Lluís-Alexandre Procopi de Bassecourt i Dupire
Lluís-Alexandre Procopi de Bassecourt i Dupire (Fontaine-lès-Boulans, 1 de juny de 1769 - Saragossa, 17 de gener de 1826)[1] fou un militar espanyol d'origen francès que va participar activament en diversos escenaris de la Guerra del Francès. Fou cavaller de l'Orde de Montesa.[2][3][4]
.jpg)  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (fr) Louis Alexandre Procope de Bassecourt 1r juny 1769 Fontaine-lès-Boulans (França) |
| Mort | 17 gener 1826 (56 anys) Saragossa (Espanya) |
 Capità general d'Aragó | |
| juliol 1825 – gener 1826 ← Charles d'Espagnac – Rafael Sempere Esclápez → | |
 Capità general de València | |
| 4 juliol 1824 – 27 gener 1825 ← Felipe Augusto de Saint-Marcq – José María Carvajal Urrutia → | |
| Capità general de València | |
| agost 1810 – 22 abril 1811 ← Josep Caro i Sureda – Carlos O'Donnell y Anethan → | |
| Activitat | |
| Ocupació | militar, cap militar |
| Membre de | |
| Carrera militar | |
| Rang militar | general |
| Conflicte | Guerra del Francès i Guerres Napoleòniques |
Premis | |
Família modifica
Era fill de Procopi Francesc Carles Bassecourt i de Contes, marquès de Bassecourt,[2] i Teresa Ghislaine Dupire.[1] Era nebot de Joan Procopi de Bassecourt i de Bryas.
Es va casar amb María de las Nieves Arriaza y Superbiela el 1803.
Biografia modifica
El 1783 va ingressar a la guàrdia valona de l'Exèrcit espanyol amb catorze anys, on ascendí a alferes el mateix any i a tinent el 1788. Va lluitar a la Guerra Gran sota les ordres d'Antonio Ricardos tot participant a la batalla del Masdéu, a la batalla de Trullars i a la batalla del Voló, així com a la presa d'Arle i la defensa de Figueres i Girona. El 1796 acompanyà el seu oncle a l'illa de Cuba, de la qual havia estat nomenat capità general, on entre el 29 de març de 1797 i el 23 d'agost de 1799 exercí de tinent de governador de la vila de Trinidad.[1][2] En 1805 va ascendir a capità de fusellers.
Quan les noves autoritats franceses reprimiren l'aixecament del 2 de maig de 1808, Bassecourt va fugir de Madrid el juny en direcció a Sevilla, a on s'estava organitzant la resistència. De seguida fou ascendit a brigadier i des d'aleshores va lluitar a la Guerra del Francès. Fou present a les derrotes de Medellín, Tudela, i d'Uclés. A partir de llavors va participar en diversos combats entre la Manxa i Extremadura, fins que li fou encarregada la instrucció de noves tropes com a comandant general de Conca (Castella - la Manxa).[1] L'agost de 1810 el Consell de la Regència el feu capità general de València de forma interina, establint la seva base d'operacions a Castelló de la Plana a l'octubre. Després de reorganitzar les tropes valencianes, desfetes a Alcalà de Xivert,[2] fou severament derrotat pels francesos a Ulldecona el 26 de novembre patint més de 2.500 baixes, quan volia evitar que ocupessin Tortosa.[1] En cerca de suport, el gener de 1811 va convocar els membres de la Junta de València i diversos diputats: però el mes següent va reaccionar a les crítiques que hi va rebre dissolent la reunió i empresonant alguns dels seus assistents. Aquest fou el motiu pel qual a l'abril fou substituït per Carlos O'Donnell i enviat de nou a Conca.[1] Des de llavors va tornar a participar en diversos fets bèl·lics per la meseta sense massa èxit, fins que el 1813 fou destinat a l'exèrcit de reserva de Galícia fins al final de la guerra.[1] En 1815 fou ascendit a tinent general.[2] Les condecoracions pels seus fets d'armes arribaren el 1817 amb l'Orde de Sant Hermenegild i l'Orde de Sant Ferran[5]
Durant el Trienni Liberal fou destinat com a comandant general de Salamanca. Però amb el retorn de l'absolutisme de Ferran VII fou nomenat governador militar de Barcelona el novembre de 1823, fins que fou traslladat a València de nou com a capità general el juliol de 1824, a on tractà amb especial duresa els delictes polítics.[1] Ràpidament fou traslladat com a capità general de Granada el gener de 1825, però el juny va acabar definitivament a l'Aragó. Immediatament va demanar llicència per anar a curar-se el mal de gota a Caldes d'Estrac, cosa que li fou denegada. Finalment va morir al càrrec el 17 de gener següent, no sense haver rebut la Creu d'Isabel la Catòlica l'octubre anterior.[1]
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 Martín-Lanuza:Luis Alejandro Bassecourt y Dupire
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Mestre, 1998: p. 109-110, "Bassecourt i du Pire, Lluís-Alexandre Procopi de"
- ↑ Ordenes Militares: D. Luis Alejandro de Bassecourt y Dupire
- ↑ L'Enciclopèdia.cat
- ↑ Novales: Bassecourt, Luis Alejandro (s. XIX).
Fonts referenciades modifica
- «Lluís-Alexandre Procopi de Bassecourt i Dupire». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- «Orden de Montesa > Galería de imágenes» (en castellà). http://www.ordenesmilitares.es/. Arxivat de l'original el 24 de març 2015. [Consulta: 15 març 2020].
- Martín-Lanuza, Alberto. «Luis Alejandro Bassecourt y Dupire» (en castellà). http://dbe.rah.es/. [Consulta: 15 març 2020].
- Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 1.147 p. ISBN 84-297-3521-6.
- Novales, Gil. «Bassecourt, Luis Alejandro (s. XIX).» (en castellà). http://www.mcnbiografias.com. [Consulta: 15 març 2020].