Palau de Mar
El Palau de Mar és un edifici de Barcelona construït entre 1880 i 1890 situat a la plaça Pau Vila per acollir els antics Magatzems Generals de Comerç. És un edifici típic de l'arquitectura portuària del segle xix i actualment és seu del Museu d'Història de Catalunya, del Centre d'Història Contemporània de Catalunya i d'un seguit de negocis de restauració gastronòmica.[1]
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Magatzem i museu  | |||
| Arquitecte | Maurici Garrán Elies Rogent i Amat | |||
| Obertura | 1900 | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | arquitectura industrial catalana arquitectura eclèctica | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Barcelona i la Barceloneta (Barcelonès) | |||
| Localització | Plaça Pau Vila, 1-5. | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès local | ||||
| Id. IPAC | 40369 | |||
| Id. Barcelona | 1 | |||
Antigament servia de dipòsit d'emmagatzematge de les mercaderies que arribaven al port.[2] Els MGC formen part del conjunt d'elements més importants del patrimoni industrial de Catalunya, s'acabaren de construir a la primera dècada del segle xx i foren rehabilitats i transformats a partir de l'any olímpic del 1992. Van ser projectats l'any 1881 per l'enginyer Maurici Garrán, primer director de la Junta d'Obres del Port de Barcelona, amb la intenció de destinar-los a dipòsits comercials. L'edifici és una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.
Descripció modifica
El conjunt arquitectònic dels Magatzems Generals del Port (coneguts més recentment com a Palau de Mar), va ser construït al 1881-1900 amb un projecte de Maurici Garran, atribuït a Elies Rogent. Actualment és seu del Museu d'Història de Catalunya i del Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya.[3]
L'edifici de planta rectangular i un alçat de planta, tres pisos i un sota coberta es localitza a l'antic moll de la Barceloneta. El conjunt està format per dos cossos rectangulars separats per un passadís central descobert que s'obre, a través d'unes arcuacions, al Passeig Joan Borbó i al Moll. Cada edifici disposa també d'un tram central diferenciat des del punt de vista compositu i decoratiu de la façana que queda perfectament emmarcat per unes filades de carreus de pedra verticals i grans finestrals de mig punt.[3]
L'estructura es caracteritza per la seva configuració simètrica i senzilla, que s'inspira en els docks portuaris anglesos[3]
Una de les característiques més representatives de l'edifici és la seva configuració planimètrica a base d'una sèrie de naus paral·leles cobertes a doble vessant i les façanes de maó vist amb encintats horitzontals de pedra que separen cadascun dels nivells. Tot i l'homogeneïtat en la composició de les façanes, es podria considerar el frontis que dona al Moll com el més monumental per la presència d'un pòrtic de dues naus i catorze trams, cobert amb revoltó de maó de pla i biga de ferro. Aquest pòrtic s'obre al moll a través d'un seguit d'arcuacions de mig punt amb rosca de pedra que es recolzen a sobre de grans pilars amb un fris esculpit. A més de crear un espai de circulació exterior protegit dels agents atmosfèrics, dona accés al passadís longitudinal que separa els dos edificis del conjunt.[3]
L'edifici disposa actualment de cinc nivells. L'inferior presenta una sèrie d'obertures majoritàriament en forma de portes amb sardinell de maó, a excepció de les arcuacions de la banda del moll. Pel que fa a la resta de nivells, l'edifici presenta una visible homogeneïtat en la distribució de les obertures, amb sardinell de maó i perfectament alineades amb l'eix vertical de cada pis. Existeix però un ritme en la disposició de finestres de més amplada, que es corresponen amb el centre axial de cada edifici i el tram central que coincideix amb la zona del passadís (on es disposen per parelles).[3]
L'estructura interior resulta de gran eficàcia quan es requereix un espai diàfan capaç de suportar importants càrregues, com en origen exigia un magatzem de mercaderies d'aquest tipus. Actualment un dels edificis està destinat a dependències administratives de la Generalitat (Departament de Benestar Social i Família) fet que ha condicionat la transformació del seu interior per tal de distribuir les oficines i demés espais de gestió.[3]
Pel que fa a l'edifici que actualment és seu del Museu d'Història de Catalunya, l'interior també presenta algunes modificacions respecte el projecte original. A la planta baixa encara és visible l'estructura original de final del segle xix, a base de pilars i jàsseres de fosa amb reblons i una coberta amb voltes de maó de pla en revoltó. Des d'aquest espai -que funciona a manera de rebedor del museu- s'accedeix a un àmbit molt ampli que presenta la morfologia d'un pati, al voltant del qual es disposen els accessos verticals (escales i ascensor) i les diverses plantes que s'obren a ell a través d'una estructura de corredors. Aquest espai es troba cobert per un sostre pla on es localitzen uns grans llums.[3]
Pel que fa a la distribució actual de l'edifici ocupat pel museu, la planta baixa acull l'accés i la botiga del museu; la primera es configura com un espai lliure per exposicions temporals i oficines administratives de la institució. La segona i tercera planta queden destinades a l'exposició permanent del MHC i a la quarta (de nova creació) se situen la biblioteca, una petita sala d'actes, la mediateca i una cafeteria amb terrassa sobre el Port Vell.[3]
Història modifica
