Margaridoia perenne
La margaridoia o margarideta[1] perenne és una planta herbàcia molt comú als Països Catalans que creix de forma silvestre als prats o a les vores dels camins. Popularment, són poc conegudes les seves propietats medicinals, però en realitat té moltes aplicacions.
Bellis perennis  | |
|---|---|
 | |
| Dades | |
| Font de | margaridoia |
| Planta | |
| Tipus de fruit | aqueni |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Asterales |
| Família | Asteraceae |
| Tribu | Astereae |
| Gènere | Bellis |
| Espècie | Bellis perennis L., 1753 |
Nomenclatura modifica
La margaridoia perenne (Bellis perennis) pertany a la família de les asteràcies o compostes. El primer binomi Bellis prové del terme llatí bellus que vol dir graciós, bonic fent referència a la flor. El segon binomi perenne és degut al fet que es pot trobar florida durant tot l'any, sobretot a la primavera.
Es coneix amb molts noms populars com margaridoia, margarideta (margalideta a les Balears) i pasqüeta (valencià),[2] [3] puix que és molt comuna a les nostres terres. Cal dir que aquesta planta, tot i que es coneix popularment com a margarida, el Gran diccionari de la llengua catalana dona com a prototipus de margarida l'espècie Chrysanthemum frutescens que té el centre groc i les lígules blanques i esmenta que margarida és el nom d'altres espècies semblants.
Sinonímia modifica
- Bellis rotundifolia proles pumila (Arv.]
- Bellis pumila Arv.-Touv. & Dupuy [1883]
- Bellis perennis proles pumila (Arv.-Touv. & Dupuy)
- Bellis integrifolia Lam. [1804]
- Bellis hybrida Ten. [1835,1838]
- Bellis hortensis Mill. [1768]
- Bellis armena Boiss. [1875]
- Bellis alpina Hegetschw. & Heer [1839]
- Aster bellis E.H.L.Krause
Ecologia modifica
És una planta nativa del nord d'Àfrica, nord, oest d'Àsia i Europa. A més, ha estat àmpliament introduïda en altres zones on no és pròpia.
Aquesta planta herbàcia es distribueix al llarg de tot el Principat, ja que no presenta exigències al sòl ni al clima, encara que prefereix els ambients humits i freds. Es poden distingir dues varietats segons la mida dels capítols. La varietat perennis presenta els capítols i les lígules més grans que la varietat meridionalis. La segona és més meridional i possiblement és la més freqüent als Països Catalans.
És una herba característica de prats, gespes, pastures i marges de camins. És abundant en sòls compactes, amb retenció d'humitat i rics amb humus. Les característiques adequades del sòl són: zones lluminoses, de calor moderat, sòls humits, freds i lleugerament àcids (pH entre 4,5 i 7,5)
Descripció modifica
Com el seu propi nom indica, el cicle vital d'aquesta planta és perenne. És a dir, que tant les seves parts aèries com les subterrànies viuen durant tres anys o més.
Òrgans vegetatius modifica
L'arrel és axonomorfa, típica de les plantes perennes, ja que presenta un eix principal (que prové de la radícula de l'embrió) més desenvolupat que els eixos laterals. Es caracteritza per ser dura i fibrosa. La tija mesura entre 2 i 3 cm de diàmetre i uns 10 cm de llargada. Presenta entrenusos molt curts que fa que les fulles neixin arran del sòl formant una roseta basal. En aquests casos la planta s'anomena acaule. Tot i que, ocasionalment, pot ser més o menys caulescents (dit de les plantes que presenten tija aparent). És del tipus herbàcia, ja que té consistència d'herba. A més presenta estolons curts.
Les fulles són simples, més o menys crenades, obtusa, verdes brillants i pubescents (presenta pèls curts i suaus), almenys quan són joves; de 2 a 5 cm de llargada. El limbe foliar és de forma variable tot i que generalment és obovat. Aquest es fa estret de forma abrupta i dona lloc a un pecíol tan llarg com la làmina.
Com a conseqüència de la presència de pecíol, les fulles se classifiquen com a peciolades. La disposició de les fulles és en roseta basal. Presenten un nervi marcat central (nervació pinnada) i la textura és herbàcia.
Òrgans reproductors modifica
És una planta hermafrodita o bisexual, ja que presenta gineceu (aparell sexual femení) i androceu (aparell sexual masculí) alhora.
Les flors perifèriques són femenines mentre que les se situen al centre del capítol són hermafrodites. Per tant la margarida és una planta monoica.
Les tiges florals sense fulles desemboquen a una inflorescència racemosa en capítols solitaris i pedunculats de 2 a 3 cm de diàmetre amb el receptacle cònic. Els peduncles són estrets, però engruixits sota el capítol i mesuren de 4 a 25 mm de llargada. A la base dels capítols es forma un involucre de dues línies de bràctees herbàcies, obtuses, oblongues de 3 a 5 mm cadascuna.
Totes les flors són pentàmeres. Les perifèriques són femenines, zigomorfes i ligulades; mentre que les flors situades al centre del capítol són hermafrodites, actinomorfes i tubuloses. Cap dels dos tipus presenta calze. La corol·la de les flors perifèriques acaba en una lígula blanca i sovint tacada de púrpura al revers o a l'àpex. Aquesta lígula mesura de 4 a 8(11) mm de llargada. En canvi, la corol·la de les flors centrals és groga, campanulada i dividida en 4 o 5 lòbuls.
