Llei d'Associacions Polítiques

Llei d'Associacions Polítiques, Estatut d'Associacions Polítiques i Dret d'Associació Política, foren els noms que van rebre diferents intents d'aperturisme durant el franquisme final i la transició espanyola abans de la convocatòria de les eleccions de 15 de juny de 1977.

Es pretenia evitar el nom de partits polítics, que inequívocament reflectiria la pretensió de crear un sistema multipartidista que superés l'unipartidisme del Movimiento Nacional franquista, mecanisme totalitari d'inspiració feixista que pretenia englobar la totalitat de les expressions de la vida pública i fins i tot privada, i que des del Decret d'Unificació de 1937 només permetia l'existència d'un partit polític que englobava a tots els que van recolzar Alzamiento Nacional del 18 de juliol de 1936: Falange Española Tradicionalista y de las JONS, al que ni tan sols era acceptat designar amb la paraula «partit».

L'expressió triada per al nou mecanisme de participació, «associacions polítiques», era prou ambigua com per permetre tot tipus d'interpretacions.

Associacions i Moviment modifica

Encara que la Llei Orgànica de l'Estat de 1966 es podia interpretar com una obertura de possibilitats en aquest sentit (d'una forma críptica preveia canalitzar dins dels Principis del Moviment el contrast de parers sobre l'acció política com una de les atribucions del Consell Nacional del Moviment),[1] no es va emprendre cap iniciativa en els anys següents que permetés concretar-les.

L'activitat política partidista durant el franquisme discorria per cabals informals, expressant-se en les denominades famílies del franquisme entre les quals el propi Franco distribuïa alternativament parcel·les de poder (azules o falangistes, catòlics —la majoria dels procedents de la CEDA, els propagandistes de l'Associació Catòlica Nacional de Propagandistes, i a partir dels anys 50 els tecnòcrates vinculats a l'Opus Dei—, monàrquics —uns joanistes, uns altres carlins o requetés i finalment uns altres joancarlistes— i militars —presents a totes les famílies—). Disposaven fins i tot de mitjans de comunicació afins (Arriba, Ya, ABC, El Alcázar, Pueblo) i malgrat la comuna coincidència en la conveniència del manteniment del règim, les seves discrepàncies i puntuals enfrontaments eren notoris (generant alguns sonors escàndols), però òbviament ni tenien mecanismes de competència electoral ni estaven obertes a l'oposició (a excepció d'alguns grups marginats: els intel·lectuals de l'anomenat falangisme liberal, els esporàdics i contradictoris contactes de Joan de Borbó, o algunes figures ben integrades social i políticament que van acudir a l'anomenat contuberni de Múnic, i que van aconseguir més protagonisme per la seva repressió que per l'entitat real de la seva activitat opositora). Aquests eren els límits de la denominada democràcia orgànica.

Govern Arias modifica

Inicialment, fou l'últim president del govern de Franco, Carlos Arias Navarro, qui va declarar la seva intenció d'impulsar les associacions polítiques en el seu discurs denominat esperit del 12 de febrer de 1974. Malgrat la rectificació posterior, conseqüència l'oposició radical del denominat búnker (els partidaris de mantenir intacte el sistema polític franquista, que es va expressar en un article de José Antonio Girón de Velascoel gironazo, 28 d'abril de 1974, Arriba—),[2] i de la cojuntura revolucionària que s'estava vivint simultàniament a Portugal (revolució del 25 d'abril o dels clavells), es promulgà el decret-llei 7/1974 de 21 de desembre, d'Estatut d'Associacions Polítiques (Estatut Jurídic del Dret d'Associació Política), molt restrictiu.[3]

Govern Suárez modifica

Posteriorment, el govern d'Adolfo Suárez (segon de la monarquia de Joan Carles I), propicià la Llei 21/1976, de 14 de juny, sobre el Dret d'Associació Política,[4] un Registre d'Associacions Polítiques, que pel 2 d'octubre publicità haver rebut 22 sol·licituds, de les quals s'havien acceptat 10 (amb noms que evocaven tot l'espectre polític: Front Nacional EspanyolFalange Española de las JONS—, Unión Nacional Española, Associació LaboristaPartit Laborista—, Defensa Agrària SocialPartit Agrari Espanyol—, Unión del Pueblo Español, Partit Popular —no confondre amb Alianza Popular, coalició inscrita el 9 d'octubre—[5] Front Institucional —Partit Social Regionalista—, Nueva Izquierda Nacional, Partido Socialista Demócrata Español) i 9 es trobaven pendents o en tramitació (entre les quals havia d'extrema dretaFuerza Nueva, de Blas Piñar—, de dreta o centrePartit d'Acció Nacional, Unió Demòcrata Cristiana— i d'esquerra —les diferents faccions del PSOE—). Les tres sol·licituds que incorporaven el nom de Falange es van rebutjar per existir ja un partit amb aquest nom, com preveia la llei (l'inscrit per Raimundo Fernández Cuesta). No hi havia presència ni del Partit Comunista d'Espanya ni de partits d'extrema esquerra o nacionalistes perifèrics (sí un denominat Unió Catalana).[6]

