Lucía Sánchez Saornil
Lucía Sánchez Saornil (Madrid, 13 de desembre de 1895-València, 2 de juny de 1970) fou una poeta, militant anarquista i feminista espanyola. Membre d'una família humil, compagina els seus estudis de belles arts amb la feina i la seva vocació literària, desenvolupada de manera autodidacta. No participa activament en tertúlies literàries, típiques de l'època. En la seva vida pateix una triple exclusió: com a intel·lectual anarquista, com a lesbiana i com a feminista. Opta per l'exili interior durant el franquisme.
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 13 desembre 1895 Madrid |
| Mort | 2 juny 1970 (74 anys) València |
| Causa de mort | Causes naturals (Càncer ) |
| Dades personals | |
| Nacionalitat | Espanya |
| Ideologia política | Anarquisme |
| Activitat | |
| Ocupació | Escriptora, anarquista i feminista |
| Activitat | Segle XX |
| Partit | Mujeres Libres |
| Membre de | |
| Gènere | Poesia |
| Moviment | Ultraisme |
| Nom de ploma | Luciano de San-Saor |
Biografia modifica
Lucía va entrar a treballar en la companyia Telefònica (1916) i freqüentà els ambients literaris. Va escriure poemes dins dels ambients "ultraistes" i "modernistes". Publica en Los Quijotes, Grecia, Cervantes, Ultra, Tableros, Plural, Gran Guiñol, i Manantial. Es va vincular als ambients anarquistes i va participar en la gran vaga de Telefónica que la va represaliar durament. És obligada a traslladar-se a València (1927-1931). La readmeten el 1936. A Madrid (1933-1934) és secretària de redacció de la CNT, de la FNI ferroviària. En aquests anys de militància intensa escriu nombrosos articles, però deixa de banda la poesia, a la qual no retornarà fins a 1936.[1]
El 19 de juliol de 1936, surt al carrer i participa en l'assalt al quarter de la Muntanya. Després, marxa al front de guerra, on fa de periodista. Va a València de redactora en cap del periòdic Umbral el 1937. De València passa a Barcelona, i d'aquí l'organització li demana que passi a les col·lectivitats agràries de Castella. Al mes de maig de 1938, s'ocupa de la Secretaria General de SIA (Solidaritat Internacional Antifeixista), on abans havia desenvolupat la secretaria de Premsa i Propaganda.[1]
La seva tasca més important, i a la qual dedicarà bona part de les seves energies, és la de la militància anarcofeminista a partir de la seva organització Mujeres Libres.[2] Lucia passà a França als camps de refugiats, i el 1940 es troba residint a París i posteriorment a Montauban, amb la seva companya, Amèrica Barroso. A l'exili, es guanya la vida retocant fotografies i a Montauban treballarà de secretària en una associació de quàquers que ajuden els refugiats espanyols.[1]
Tornen a Espanya gràcies a Electra (germana d'Amèrica), que viu a la Jonquera i els facilita el pas; resideixen a Madrid i després a València, on Lucia viu clandestinament fins al 1954, en què legalitza la seva situació i treballa com a representant d'uns laboratoris farmacèutics, i més tard de venedora de roba. Cap a la fi de la seva vida, va tornar a l'activitat artística pintant i escrivint poemes que van quedar inèdits.[1]
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Lucía Sánchez Saornil». Diccionari Biogràfic de Dones. Barcelona: Associació Institut Joan Lluís Vives Web (CC-BY-SA via OTRS).
- ↑ Ackelsberg, Martha A. Mujeres Libres: el anarquismo y la lucha por la emancipación de las mujeres (en castellà). Pròleg de Cris Tejada i Lorena Martín. Barcelona: Virus, 2017. ISBN 9788492559794.
Bibliografia modifica
- MARTÍN CASAMITJANA, R. M. Lucía Sánchez Saornil. Poesía. 1996, Ed. Pre-Textos/ IVAM, p. 7-28.
- DUODA. Revista d'estudis feministes, núm. 3, 1992, BCN, p. 45-66.
- Nash, Mary «Dos intelectuales anarquistas frente al problema de la mujer: Federica Montseny y Lucía Sánchez Saornil» (PDF). CONVIVIUM. Universitat de Barcelona, n.44, 1975 [Consulta: 7 abril 2014].
- Poetas del Novecientos : entre el Modernismo y la Vanguardia: (Antología). Tomo I: De Fernando Fortún a Rafael Porlán. ed. José Luis García Martín [Consulta: 14 gener 2014].