Mussol banyut
El mussol banyut[1] o òliba amb orelles, duc mitjà o mussol gros a les Balears (Asio otus). és una espècie d'ocell de la família dels estrígids (Strigidae).[2][3] L'espècie es reprodueix en moltes zones d'Europa i el Paleàrtic, així com a Amèrica del Nord. El seu estat de conservació es considera de risc mínim.[4]
Asio otus  | |
|---|---|
 Asio otus otus | |
| Enregistrament | |
| |
| |
| Dades | |
| Envergadura | 95 cm |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 22689507 |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Strigiformes |
| Família | Strigidae |
| Gènere | Asio |
| Espècie | Asio otus (Linnaeus, 1758) |
| Nomenclatura | |
| Protònim | Strix otus |
| Distribució | |
 En verd | |
| Endèmic de | |
És un rapinyaire nocturn força freqüent als Països Catalans.[5]
Noms populars modifica
A les Balears també rep els noms de mussol reial, mussol imperial, òliba amb banyes, òliba forastera .[6]
Descripció modifica
Es diferencia dels restants rapinyaires nocturns per tindre dues banyes o plomalls de plomes erèctils de mida considerable i de tons brunencs amb la vorera més clara. L'erecció del plomall es relaciona amb el seu estat anímic.
Disc facial molt visible, de color bru lleonat, vorejat de negre, amb una taca blanca al costat de cada cara a la seua part inferior.
Els ulls, molt desenvolupats, són de color ataronjat en el cercle extern. Entre els dos ulls i deixant al mig el bec, unes plomes fan un disseny facial característic en forma de "X".
El cos mostra tonalitats brunes i grises amb ratlles i taques més fosques; amb tot, si són examinades de prop, aquestes tonalitats es diversifiquen en múltiples matisos. La seua coloració és força críptica, cosa que, combinada amb l'efecte disruptor dels plomalls, fa que passi molt desapercebut enmig del brancam.
Les manifestacions acústiques són més fàcilment audibles a la tardor que no pas a l'estiu. No es pot qualificar de molt garrulador, sobretot comparat amb l'òliba, el mussol o el gamarús.
Alimentació modifica
S'alimenta, com la majoria de rapinyaires nocturns, de micromamífers i de moixons. Entre les seues preses són més abundants els rosegadors que els insectívors, i entre aquests tenen molta importància els talpons. Entre els ocells, els quals sembla que tenen una notable importància en la fixació de les parelles en l'espai, destaquen els moixons, concretament els pardals (gènere Passer) per bé que depreda sobre preses més grosses com ara grives, abellerols i puputs.
Hàbitat modifica
Tot i que sembla que pot existir una certa competència amb el gamarús si coexisteixen en els mateixos llocs (aquest darrer és més forestal i de medis antròpics), el mussol banyut, per la constitució de les seues ales i cua, està més capacitat per a volar i caçar en clarianes i espais oberts, per la qual cosa ecològicament resten força segregats en l'espai.
Al Principat de Catalunya[7] sembla localment abundant al baix Berguedà i al Solsonès. També s'ha trobat niant als boscos cerdans (el Cadí) i, fins i tot, a 1.850 m., en un solell de pineda de pi negre (Port del Comte).
Els boscanys i bosquets esclarissats són per a ell hàbitats preferencials, però no exclusius.
Reproducció modifica
Nia en plataformes velles de còrvids on el nombre mitjà de polls és de tres.
Referències modifica
- ↑ «Mussol banyut». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. Rev. 11 desembre 2022 (català)
- ↑ «Owls» (en anglès). IOC World Bird List Version 12.2. International Ornithologists' Union, juliol 2022. [Consulta: 17 gener 2022].
- ↑ del Hoyo, Josep. All the birds of the world (en anglès). Barcelona: Lynx editions, 2020, p. 259. ISBN 978-84-16728-37-4.
- ↑ BirdLife International. «African Long-eared Owl. Asio abyssinicus» (en anglès). Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN. Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, 2016. [Consulta: 29 agost 2022].
- ↑ Estrada et al., Joan. Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears: inclou també Catalunya Nord, Franja de Ponent i Andorra. 3ª. Lynx editions, 2018, p. 168. ISBN 978-84-16728-07-7.
- ↑ https://docplayer.es/83714272-Conreu-de-l-arros-i-l-explotacio-de-l-albufera-de-muro-i-sa-pobla-plecs-de.html
- ↑ CatalunyaDiari.cat. «Localitzats 8 exemplars d'una espècie de rapinyaire amenaçada a l'Alt Empordà». [Consulta: 15 gener 2019].
- Borràs, Antoni i Junyent, Francesc: Vertebrats de la Catalunya central. Edicions Intercomarcals, S.A. Manresa, 1993. ISBN 84-88545-01-0. Plana 157.
