Perspectiva
La perspectiva és un conjunt de tècniques per a representar gràficament objectes tridimensionals en una superfície bidimensional plana. Alguns mètodes, com la perspectiva cavallera, es basen en una il·lusió òptica que, percebuda per l'observador, ajuda a recrear la distància i dimensions relatives entre els diferents elements de la composició. En el dibuix i altres àrees, la perspectiva pot recrear profunditat i altres efectes de reducció dimensional i distorsió angular, tal com els apreciem a ull nu.[1][2][3][4]
Per analogia, també s'anomena perspectiva el conjunt de circumstàncies personals i socials que envolten una persona i que influeixen en la seva percepció o en el seu judici vers els altres o ella mateixa en un altre moment, d'aquí que es digui: "veure les coses amb determinada perspectiva".
Etimologia modifica
La paraula llatina prospicere significa 'veure de lluny': un concepte tan senzill que va ser capaç de revolucionar el camp de les arts figuratives.[5]
Història modifica
Al llarg de l'edat mitjana, l'art es dedica a definir imatges lineals o bidimensionals: col·loca les figures en posició frontal i limitant els elements d'acompanyament ambiental. A principis de segle xiv, Giotto di Bondone s'inicia en la identificació amb concreció de volum d'una figura humana dins d'un espai tangible, responent ja a la idea d'un paper actiu de l'ésser humà en el món.
Renaixement modifica
La paraula Renaixement vol dir 'tornar a néixer' o 'reviure'. La idea d'un renaixement va anar guanyant terreny a la Itàlia de l'època de Giotto, i Florència serà la primera ciutat on sorgeix el moviment; posteriorment s'escamparà per tot el continent europeu, amb el desig de ressuscitar la civilització antiga, el món grecoromà.
En el Renaixement, la idea principal de l'època era descobrir amb precisió la relació existent entre l'observador individual i els objectes visualitzats pel mateix observador en un moment precís, i determinar com canviar aquesta relació en funció de la distància o de l'angle d'observació. La importància se situa en la relació dinàmica entre objecte i subjecte que està sent vist, pintat, o observat.[6]
Els pensadors medievals, com els renaixentistes, enfoquen la bellesa atenent al principi grec segons el qual la bellesa és la coincidència de ser i semblar: es diu que una cosa és bella quan apareix com a vertadera.[7]
El caràcter intel·lectual de la pretensió de contenir l'essència de la realitat es manifesta en el creixement de l'estudi de les condicions generals de l'espai.[8]
Pel que respecta a l'art, tant pensadors medievals com renaixentistes atribueixen a l'obra, en sentit ple, un caràcter icònic.
Classificació general modifica
| Perspectiva |
| |||||||||||||||||||||||||||
Geometria de la perspectiva modifica
Des d'un punt de vista geomètric, podem simular l'efecte visual de la perspectiva projectant els objectes tridimensionals sobre un pla (bidimensional) en l'anomenada perspectiva cònica. Rep aquest nom pel fet que totes les línies de projecció parteixen d'un punt (a manera d'un con). Per aquest procediment, es poden obtenir imatges realistes. No obstant això, no pot imitar la visió estereoscòpica de l'ésser humà.
Perspectives simplificades modifica
Un altre sistema de representació gràfica és el de projecció paral·lela (semblant a la projecció ortogràfica). En aquest cas, les rectes projectades no convergeixen en un punt, sinó que són paral·leles, per la qual cosa aquest sistema sol rebre també el nom de projecció paral·lela. Aquest sistema no reflecteix fidelment la profunditat de l'espai ni la distorsió dels angles, però, coneixent l'escala dels eixos ortogonals, permet obtenir la veritable magnitud dels objectes dibuixats.
Perspectiva axonomètrica modifica
En la perspectiva axonomètrica, es poden dibuixar els eixos XYZ des de diverses perspectives, cosa que produeix un efecte visual particular en cada cas:
1. Perspectiva isomètrica: és una forma de projecció gràfica o, més específicament, una axonomètrica cilíndrica ortogonal. Constitueix una representació d'un objecte tridimensional en dues dimensions, en què els tres eixos de referència tenen angles de 120º, i les dimensions guarden la mateixa escala sobre cada un d'aquests. La isometria és una de les formes de projecció utilitzades en dibuix tècnic que té l'avantatge de permetre la representació a escala, i el desavantatge de no reflectir la disminució aparent de mida proporcional a la distància que percep l'ull humà.
2. Perspectiva cavallera: és un sistema de projecció paral·lela obliqua en què, per conveni, el pla projectant és horitzontal i les seccions horitzontals dels cossos representats es projecten en veritable magnitud.
3. Perspectiva militar, és un cas particular de la perspectiva cavallera.
4. DIN 5: la perspectiva DIN-5 es correspon a la UNE 1-031-75 B.
- La perspectiva DIN-5 és la norma que recomana una perspectiva axonomètrica ortogonal dimètrica específica, que es caracteritza per formar 131º 25' entre els eixos XY i ZY, i 97º 10 'entre XZ. Els coeficients de reducció sobre els eixos X i Z són 2√2/3 = 0,943, i en l'eix Y és √2/3 = 0,471, i la relació entre aquests és: cx = cz = 2 · ci, o bé, ux: ui: uz = 1: 1/2: 1.
