Ottavio Piccolomini
Ottavio Piccolomini (Florència, Toscana, 11 de novembre de 1599 - 11 d'agost de 1656 en caure del cavall) Fou un militar italià pertanyent a la família Piccolomini.
 Retrat d'Ottavio Piccolomini | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 11 novembre 1599  Pisa (Itàlia) |
| Mort | 11 agost 1656 (56 anys) Viena |
| Sepultura | Viena |
| Activitat | |
| Camp de treball | Domini militar |
| Ocupació | condottiero, comandant militar |
| Activitat | 1615 – |
| Membre de | |
| Carrera militar | |
| Lleialtat | Itàlia |
| Branca militar | Cavalleria |
| Rang militar | Mariscal de camp |
| Conflicte | Guerra dels Trenta Anys |
| Altres | |
| Títol | Comte |
| Família | Piccolomini |
| Cònjuge | Maria Benigna Franziska von Sachsen-Lauenburg |
| Pare | Silvio Piccolomini |
| Germans | Ascanio II Piccolomini (en)  i Aeneas Piccolomini |
Premis Duc d'Amalfi | |
Signatura .PNG) | |
 | |
Duc d'Amalfi, després de servir als exèrcits espanyols a Milà, formà part del regiment enviat a Alemanya en auxili de l'emperador, participà en la Batalla de la Muntanya Blanca i tornà al servei d'Espanya, ingressant el 1627 en l'exèrcit d'Albrecht Wallenstein, on al cap de poc temps ascendí a capità del cos de guàrdia del general alemany.
Es distingí per la seva valentia a la batalla de Lützen de 16 de novembre de 1632, mereixent que l'emperador el nomenés mestre general de la Guàrdia i el 1633 general de cavalleria. Causant amb Matthias Gallas, Johann von Aldringen i Baltasar de Marradas de l'assassinat de Wallenstein de la confiança del qual gaudien, Piccolomini va rebre pels seus bons serveis els dominis de Wallenstein la sobirania de Nachod, 10.000 florins i la dignitat de mariscal.
Arran de la batalla de Nördlingen el 5 de setembre de 1634, avançà successivament, i sota el comandament de Gallas, fins a França, però després se separà d'aquest i passà el 1635 a les Províncies Unides, on va prendre Schenkenschans i les ciutats properes de Kleve, Goch, Kalkar, Kranenburg i Gennep, que asseguraven la connexió de Schenkenschans amb Valkenburg i Limburg aïllant Maastricht.[1] Felip IV i Olivares es van mostrar entusiasmats amb el resultat i convençuts que amb els Schenkenschan a les seves mans la guerra es podria fer al cor de la República. El cardenal-infant va rebre l'ordre de mantenir la plaça a tota costa.[2] Frederic Enric d'Orange-Nassau, conscient del perill, es va dirigir al reducte i el va bloquejar tot l'hivern, i l'abril de 1636 va ser recuperada després d'un fort bombardeig.
El 1639 derrotà al marquès de Feuquieres que assetjava Thionville i va morir en la batalla,[3] arribant al cim de la glòria militar. En retirar-se Gallas fou cridat al teatre de guerra alemany a ajudar al nou comandant principal dels imperials, el germà de l'emperador, l'arxiduc Leopold Guillem d'Habsburg,[4] i junts van repel·lir els suecs de Johan Banér i van assegurar Bohèmia i Saxònia el 1640 però van fracassar en vèncer l'exèrcit suec en batalla. Després del fracàs de Banér d'atacar el Reichstag de Ratisbona el gener de 1641, Piccolomini i Gottfried Huyn von Geleen el van perseguir amb la força imperial i bavaresa unida. No obstant això, Piccolomini només va poder atrapar i derrotar la rereguarda de l'exèrcit de Banér a Neunburg vorm Wald i Preßnitz mentre la resta escapava. El novembre de 1642, els imperials finalment es van enfrontar a tot l'exèrcit suec, però van perdre la batalla de Breitenfeld contra Lennart Torstensson i arran de la derrota entra al servei d'Espanya el 1643 i batallà en els Països Baixos contra els suecs i holandesos. Encarregat de l'alt comandament el 1648 i nomenat mariscal de camp, en el conveni de Nuremberg (1649) fou elevat a general plenipotenciari imperial i anomenat per l'emperador príncep imperial, després d'haver estat afavorit el 1639 pel rei d'Espanya amb el ducat d'Amalfi per a ell i els seus descendents.
El fill modifica
El seu fill Giuseppe Silvio, el Max del Wallenstein de Friedrich von Schiller, fou assassinat pels suecs després de la batalla de Jankau, el 1645, i els seus títols i dominis passaren al seu nebot, Ottavio Eneas Giuseppe, que morí sense successió el 1757.
Referències modifica
- ↑ Vermeir, René. In staat van oorlog : Filips IV en de Zuidelijke Nederlanden 1629-1648 (en neerlandès). Shaker, 2001, p. 120. ISBN 9789042301498.
- ↑ Israel, 1995, p. 69.
- ↑ Bodart, Gaston. Militär-historisches Kriegs-Lexikon (1618-1905) (en alemany), 1908, p. 65.
- ↑ Hallwich, Hermann. «Piccolomini, Octavio Fürst». A: ", Allgemeine Deutsche Biographie, vol. 26 (en alemany). Leipzig: Duncker & Humblot, 1888, p. 95-103.
Bibliografia modifica
- Israel, Jonathan Irvine. Uitgeverij Van Wijnen. De Republiek 1477-1806 (en neerlandès). 5a ed., 1995. ISBN 9051942214.
- Enciclopèdia Espasa Volum núm. 44, pàg. 529 ISBN 84-239-4544-8
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ottavio Piccolomini |