Es denomina miscel·lània[1] o calaix de sastre,[2] a un gènere literari pertanyent a la didàctica que es va donar principalment al Renaixement i al Barroc a Espanya, durant els segles XVI i XVII. És un dels principals antecedents de l'assaig. És una col·lecció de materials heterogenis units pel compilador i l'interès públic, que barreja l'opinió expressada, la informació i l'entreteniment. L'estructura de les miscel·lànies varia des del diàleg a la col·lecció de cartes o epístoles, la divisió per apartats temàtics o la reunió d'una sèrie de personatges que van divagant sobre temes proposats per un d'ells.

de fet, les miscel·lànies van néixer al món clàssic, més tard, els cançoners medievals i renaixentistes i els reculls de contes de l'Edat Moderna són exemples d'aquesta pràctica. Durant el segle xx, el terme s'ha fet extensiu a les recopilacions musicals variades, tot i augmentant la varietat de tipus d'escrits que es podien incloure, en línia amb el fragmentarisme de la postmodernitat. Entre altres formats, pot ser, :

  • Una obra composta de treballs en prosa o en vers, publicada en homenatge a un escriptor, un polític, un científic, etc., pels seus amics.
  • Un aplec manuscrit d'escrits sobre matèries vàries.
  • Un recull de diversos opuscles que, a les biblioteques, solen ésser relligats conjuntament, atenent a llur format.

Enciclopèdies primitives modifica

Encara que cultivat ja a l'Antiguitat grecoromana i a l'Edat Mitjana, és un gènere típic de l'omnímoda curiositat de l'homo universalis o home universal del Renaixement i, elaborat per humanistes, constitueix un dels principals precedents de l'assaig o gènere assagístic, encara que de vegades les van compondre cavallers de lectura àmplia i desordenada. Consisteix en una col·lecció de curiositats o materials heterogenis que només tenen en comú el fet de suscitar l'interès del compilador i del públic que presumptament comprarà l'obra, barrejant l'opinió, la instrucció i la diversió, i, de vegades, també l'adoctrinament moralitzant. El seu equivalent en la literatura àrab és l'adab, que reuneix respostes enginyoses o jocoses, acudits, sentències morals, refranys, històries i anècdotes, però que combina, com és propi d'aquestes obres, la poesia amb la prosa, i aquesta última és molt més abundant; entre els cultivadors de l'adab a la literatura hispanoàrab destaca Abú Bakr Ibn 'Asim .

El caràcter proteic i multiforme del gènere ho va fer molt popular. Van ser traduïdes i adaptades a totes les llengües i, com en les poliantees o enciclopèdies generals a què recorrien els capellans per il·lustrar els seus sermons i els escriptors i dramaturgs per documentar les seves obres, aquests trobaven fàcilment en elles la seva inspiració. En elles podien trobar-se tota mena d'històries o personatges pintorescs, agudeses d'ingenis, proses, versos i fins i tot peces dramàtiques de la més variada procedència, tant culta com popular.

Recorregut del gènere modifica

Ja els grecs i romans van assajar el gènere miscel·lani: Plutarc entre els primers, Plini el Vell i Aulus Gel·li entre els segons en són exponents. Els medievals també van incursionar en el gènere: San Isidor, John Mandeville, Marco Polo etcètera. A les miscel·lànies del segle XVI s'incloïen texts de procedències molt diverses l'únic denominador comú de les quals era l'interès, el que podríem anomenar "curiositats"; alguns eren coneixement erudits: episodis històrics del present i del passat, fets cèlebres, apotegmes, facècies, faules, etc.., altres eren records autobiogràfics, com passa amb Luis Zapata,

Però sobretot la gran aportació pertany a la cultura popular i tradicional i es deu relacionar amb els plecs de cordill: s'expliquen casos portentosos: una dona que pari un elefant, una altra que dóna a llum 155 fills de la mida del dit petit, llegendes nascudes d'interpolacions com la de la Papessa Joana, les amazones, descripcions geogràfiques de caràcter fantàstic (fonts i rius en especial), o de monstres (com els bestiaris medievals) o éssers humans monstruosos o estranys, històries de fantasmes i apareguts, de dimonis, receptes de bellesa, consells domèstics (com per exemple per eliminar els chiches), medicina popular, recorrent a diverses tradicions orals de curanderos, supersticions etcètera, de manera que fins al mateix Quevedo es va burlar d'aquest tipus de col·leccions escrivint el seu Llibre de totes les coses i moltes altres més.