L'androceu està format per 5 estams amb les anteres soldades en forma de tub (monadelfs). El pol·len s'allibera a l'interior del tub format per les anteres. El gineceu és bicarpel·lar i sincàrpic. L'ovari és ínfer i unilocular que conté un únic primordi seminal anàtrop i de placentació basal. Hi ha un sol estil bifurcat apicalment en dos estigmes.
El fruit és simple indehiscent sec, concretament, un aqueni pubescent. És un fruit comprimit i sense papus que mesura d'1 a 1,5 mm.
Farmacologia modifica
Les parts utilitzades de la margarida són les fulles, arrels i flors, encara que les arrels són les que s'usen amb menys freqüència.
Composició química modifica
Els capítols florals contenen tanins (que són derivats poliacetilènics), saponòcits, olis essencials,[4] àcids orgànics i saponines.[5][6] A més, presenta l'antoxantina que és la responsable de la coloració groga.
Usos medicinals modifica
És un popular remei contra moltes malalties i té una gran varietat de formes d'aplicació. És l'herba tradicionalment utilitzada contra les ferides, bòfegues, cremades i per disminuir inflamacions.
Les arrels s'utilitzen en el tractament de l'escorbut i èczemes dèrmics.
La infusió de fulles i flors és una de les principals cures de traumatismes i adherències postoperatòries, així com els trastorns d'amenorrea, dispèpsia i reumatisme que deriven del fred. A més s'utilitza en el tractament de refredats, artritis, trastorns renals o hepàtics i per purificar la sang. Se pensa que pot tenir una lleugera acció hemolítica, encara que no s'ha determinat la substància que la provoca.
Es creu que mastegar fulles fresques és un tractament per úlceres bucals.
Accions farmacològiques / propietats modifica
Presenta diverses propietats:
- antitussiva i expectorant[7] gràcies als saponòsids, resina i mucílags.
- diürètica[7] i sudorífica degudes als tanins
- cicatritzant
- per controlar la pressió arterial
- antiespasmòdica
- demulgent, digestiva, emol·lient i laxant
- oftàlmica
- purgatives i tòniques.
No s'ha descrit cap mena de toxicitat per aquesta espècie.
Observacions modifica
És una herba molt utilitzada a efectes decoratius combinada amb la gespa per la seva resistència a la sega. La flor es tanca per la nit i s'obre novament al matí. Creix en tota mena de climes, preferentment en ambients freds per estimular la floració, encara que no tolera les gelades fortes. Són comestibles les fulles crues o cuinades en amanides, ja que el seu sabor lleugerament dolç és combinable amb l'amarg del dent de lleó. A més es pot consumir en forma de verdura o sopa. Tradicionalment les flors s'han conservat en vinagre per utilitzar-les després com a condiment. Amb les fulles es pot preparar te, al qual se li ha atribuït una dubtosa acció hipnòtica.
Com a curiositat podem destacar que el 1793 els governants d'Alemanya varen emetre un decret d'extermini degut a les seves suposades propietats abortives,[8] fet que no es va poder demostrar científicament.
Galeria d'imatges modifica
-
Detall de la inflorescència -
Diferents colors que pot tenir la inflorescència -
Detall de les fulles -
Flors hermafrodites del centre del capítol
.jpg)
Referències modifica
- ↑ https://dlc.iec.cat/Results?DecEntradaText=margarideta&AllInfoMorf=False&OperEntrada=0&OperDef=0&OperEx=0&OperSubEntrada=0&OperAreaTematica=0&InfoMorfType=0&OperCatGram=False&AccentSen=False&CurrentPage=0&refineSearch=0&Actualitzacions=False
- ↑ https://dlc.iec.cat/Results?EntradaText=pasq%C3%BCeta&operEntrada=0
- ↑ Bonafè Barceló, Francesc. Flora de Mallorca (en anglès). vol.4. Editorial Moll, 1980, p. 202. ISBN 8427302398.
- ↑ Antimicrobial activity of polyacetylenes from Bellis perennis and their synthetic derivatives.
- ↑ Perennisosides I-VII, Acylated Triterpene Saponins with Antihyperlipidemic Activities from the Flowers of Bellis perennis
- ↑ Bayogenin and asterogenic acid glycosides from Bellis perennis.
- ↑ 7,0 7,1 Seasonal changes in the hemolytic effects of the head of Bellis perennis L.
- ↑ The effect of the homeopathic remedies Arnica montana and Bellis perennis on mild postpartum bleeding--a randomized, double-blind, placebo-controlled study--preliminary results
Bibliografia modifica
- Jesus Izco (coordinador), E.Barrero, M.Brugués, M.Costa, J.A. Devesa, F.Fernández, T.Gallardo, X.Llimona, C.Prada, S.Talavera, B.Valdés. Botánica. 2a edició. Madrid: Editorial McGraw-Hill, 2004. ISBN 84-486-0609-4 (castellà)
- Bernardo Ticli. El herbario de la salud. 1a edició. Barcelona: Editorial De Vecchi, 2003. ISBN 84-315-1824-3 (castellà)
Enllaços externs modifica
- Natura digital (UB)
- Homeopatia general (castellà)
- GRIN (anglès)
- Red Naturaleza (castellà)