Indy
Musicbrainz: 5318804c-ae7c-4604-b07a-447d731eec43 IMSLP: Le_roi_Arthus,_Op.23_(Chausson,_Ernest) Allmusic: mc0002360848 Modifica el valor a Wikidata

Representacions modifica

Després de l'estrena francesa, que fou el 30 de març de 1916 (i només del tercer acte), l'òpera s'ha representat poc: a Dortmund i a Bregenz el 1996, a Montpeller i a Colònia el 1997, a Brussel·les el 2003 (per celebrar el centenari de l'estrena mundial), a Estrasburg el 2014[2] i a París el 2015, amb una nova producció de la mà de Graham Vick, amb Roberto Alagna i Sophie Koch.[3]

Anàlisi musical modifica

L'obra està perfectament disposada: un preludi orquestral precedeix als tres actes que comprenen cadascun dos quadres. El tractament de l'orquestra revela la introducció d'un estil simfònic a l'òpera que respon als mateixos requisits que els del repertori purament instrumental. El diàleg es desenvolupa de forma contínua, sense interrupció, i la música, connectant cada quadre per interludis, conrea l'art de transició inadvertida.[4]

Chausson enriqueix la seva harmonia utilitzant tant els vells camins com la gamma de tons els quals Debussy s'apoderaria uns anys més tard. Els temes que flueixen per la partitura estan lluny del principi del leitmotiv wagnerià, que el compositor no van utilitzar sistemàticament, i fins i tot de vegades arriba a dissimular-los.[4]

Enregistraments modifica

  • Le Roi Arthus. Gino Quilico, Teresa Żylis-Gara, Gösta Winbergh, René Massis, Gilles Cachemaille,French Radio Chorus and New Philharmonic Orchestra, sota la direcció d'Armin Jordan, Erato, 1986.
  • Le Roi Arthus. Philippe Rouillon, Susan Anthony, Douglas Nasrawi, Gilles Cachemaille, Evgenij Demerdjiev, Wiener Symphoniker, sota la direcció de Marcello Viotti, ORF Koch Schwann, 1996
  • Le Roi Arthus. Andrew Schroeder, François Le Roux, Susan Bullock, Simon O'Neill, David Okulitch, Donald McIntyre, Paul Parfitt, BBC Symphony Orchestra, sota la direcció de Leon Botstein, Telarc, 2005.

Referències modifica

  1. Kettle, Martin. «Chausson's operatic rarity Le Roi Arthus deserves clarity not banality» (en anglès). The Guardian. [Consulta: 10 març 2016].
  2. Ernest Chausson - Le Roi Arthus Arxivat 2015-04-18 a Wayback Machine. sur le site de l'Opéra national du Rhin
  3. Le Roi Arthus Arxivat 2014-03-18 a Wayback Machine. sur le site de l'Opéra National de Paris
  4. 4,0 4,1 Le Doussal, 2000, p. 129.

Bibliografia modifica

  • Le Doussal, Florence. «Ostinato rigore. Revue internationale d'études musicales, vol.14». A: Éditions Jean-Michel Place. Le Roi Arthus : un opéra idéaliste, miroir du rêve créateur d'Ernest Chausson (en francès), 2000.