Aquest tipus de literatura es presenta de vegades esquematitzada fins a donar lloc a llibres d'acudits i malnoms. Així, per exemple, Els sis-centes apotegmes de Joan Rufo o, de Lluís del Milà, El cortesano, llibre de malnoms de dames i cavallers (1561), també a la Col·lecció de Llibres Raros o Curiosos, Madrid, 1874, pp. 60-409. Segons avança el temps, les miscel·lànies es transformen en un cúmul de receptes dispars, jocs de saló i curiositats sense cap transcendència, fins al punt que semblen fondre's amb els almanacs, especialment els populars, que tant èxit van tenir a França durant els segles XVII i XVIII.

Llibre del tresor modifica

Cròniques de Froissart modifica

Miscel·lànies del segle XVI modifica

A la península ibèrica van ser especialment llegides:

  • Las Epístolas familiares (1539) de Fray Antonio de Guevara.
  • De la invención y principio de todas las cosas, (Anvers, 1550), traducció al castellà De rerum inventoribus (1499) Polydore Vergil per l'humanista Francesc De Thámara.
  • La Silva de varia lección (1540-1551) de Pedro o Pero Mexía, la primera escrita en en llengua moderna a Tota Europa
  • Sobremesa y alivio de caminantes (Zaragoza y Medina del Campo, 1563), de Joan Timoneda.
  • "Floreto de anécdotas ... que recopilé un fraile dominico residente en Sevilla a mediados del siglo XVI", inclòs en Memorial histórico español, tomo XLVIII, Madrid, Real Academia de la Historia, 1948, pp. 300-301.
  • Silva de casos curiosos o Varia historia (1592) de Luis Zapata.
  • La Sylva... (Valladolid, 1557) de Juan Pérez de Moya (en latín).
  • De las cosas maravillosas del mundo (Sevilla, 1573), traducció de la Collectanea de Gai Juli Solí.
  • La Silva curiosa (1583) de Julián de Medrano.
  • El Jardín de flores curiosas (1573) de Antonio de Torquemada.

Diari de Pepys modifica

Samuel Pepys va escriure el seu diari al llarg de cinquante anys..

Miscel·lànies del segle XVII modifica

  • Diálogos del apacible entretenimiento (Barcelona, 1605) de Gaspar Lucas Hidalgo.
  • Parte primera del libro intitulado Noches de Invierno (Pamplona: Carlos de Labayen, 1609), de Antonio Eslava.
  • Plaza universal de todas ciencias y artes (1615) de Cristóbal Suárez de Figueroa, refundición y ampliación de la Piazza universale (1585) de Tomaso Garzoni.
  • Varias noticias importantes a la humana comunicación (1621), de Cristóbal Suárez de Figueroa.
  • Pusilipo. Ratos de conversación en los que dura el paseo (1629), de Cristóbal Suárez de Figueroa.
  • Segunda parte de los casos prodigiosos (1629) de Juan de Piña.
  • Los cigarrales de Toledo de Tirso de Molina.
  • Cartas filológicas (1634) de Francisco Cascales.
  • Errores celebrados (1653) de Juan de Zabaleta.
  • Soledades de la vida y desengaños del mundo, (1658) de Cristóbal Lozano.

Miscel·lànies del segle xviii modifica

  • Deleite de la discrección y fácil escuela de la agudeza (Madrid, 1743), de Bernardino Fernández de Velasco, XI duque de Frías.

Calaix de sastre modifica

El baró de Maldà escriu al seu dietari tot el que fa al llarg del dia, la vida de la seva família i la dels altres nobles que visita, a més de notícies i crònica social. Descriu amb molt de detall les festes i manifestacions culturals diverses. A les ocasions senyalades enumera tots els plats i llaminadures del menú, així com la presentació, les estovalles i els coberts. Es fixa molt en l'aparença física i el vestuari. No hi apareixen reflectides les classes socials baixes urbanes, a excepció d'alguns dels seus criats més propers, segurament perquè no hi tenia cap contacte. Tampoc hi ha gaires comentaris sobre pagesos.[3]

Referències modifica

  1. miscelánea a Optimot
  2. de sastre&tipusCerca=cerca.tot calaix de sastre a Optimot
  3. Exili de Barcelona i viatge a Vic, 1808, pàg. 32

Bibliografia modifica

  • Maxime Chevalier, Cuentecillos tradicionales en la España del Siglo de Oro, Madrid, 1975.