Paul Juon
Pàvel Fiódorovitx Iuon, rus: Па́вел Фёдорович Юо́н, en alemany Paul Juon (Moscou, 6 de març de 1872 - Vevey, 21 d'agost de 1940) fou un compositor suís d'origen rus, conegut amb el sobrenom del Brahms rus.[1]Era germà de l'artista Konstantín Iuon
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 6 març 1872  Moscou (Rússia) |
| Mort | 21 agost 1940 (68 anys) Vevey (Suïssa) |
| Dades personals | |
| Formació | Conservatori de Moscou |
| Activitat | |
| Ocupació | compositor clàssic, pedagog musical, professor d'universitat |
| Ocupador | Universitat de les Arts de Berlín |
| Membre de | |
| Gènere | Òpera i simfonia |
| Professors | Serguei Tanéiev, Anton Arenski i Woldemar Bargiel |
| Alumnes | Max Trapp, Astrid Berwald i Nikos Skalkottas |
| Família | |
| Germans | Konstantin Yuon |
| Parents | Gabriel Juon Erguine (en)  (net) |
Premis
| |
      | |
Biografia modifica
Pàvel Fiódorovitx Iuon va néixer el 6 de març de 1872 a la família d'un empleat d'una companyia d'assegurances, el pare del qual, l'avi del compositor, un forner, s'havia traslladat a Rússia des del poble suís de Masein. A la mare, segons les memòries del mateix Paul Juon, li agradava l'art: cantava una mica i tocava música.[2] A causa del seu origen germano-suís, va rebre els seus estudis secundaris en una escola alemanya. Va estudiar al Conservatori de Moscou amb Jan Hřímalý (violí), Anton Arenski i Serguei Tanéiev (composició), després va millorar com a compositor a Berlín amb Woldemar Bargiel.
El 1896-1897 va ensenyar teoria musical i violí al Conservatori de Bakú. Després va tornar a Berlín, on va viure i treballar de 1898 a 1934 i substituí Josef Joachim com a professor de composició a l'Escola Superior de Música de Berlín el 1906. El seu grup internacional d'estudiants incloïa, entre d'altres, Hans Chemin-Petit, Werner Richard Heymann, Nikos Skalkottas, Henry Jolles, Pantxo Vladiguèrov, Philipp Jarnach, Heinrich Kaminski, Lauri Ikonen,[3] Georg Ahl, Max Trapp, Yrjö Kilpinen, Gerhart von Westerman, Hans Moltkau, Giannis Konstantinidis, Wilhelm Guttmann, Stefan Wolpe, Frederick Jacobi[4]i Marc-André Souchay.
La fama li va arribar l'any 1903 amb l'estrena de la seva 2a simfonia en la major, op.23 per la Meininger Hofkapelle, que es va tocar posteriorment a moltes ciutats europees i fins i tot a Amèrica.
_Komponist._Familien_Grab_auf_dem_Friedhof_von_Langenbruck,_(BL).jpg)
Després de la mort de la seva primera dona el 1911, Juon es va casar amb Marie (coneguda com a Armande) Hegner-Günthert el 1912, que havia estat casada amb el compositor de Basilea Otto Hegner (mort el 1907). D'aquest segon matrimoni van sorgir els fills Stella, Irsa i Rémi.
Després de la Revolució d'Octubre de 1917 ja no va tornar mai a Rússia. El 1919 Juon es va convertir en membre de l'Acadèmia Prussiana de les Arts de Berlín, i el 1929 va rebre el Premi Beethoven.
Al llarg de la seva vida, Juon es va interessar per les seves arrels a Suïssa i va confirmar la seva ciutadania suïssa a Masein el 1922. Per motius de salut i probablement també com a conseqüència de l'evolució política a l'aleshores AAlemanya nazi, es va jubilar a principis del 1934. Es va establir a Vevey, on va morir el 21 d'agost de 1940. Va ser enterrat a la tomba familiar de Langenbruck
Creativitat modifica
Juon va compondre nombroses obres simfòniques, un ballet, tres concerts per a violí, altres peces per a violí i orquestra, Épisodes concertants per a violí, violoncel i piano i els Misteris per a violoncel, ambdós amb orquestra, en un estil tardo -romàntic independent. Pel que fa al volum, la música de cambra constitueix la seva obra principal, incloent sonates per a diversos instruments, trios de piano i cançons. Sovint va utilitzar temes russos o nòrdics i els va transformar en música d'art mitjançant mitjans formals. En fer-ho, va mantenir el so de la música nacional. La seva contribució a la modernitat es troba principalment en el camp de la mètrica i el ritme, va desenvolupar sèries mètriques ja l'any 1903 i sovint utilitza signes de temps canviants.[5] Paul Juon també va arranjar diverses altres composicions, com la versió per a piano de la 4a dansa de les Danses hongareses de Johannes Brahms, però també a l'inrevés, per exemple la 7a i la 9a simfonies d'Antonín Dvořák per a piano sol o obres de Jean Sibelius.
Entre les seves publicacions cal citar Praktische Harmonielehre (1901) i Anleitung zum Mudulieren (1929). Va traduir el llibre de text d'harmonia d'Anton Arenski i la biografia de Piotr Ilitx Txaikovski, escrita pel seu germà Modest, a l'alemany.
Referències modifica
- ↑ «Paul Juon». Gran enciclopèdia de la música.
- ↑ (alemany) Paul Juon, seine Musik, sein Leben Arxivat 2008-11-21 a Wayback Machine.
- ↑ Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, v. II, pàg. 604. (ISBN 84-7291-255-8)
- ↑ Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. II, pàg. 632. (ISBN 84-7291-255-8)
- ↑ Eberhard Preußner: Paul Juon. A: Allgemeine Musik-Zeitung. Berlín, 11 de juny de 1926.
Bibliografia modifica
- Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. II, pàg. 649. (ISBN 84-7291-226-4)
- Thomas-M. Langner. Juon, Paul (en alemany). 10. Berlin: Duncker & Humblot, 1974, p. .; (text complet en línia)
- Roman Flury, Paul Suter: Ein Musikergrab in Langenbruck. A: Baselbieter Heimatblätter, vol 43, 1978, número 3, pàgines 340–343 (Digitalitzat).
Enllaços externs modifica
- Societat Internacional Juon (anglès)(alemany)(francès)
- Foto de P.F. Juon (amb la seva signatura).
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Paul Juon |