D'associacions a partits polítics modifica

Després del referèndum que va aprovar la Llei per a la Reforma Política (6 de desembre de 1976) el sistema d'inscripció de partits es va flexibilitzar notablement mitjançant el decret-llei de 8 de febrer de 1977 (sobre el dret d'associació política),[7] que va permetre la inscripció d'un alt nombre de partits (més de cent), inclòs el PCE, la legalització del qual (en la setmana santa —9 d'abril—) va ser un dels moments clau de la transició.[8]

Vegeu també modifica

Referències modifica

  1. Article 21-e. Gallego, op. cit.[Enllaç no actiu], p. 413.
  2. José Carlos Clemente, Historias de la transición: el fin del apagón, 1973–1981, Fundamentos, 1994, ISBN 84-245-0664-2, p. 32
  3. BOE de 23 de diciembre
  4. BOE de 16 de juny
  5. El Partido Popular actual és anomenat així des de 1989. El de 1976 fou registrat per Juan Antonio Ortega y Díaz-Ambrona, els seus dirigents eren José María de Areilza i Pío Cabanillas, i posteriorment fou el germe d'UCD. Els grups que en octubre de 1976 formaren Alianza Popular (origen del «Partido Popular» de 1989) foren Reforma Democràtica, Unión del Pueblo Español, Acción Democrática Española, Democrácia Social, Acció Regional, Unió Social Popular i Unió Nacional Espanyola; i els seus líders respectius eren els anomenats set magnífics:: Manuel Fraga, Cruz Martínez Esteruelas, Federico Silva Muñoz, Licinio de la Fuente, Laureano López Rodó, Enrique Thomas de Carranza i Gonzalo Fernández de la Mora. Altres líders d'AP eren Javier Carvajal, Salvador Serrats, José María Velo de Antelo i Ramón Hermosilla (article a Ya). Altres associacions que es coaligaron en UCD, al maig de 1977, entorn d'Adolfo Suárez, que havia exigit la retirada personal de Areilza per entrar en el projecte (i amb ell, el decisiu suport governamental) van ser el Partit Demòcrata Cristià (PDC) de Fernando Álvarez de Miranda, el Partit Socialdemòcrata Independent (PSI) de Gonzalo Casado, el Partit Social Liberal Andalús (PSLA) de Manuel Clavero, el Partit Socialdemòcrata d'Espanya de Francisco Fernández Ordóñez, el Partit Progressista Liberal (PPL) de Juan García Madariaga, la Federació de Partits Demòcrates i Liberals (FPDL) de Joaquín Garrigues Walker, el Partit Liberal de Enrique Larroque, la Federació Social Demòcrata (FSD) de José Ramón Lasuén Sancho, el Partit Gallec Independent (PGI) de José Luis Meilán, la Unión Canària (UC) de Lorenzo Olarte, la Unió Social Demòcrata Espanyola (USDE) d'Eurico de la Peña, la Unió Demòcrata de Múrcia (UDM) d'Antonio Pérez Crespo, l'Acció Regional Extremenya (AREX) d'Enrique Sánchez de León, el Partit Demòcrata Popular (PDP) de Ignacio Camuñas Solís i el Partit Social Demòcrata Foral de Jaime Ignacio del Burgo (durant la breu vida d'UCD, fins a 1982, es van anar perfilant reagrupacions en les anomenades famílies democristiana, liberal i socialdemòcrata; uns altres eren grups regionalistes), en alguns casos considerant diferents opcions de sortida d'UCD cap a l'esquerra o la dreta (Manuel Cantarero, Eurico de la Peña y Femando Suárez se integran en la ACL, notícia a El País). Va haver-hi altres associacions de l'entorn exfranquista-aperturista o de l'oposició moderada que no van confluir en AP ni en UCD, i van tenir diferents vicissituds, com l'Asociación Nacional para el Estudio de Problemas Actuales —ANEPA— (article a El País) i la Federació de la Democràcia Cristiana de Joaquín Ruiz Jiménez (Esquerra Democràtica) i José María Gil-Robles (Federació Popular Democràtica), anteriorment vinculada en l'oposició al franquisme amb el Partit Nacionalista Basc i Unió Democràtica de Catalunya (Equip Demòcrata Cristià de l'Estat Espanyol) i que en les eleccions del 77 va tenir un sonor fracàs al Congrés (cap diputat) i alguna representació en el Senat (tres escons), gràcies al fet que es va agrupar en candidatures conjuntes (Senadors per la Democràcia) juntament amb el PSOE i l'Aliança Liberal de Joaquín Satrústegui.
  6. Article a la Vanguardia, que reprodueix una nota de premsa del ministeri de l'Interior, amb la llista de les associacions
  7. BOE de 10 de febrero
  8. José Andrés Gallego, La época de Franco[Enllaç no actiu], Rialp, ISBN 84-321-2359-5, p. 503. Llista de partits, classificats per ideologies segons un article del diari Ja de 14 de maig de 1977, en p. 504; a aquesta data hi havia uns altres 103 partits també legalitzats, 40 en tràmit de legalització i 27 remesos al Tribunal Suprem (p. 506).