Lee De Forest
Alexander Lee De Forest (Iowa, 26 d'agost de 1873 - Hollywood, 30 de juny de 1961) va ser un inventor estatunidenc amb unes 300 patents registrades, entre les quals destaca el tríode, primer dispositiu amplificador i origen del posterior desenvolupament de l'electrònica basada en les vàlvules de buit.[1]
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 26 agost 1873 Council Bluffs (Iowa) |
| Mort | 30 juny 1961 (87 anys) Hollywood (Califòrnia) |
| Sepultura | cementeri de San Fernando Mission |
| Dades personals | |
| Formació | Universitat Yale Northfield Mount Hermon School Yale School of Engineering & Applied Science Sheffield Scientific School |
| Director de tesi | Josiah Willard Gibbs |
| Activitat | |
| Camp de treball | Tecnologia, diode (en)  , valve amplifier (en) , Radiotelegrafia, radiotelefonia i història de la tecnologia |
| Ocupació | físic, productor de cinema, radio technician (en) , enginyer elèctric, inventor, director de cinema, enginyer |
| Ocupador | Institut de Tecnologia d'Illinois |
| Partit | Partit Republicà dels Estats Units |
| Membre de | |
| Obra | |
Obres destacables | |
| Localització dels arxius | |
| Família | |
| Cònjuge | Lucille Sheardown (1906–1906) Nora Stanton Blatch Barney (1908–1911) Marie Mosquini (1930–1961) |
| Pares | Henry Swift de Forest i Anna Margaret Robbins |
Premis | |
| Lloc web | leedeforest.org |
    | |
Biografia modifica
Va néixer el 1873 a Council Bluffs, Iowa, però va créixer a Talladega, Alabama, on havien enviat el seu pare, ministre religiós, per reorganitzar una escola negra. Va ser un lloc solitari per al jove Lee; privat de les habituals relacions juvenils, va disposar de més temps per a llegir. El seu pare va intervenir directament en l'educació del nen, amb l'esperança d'orientar-lo a la vocació religiosa.[2]
No obstant això, Lee preferia la ciència i va mostrar tenir-hi una gran aptitud, construint bateries i motors que eren de qualitat professional. A l'Escola Científica Sheffield, de Yale, va rebre estímul el talent de Lee i es va quedar allà fins a obtenir el doctorat el 1899.[3]
Durant tota la seva vida, va crear una idea lucrativa rere l'altra, però la manca de perspicàcia comercial li va impedir treure profit del fruit del seu geni. El creixement excessiu de la seva companyia va acabar per provocar la fallida, però De Forest es va recuperar ràpidament.
El jove inventor es va casar el 1908, però va tenir una lluna de mel molt atrafegada. Amb la seva dona va anar a París, i allà va instal·lar un transmissor telefònic a la part superior de la Torre Eiffel. Al seu retorn als Estats Units, va ser assetjat per les sol·licituds dels seus invents que li feien persones de totes les classes socials. Va construir antenes en els sostres dels gratacels i instal·là el seu equip electrònic d'amplificació sonora (micròfons) en els teatres i al Metropolitan Opera House.
Idea rere idea sortia del prolífic cervell de De Forest. Entre els seus molts invents, va rebre les patents d'un bisturí, el circuit oscil·lador d'alta freqüència, el radiotelèfon, els sistemes de transmissió i recepció de ràdio, els sistemes de comunicació dels trens, un altaveu, la cèl·lula fotoelèctrica, la càmera de cinema a prova de sorolls i un aparell de televisió i també de televisió de colors. La ràdio fou primerament desenvolupada com un sistema de comunicació marítima. També demostrà la seva eficàcia per posar en contacte territoris aïllats i remots, però era inestable i es produïen moltes interferències. L'investigador De Forest aconseguí eliminar-les a principis del segle xx, cosa que feu possible amplificar el senyal captat amb una antena. De Forest també fou el primer a anomenar ràdio la nova tecnologia. Els resultats dels seus descobriments foren la localització de les bandes de modulació conegudes per les inicials AM.[4]
Però, va ser el 1906 quan De Forest va inventar el tríode. L'objectiu de De Forest era el de descobrir un mètode per amplificar les ones i, al mateix temps, controlar el volum del so. Va construir una prima tira de filferro de platí (a la qual va donar el nom de "reixa"), la va doblegar en ziga-zaga i la va col·locar entre el filament i la placa. Després, va tancar tot l'aparell en una bombeta de vidre.[5]
La invenció del tríode responia a una necessitat tècnica: fer trucades telefòniques de llarga distància. Col·locant aquest invent per tota la línia telefònica es podia amplificar el senyal lo suficient com per poder fer trucades de llarga distància creant així el primer dispositiu elèctric capaç d'amplificar.[6]
Per inventar el tríode i començar la revolució tecnològica fins al dia d'avui, és considerat el "Pare de la Electrònica". Ja que abans del tríode, tan sols es podia convertir el corrent altern en corrent directe o continu, és a dir, tan sols es construïen les fonts d'alimentació. Però amb la creació del tríode del buit, va arribar l'ampliació de tota mena de senyal, sobretot de l'àudio, la televisió i la ràdio. Això va fer que la indústria d'aquests equips tinguessin una pujada tan forta durant els següents anys que a partir de la dècada del 1930 es farà servir la paraula "electrònica" per referir-se a la tecnologia d'aquests aparells emergents.