- Com que els angles són fàcils de mesurar amb un transportador, se solen dibuixar traçant primer l'eix Z en vertical i, sobre aquest, una mesura aleatòria (la unitat), a partir de la qual es traça un triangle de costats la unitat i una vegada i mitja la unitat.
- El costat del triangle format amb la unitat és l'eix Y, mentre que l'eix X és perpendicular al costat format per una vegada i mitja la unitat. A partir del seu extrem.
- Com dibuixar els eixos XYZ per DIN 5, pas a pas:
- 1. Mesurem una distància D sobre l'eix Z, i denominem els extrems A i B.
- 3. Amb un compàs, tracem un arc de radi D * 1,5 des de B.
- 4. A la intersecció dels dos arcs, marquem el punt C.
- 5. L'eix Y s'obté d'unir el punt A amb el punt C.
- 6. Tracem un arc de radi D des de C.
- 7. Tracem un arc de radi D des de B.
- 8. Unim la intersecció d'aquests dos arcs amb A i obtenim l'eix X.
Perspectiva aèria modifica
La perspectiva aèria o perspectiva atmosfèrica és el mètode amb el qual es produeix una sensació de profunditat en una pintura, en imitar l'efecte d'espai que fa que els objectes es vegin més pàl·lids, blaus i nebulosos o menys distingibles a distància mitjana i llunyana. El terme l'encunyà Leonardo da Vinci, però la tècnica degué emprar-se ja en les antigues pintures murals grecoromanes de Pompeia. Es descobrí que la pols i la humitat en l'ambient causaven la dispersió de la lluminositat, i és la llum de longitud d'ona curta (blava) més disseminada i la llum de longitud d'ona llarga (vermella) menys escampada. Els pintors italians dels temps de Leonardo van usar el procediment; i fou aprofitat al segle xv pels artistes europeus del nord i després per Joseph Mallord William Turner. La perspectiva aèria és la que consta de 3 punts de fuga, dos per diagonals com l'obliqua i un tercer que pot estar per sobre o per sota de la línia d'horitzó (LH) segons si veiem l'objecte per sota o molt per sobre.
Perspectiva en la pintura modifica
Els procediments d'Alberti i la seva perspectiva van entusiasmar molts protagonistes del Renaixement, com Masaccio i Piero della Francesca, que en les seves obres exemplifiquen el que Alberti afirmava: “Els nombrosos aspectes de la natura són millor captats per l'ull si s'expressen amb formes geomètriques senzilles”.[6]
A Giotto di Bondone, li calia representar les relacions d'espai i volum i, consegüentment, crear un marc per a figures i objectes de les seves pintures narratives, en què donava un estil més convincent com a representacions de realitat.
Masaccio també agafarà aquest llegat i pinta seguint aquestes normes matemàtiques, provocant tota una revolució en la pintura. Destaca, entre d'altres, la utilització de la perspectiva com a recurs tècnic de la pintura, que amb quadres com Santa Trinitat amb la marededeu, sant Joan i els donants (1425-28) potencià la perspectiva de línies i provocà la sensació a l'espectador de poder tocar les figures i, per tant, apropava el missatge que volia.
L'ús de la perspectiva en la pintura implica, de fet, la coincidència d'invenció i imitació: la realitat és reproduïda amb precisió, però al mateix temps segons el punt de vista subjectiu de l'observador, que en un cert sentit “afegeix” a l'exactitud de l'objecte la bellesa contemplada pel subjecte.[9]
Per a Alberti i els seus seguidors, la pintura esdevingué una ciència de l'espai.[10] El taller compleix funcions de laboratori d'òptica: l'ideal, la duplicació de la realitat com a manera de prendre possessió de la seva essència. La pintura, per tant, assumirà funcions de ciència i de saber teòric, fins i tot filosòfic i matemàtic.
En el Renaixement, s'estableix una relació entre idea i art, i és que en aquest període la pintura en si mateixa és idea, un experiment intel·lectual, una intent de captació i anàlisi mental de la realitat, que la presenta adaptada al món de les idees –platònic- i a l'ordre de l'harmonia formal, recordant els pitagòrics. L'intent d'adequar la representació artística a la bellesa de la idea platònica era comú en els artistes renaixentistes.[11]
Vegeu també modifica
Referències modifica
- ↑ «Tipos de perspectiva - EcuRed». [Consulta: 25 abril 2024].
- ↑ «Perspective | Linear, Aerial & Atmospheric Techniques | Britannica» (en anglès). [Consulta: 25 abril 2024].
- ↑ «prospettiva¹ - Treccani» (en italià). [Consulta: 25 abril 2024].
- ↑ «prospettiva - Treccani» (en italià). [Consulta: 25 abril 2024].
- ↑ Zuffi, Stefano (2005) El siglo XV, pàg. 26, Editorial Electa.
- ↑ 6,0 6,1 La perspectiva en el renacimiento (castellà)
- ↑ Givone, Sergio, História de la estética. pàg 21, Editorial Tecnos, 1990.
- ↑ Valverde, José Maria (2010). Modul 1., Història de les Idees Estètiques. Apunts UOC.
- ↑ Gombrich, E. (2002) Història de l'art. Pàg. 229, Columna Edicions.
- ↑ Boorstin, Daniel J. (2005) Los creadores, pàg 365. Editorial Crítica.
- ↑ Umberto Eco (2005), Historia de la belleza. Editorial Lumen.
Enllaços externs modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Perspectiva |