Una Reial Ordre del 3 de març de 1818 autoritzava la construcció d'unes estructures al port que permetessin facilitar i abaratir el tractament de mercaderies provinents de l'estranger. Aquesta disposició topà amb l'oposició del Gremi de Fabricants de la ciutat, que ho considerava un atac als seus interessos. No és fins al 1827 que els comerciants, amb el suport de la Junta de Comerç, aconsegueixen vèncer les reticències dels fabricants i una nova Reial Ordre disposa la creació d'un dipòsit comercial a Barcelona. Finalment el mes d'agost del 1831, la Junta de Comerç decideix situar (per mitjà d'un contracte de lloguer amb el Real Patrimoni), els magatzems a l'andana baixa del Moll Vell.[3]
Poc temps després de l'adquisició del terreny, es construeixen les primeres instal·lacions, davant de la platja del Portal de Mar i sota la direcció de Josep Oriol Mestres. Aquestes dependències no van trigar en ser insuficients, fet que condicionà la construcció d'un nous Magatzems Generals de Dipòsit (Crèdit i Docks) a l'avinguda d'Icària, projectats per Elies Rogent al 1874 i comunicats amb el port a través d'una fia fèrria.[3]
Els avanços en matèria de navegació i comerç (amb embarcacions de més eslora i més calat) i la pressió empresarial que demanava una reducció de les estades a port i més rapidesa en les operacions de càrrega i descàrrega, van propiciar un nou replantejament del sistema portuari fins llavors considerat deficitari amb relació a les expectatives de comerç de l'època.[3]
El 1868, amb la voluntat de fer front a les noves necessitats, es constitueix la Junta d'Obres del Port de Barcelona. Maurici Garrán, director d'aquesta entre el 1868 i el 1881, va dir, en una conferència a l'Ateneu Barcelonès el 1877, quins eren els objectius principals de la reforma portuària: "No basta tener un puerto donde fondear los barcos, es preciso tener donde descargar las mercancías. No basta al comercio la seguridad de los buques; necesita dársenas, muelles espaciosos y medios adecuados para cargarlos, descargarlos y carenarlos; y casi inútil sería lo primero si lo segundo no se alcanzase. El demorar un solo día el proporcionar los medios que facilitan la carga, descarga, depósito, reconocimiento, almacenaje y transporte de las mercancías, es perjudicar evidentemente los intereses del país." [3]
Maurici Garrán va ser l'encarregat de projectar el nou magatzem del Port; A l'arxiu històric de l'Autoritat Portuària de Barcelona, es conserva el projecte original de l'edifici per a Dipòsit Comercial signat per Garrán l'1 de març de 1881, com cap i director de les obres. Amb tot, l'oobra s'ha atribuït a l'arquitecte Elies Rogent.[3]
La memòria descriptiva del projecte cita que, segons la distribució general dels terrenys de la zona marítima efectuada d'acord amb la Reial Ordre de 20 d'octubre de 1872, al moll de la Platja dels Pescadors "...se proyecta un extenso solar para el establecimiento de un espacioso almacén (...) que será muy ventajoso para la colocación de aquellas mercancías (...) que no hayan de entrar en la ciudad o no se destinen al consumo interior. Colocado el edificio de esta manera las mercancías pasan directamente de las barcas a los almacenes y desde estos a aquellos con la mayor economía."[3]
L'objectiu era acollir mercaderies que havien de ser reembarcades, fet que exigia disposar d'unes certes facilitats tècniques i estructurals que van ser plasmades al nou edifici. Aquesta necessitat de facilitar la càrrega i la descàrrega van condicionar la construcció de l'edifici a primera línia de costa tot seguint els models dels grans dipòsits comercials d'Anglaterra.[3]
La construcció dels fonaments es va iniciar l'any 1885, el 17 de desembre de 1894 s'adjudica l'obra a la societat "Material para ferrocarriles y construcciones" i va quedar enllestit el 31 de maig de 1900.[3]
Al llarg de la seva història, l'edifici ha tingut diversos usos, ja que no es va fer servir mai com a dipòsit comercial, probablement perquè quedava molt allunyat de la boca del port, disposava de més d'una planta -que complicava la feina en relació a les construccions de planta baixa- i per l'alt cost del seu manteniment. Es per aquest motiu que durant un temps va ser quarter de carrabiners. Posteriorment l'edifici va entrar en un període d'inactivitat i abandonament i va estar a punt d'ederrocar-se -com es va fer amb els antics rafals del moll de la Barceloneta. Finalment, però, amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona l'any 1992, l'edifici va ser objecte d'una sèrie de reformes a càrrec dels arquitectes Joan Arias i Joan Solà per tal de donar-li un ús administratiu. Una part de l'edifici va quedar ocupada per les oficines del Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya i alguns dels baixos es van adequar com restaurants. Però la decisió més important arriba en juliol de 1993, quan el Govern de la Generalitat prengué l'acord de posar en marxa el projecte del Museu d'Història de Catalunya.[3]
El projecte de rehabilitació de l'edifici el fet d'adaptar-ho com a museu és obra dels arquitectes Josep Benedicto i Rovira i Agustí Mateos Duch, els quals van proposar aprofitar les quatre plantes del conjunt i construir un nou pis on es localitza avui dia la cafeteria i la terrassa del museu. S'aprofita el pati -element vertebrador del conjunt- es va crear un gran espai buit al centre mateix de l'edifici, per fer-lo menys feixuc i, alhora, per articular la circulació vertical dins de l'edifici i es realitzen nous tancaments de cristall que permetin mantenir la relació de l'espai central amb el port.[3]
Referències modifica
- ↑ Port Vell: Arxivat 2012-07-28 a Wayback Machine. Palau de Mar.
- ↑ Pobles de Catalunya: Palau de Mar.
- ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 3,14 3,15 3,16 3,17 «Palau de Mar». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 4 desembre 2017].
Enllaços externs modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Palau de Mar |
- «Palau de Mar». Cercador Patrimoni Arquitectònic. Ajuntament de Barcelona.