Occità antic
L'occità antic (occità: occitan ancian), també dit romanç o provençal antic, va ser la primera forma de les llengües occitanoromàniques; és atestat en escrits que daten del segle viii al XIV.[1][2] L'antic occità generalment inclou l'occità dels inicis i l'occità antic. L'occità dels segles posteriors també de vegades s'inclou en l'occità antic, o bé en l'occità mitjà.[3] Com que el terme occitanus aparegué al voltant de l'any 1300,[4] l'occità antic també és dit "romanç" (occità antic: romans) o "provençal" (occità antic: proensals) en texts medievals.
Romans i Proensals  | |
|---|---|
| Altres noms | Romanç, Provençal antic |
| Tipus | llengua històrica |
| Ús | |
| Parlants nadius | 0 |
| Parlat a | Occitània, Corona d'Aragó, Navarra i Piemont |
| Autòcton de | Occitània |
 | |
| Classificació lingüística | |
| llengua humana llengües indoeuropees llengües itàliques llengües romàniques llengües romàniques occidentals llengües gal·loibèriques llengües gal·loromàniques llengües occitanoromàniques | |
| Característiques | |
| Sistema d'escriptura | alfabet llatí |
| Codis | |
| ISO 639-2 | pro |
| ISO 639-3 | pro |
| Glottolog | oldp1253 |
| IETF | pro |
Història modifica
Entre els testimoniatges més antics de l'occità, hi ha Tomida femina, la Boecis, i la Cançó de Santa Fe. El català va divergir de l'occità antic entre els segles XI i XIV.[5] Els texts primers del "dialecte català" (en el sistema lingüístic occitanocatalà) són les Homilies d'Organyà i els Greuges de Guitard Isarn. L'occità antic, llengua dels trobadors, va ser la primera llengua romànica amb un corpus literari i una enorme influència en el desenvolupament de la poesia lírica en altres idiomes europeus. El punt volat era una de les marques distintives de la llengua, i sobreviu avui en català i gascó.
Fonologia modifica
L'occità antic va canviar i evolucionar bastant durant la seua història; ara bé, el sistema de sons se'n pot resumir d'aquesta manera:[6]
Consonants modifica
| Bilabial | Labio- dental |
Dental/ alveolar |
Postalveolar/ palatal |
Velar | |
|---|---|---|---|---|---|
| Nasal | m | n | ɲ | ||
| Plosiva | p b | t d | k ɡ | ||
| Fricativa | f v | s z | |||
| Africada | ts dz | tʃ dʒ | |||
| Lateral | l | ʎ | |||
| Trill | r | ||||
| Vibrant | ɾ |
Notes:
- <ch> es creu que representava l'africada [tʃ]; però, com que la grafia sovint alternava amb <c>, podria haver representat també [k].
- La <g> final pot de vegades representar [tʃ], com en gaug "goig" (també escrit gauch).
- La <z> intervocàlica podia representar tant [z] com [dz].
- La <j> podia representar tant [dʒ] com [j].
Vocals modifica
Monoftongs modifica
| Anteriors | Posteriors | |
|---|---|---|
| Tancades | i y | u |
| Mig tancades | e | (o) |
| Mig obertes | ɛ | ɔ |
| Obertes | a | ɑ |
Notes:
- [o] aparentment es va tancar en [u] entre el segle xii i XII; tanmateix, la grafia no en canvià, així: flor /fluɾ/.[7]
- Les vocals mitjanes [ɛ] i [ɔ] apareixen com a al·lòfons de /e/ i /u/ respectivament en certes circumstàncies en síl·labes accentuades. [no, són veritables fonemes : pel /pel/ pèl ~ pèl (grafia moderna) /pɛl/ pell]
Diftongs i triftongs modifica
| IPA | Exemple | Significació |
|---|---|---|
| decreixent | ||
| /aj/ | paire | pare |
| /aw/ | autre | altre |
| /uj/ | conoiser | conèixer |
| /uw/ | dous | dolç |
| /ɔj/ | pois | puix |
| /ɔw/ | mou | mou |
| /ej/ | vei | veig |
| /ew/ | beure | beure |
| /ɛj/ | seis | sis |
| /ɛw/ | breu | breu |
| /yj/ | cuid | crec |
| /iw/ | estiu | estiu |
| creixent | ||
| /jɛ/ | miels | millor |
| /wɛ/ | cuelh | cull, acull |
| /wɔ/ | cuolh | cull, acull |
| l'accent dels triftongs sempre recau en la vocal del mig | ||
| /jɛj/ | lieis | seva |
| /jɛw/ | ieu | jo |
| /wɔj/ | nuoit | nit |
| /wɛj/ | pueis | puix |
| /wɔw/ | uou | ou |
| /wɛw/ | bueu | bou |
Extractes modifica
- De Bertran de Born Ab joi mou lo vers e·l comens (ca. 1200, traducció anglesa de James H. Donalson):
| « |
|
|
» |
Referències modifica
- ↑ Rebecca Posner, The Romance Languages, Cambridge University Press, 1996, ISBN 0-521-28139-3
- ↑ Frank M. Chambers, An Introduction to Old Provençal Versification. Diane, 1985 ISBN 0-87169-167-1
- ↑ "El període de naixement de l'occitan se sol situar generalment de l'any 800 al 1000, l'occità antic del 1000 al 1350, i l'occità mitjà del 1350 al 1550" in William W. Kibler, Medieval France: An Encyclopedia, Routledge, 1995, ISBN 0-8240-4444-4
- ↑ Smith and Bergin, Old Provençal Primer, p. 2
- ↑ Riquer, Martí de, Història de la Literatura Catalana, vol. 1. Barcelona: Edicions Ariel, 1964
- ↑ The charts are based on phonologies given in Paden, William D., An Introduction to Old Occitan, New York 1998
- ↑ Paden, William D. An Introduction to Old Occitan. Modern Language Association of America. 1998, p. 101 ISBN 0-87352-293-1
Bibliografia modifica
- Nathaniel B. Smith, Thomas Goddard Bergin, An Old Provençal primer, Garland, 1984, ISBN 0-8240-9030-6.
- Povl Skårup, Morphologie élémentaire de l'ancien occitan, Museum Tusculanum Press, 1997, ISBN 87-7289-428-8.
- Romieu, Maurice; Bianchi, André. Iniciacion a l'occitan ancian / Initiation à l'ancien occitan (en occitan and french). Pessac: Presses Universitaires de Bordeaux, 2002. ISBN 2-86781-275-5.
Enllaços externs modifica