Circuit regeneratiu modifica
En un moment en què les vàlvules de buit eren cares i consumien molta potència, amb el problema addicional de l'espai i el pes de les seccions que proporcionaven el corrent continu, Edwin Armstrong va inventar i patentar el circuit regeneratiu quan encara no s'havia graduat, el 1914.[7] Va patentar el receptor regeneratiu el 1922, i el receptor superheterodí el 1918. El disseny regeneratiu satisfeia les necessitats de la comunitat de radioaficionats i va ser ràpidament adoptat. Malgrat que el superheterodí és el receptor més utilitzat en els nostres dies, la ràdio regenerativa és la que té la millor relació prestacions/components. Lee De Forest va postular una patent el 1916 que va resultar la font de diversos litigis amb Armstrong. El judic i va durar dotze anys, i va acabar a la Cort Suprema dels Estats Units. La Cort va decidir a favor de De Forest.[8]
De Forest i el cinema modifica
De Forest també va treballar amb Freeman Harrison Owens i Theodore Case, utilitzant el seu treball per perfeccionar el sistema Phonofilm.[9] Tot i això, de Forest va tenir topades amb els dos homes. La causa fou el continu ús indegut de De Forest de les invencions de Theodore Case i de no reconèixer públicament les contribucions de Case (Case Research Laboratory). Per exemple, el 1923 va demostrar al Teatre Rivoli, de Nova York, el seu procés Phonofilm per a les pel·lícules sonores sense anomenar en cap moment el seu soci Case. Com a resposta Case va crear la seva pròpia càmera. Aquesta càmera va ser utilitzada per Case i el seu company Earl Sponable per gravar el president Coolidge l'11 d'agost de 1924, que va ser una de les pel·lícules que va mostrar De de Forest i proclamant-la producte de les seves "invencions".
Referències modifica
- ↑ «Lee de Forest. American inventor» (en anglès). Encyclopedia Britannica. [Consulta: 19 novembre 2017].
- ↑ Adams, Mike. Lee de Forest: King of Radio, Television, and Film (en anglès). Springer Science & Business Media, 2011-10-17. ISBN 978-1-4614-0418-7.
- ↑ Miller, Randall M. The Greenwood Encyclopedia of Daily Life in America [4 volumes] (en anglès). ABC-CLIO, 2008-12-30. ISBN 978-0-313-06536-1.
- ↑ Brotons, Ròmul. El triomf de la imaginació, 60 invents que han canviat el món (o gairebé). Barcelona: Albertí Editor, 2010, p. 124. ISBN 978-84-7246088-1 [Consulta: 14 maig 2013]. Arxivat 2014-10-06 a Wayback Machine.
- ↑ Walker, Denise C. Mass Notification and Crisis Communications: Planning, Preparedness, and Systems (en anglès). CRC Press, 2011-12-19. ISBN 978-1-4665-5414-6.
- ↑ Martín, Crespo «Componentes electrónicos II». Electrónica Lineal.
- ↑ Lewis, Tom. Empire of the air: the men who made radio (en anglès). Nova York: Edward Burlingame Books, 1991, p. 77-87. ISBN 0-06-098119-9.
- ↑ Douglas, Alan. Radio Manufacturers of the 1920s (en anglès). Volume 3: RCA to Zenith. The Vestal Press, 1991, p. 193-198, 203. ISBN 1-886606-04-8.
- ↑ Konigsberg, Ira. Diccionario técnico Akal de cine (en castellà). Ediciones AKAL, 2004-09-22. ISBN 978-84-460-1902-2.
Enllaços externs modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lee De Forest |