Ràtzies de 897 i 898
Les ràtzies de 897 i 898 foren dues campanyes de Llop Ibn Muhammad contra el comtat de Barcelona que provocaren la mort de Guifré el Pilós i el despoblament del Vallès.
conquesta feudal hispànica  | |||
|---|---|---|---|
 La península Ibèrica l'any 814 | |||
| Tipus | incursió militar | ||
| Data | 897-898 | ||
| Coordenades | 41° 22′ 56″ N, 2° 10′ 27″ E / 41.3823311°N,2.1742789°E | ||
| Lloc | Comtat de Barcelona | ||
| Resultat | victòria musulmana | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
Antecedents modifica
El 883 o 884 els musulmans es van sentir amenaçats per l'expansió de Guifré el Pilós, que va voler establir la frontera en els rius Llobregat i Segre, amb posicions al Bages (Cardona per exemple), a Osona, al Berguedà i a la Vall de Lord (i algunes aprisions a la Vall de Cervelló al sud del riu Llobregat), i repoblant els territoris, construint i consolidant esglésies i monestirs, al voltant dels que es fixava la població.
Guifré lluitava per estabilitzar la frontera a partir de Cardona en direcció a Solsona.[1] En aquell moment la frontera del comtat passava al nord de Solsona segurament per Besora, Tentellatge i Correà; la de Berga per Sorba, Gargallà i Serrateix; i la d'Osona per Cardona, Manresa i Montserrat. La ciutat de Larida fou fortificada, i Guifré va veure-ho com una provocació i va atacar la ciutat, governada pel valí de la família dels Banu Qasi, Ismaïl ibn Mussa. L'atac a Larida[2] no va sortir bé. L'historiador Ibn al Athir diu que els musulmans van fer gran mortaldat entre els atacants.
El successor d'Ismaïl, Llop Ibn Muhammad en constant lluita amb Muhàmmad al-Tawil i els nobles cristians del Comtat d'Aragó i dels comtats catalans que s'anaven expandint i repoblant lentament des de les muntanyes dels Pirineus cap al sud, sovintejaven les incursions cristianes i les ràtzies musulmanes en territori enemic. Fou aleshores quan Llop ordenà fortificar diverses ciutats, com Lleida, Montsó o Balaguer. També ordenà la construcció de la mesquita aljama de Lleida, l'actual Seu Vella.
Les ràtzies modifica
El 897, després de la retirada de Muhàmmad al-Tawil,[3] Llop Ibn Muhammad atacà el comtat de Barcelona. Odó I de França, ocupat amb els problemes a l'interior del regne i les invasions vikíngues, no va poder ajudar els comtes catalans, que van haver d'enfrontar-se sols als musulmans.[4]
L'11 d'agost de 897 Guifré el Pilós va morir en combat prop del castell d'Aura.[5] provocant l'evacuació de la població civil de Barcelona[6] i el Vallès[7] que es refugiava als llocs fortificats del nord del Vallès i al Bages, abandonant cases i terres.[3]
Guifré el Pilós fou succeït pel seu fill Guifré II,[8] i Barcelona no fou presa,[3] de manera que la població tornà a la ciutat a principis de 898[3]
El 898 Llop Ibn Muhammad va llençar un nou atac contra el comtat de Barcelona.[7]
Conseqüències modifica
El Vallès sofrí molt i restà gairebé despoblat durant uns vint-i-cinc anys,[9] mentre els barcelonins es refugiaven als llocs fortificats del nord del Vallès i al Bages.[3]
Castell d'Aura modifica
La localització del castell d'Aura, o castell d'Oro, que va ser cremat per Llop Ibn Muhammad i prop del qual va morir Guifré, resulta incerta. S'ha suggerit que podia ser a Valldaura (serra de Collserola), la Valldora (Solsonès), Besora, Santpedor (abans Sant Pere d'Or) o Gualta prop de Caldes de Montbui.[6][10] Segons la crònica musulmana, es trobava "en els termes de Barcelona" i era residència de Guifré. L'etimologia de la Valldaura de Collserola prové de Vallis Laurea (vall de llorers) i no de Vallis Aurea.[6] La localització de Gualta prové d'una llegenda que barreja els fets de la mort de Guifré amb el comte Borrell II.[10] Les altres localitzacions resulten lluny de Barcelona.
Referències modifica
- ↑ Hernàndez Cardona, Francesc Xavier. Història militar de Catalunya, vol. I, dels íbers als carolingis. Rafael Dalmau Editor, 2001. ISBN 84-232-0639-4.
- ↑ Suárez Fernández, Luis. Historia de España Antigua y media (en castellà). Ediciones Rialp, p.247. ISBN 978-84-321-1882-1 [Consulta: 4 desembre 2011].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Vilalta Aserra, Enric. A la marca extrema, en terra de solitud: Una passejada per les fronteres d'alguns comtats catalans a l'època del Califat de Còrdova (segle X). 8498833469, 2010, p.61. ISBN 8498833469.
- ↑ Josep M. Salrach, El Procés de Feudalització: Segles III-XII, p.325
- ↑ «Ràtzies de 897 i 898». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Coll i Alentorn, Miquel. Guifré el Pelós en la historiografia i en la llegenda. Institut d'Estudis Catalans, 1990, p. 113. ISBN 978-84-7283-162-9 [Consulta: 7 juliol 2012].
- ↑ 7,0 7,1 Ramon d'Abadal i de Vinyals, Els temps i el regiment del comte Guifred el Pilós, p.94
- ↑ Coll i Alentorn, Miquel. Història II. L'Abadia de Montserrat, 1992, p. 154. ISBN 978-84-7826-361-5 [Consulta: 7 juliol 2012].
- ↑ «Ràtzies de 897 i 898». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 10,0 10,1 Coll i Alentorn, Miquel. Història II. L'Abadia de Montserrat, 1992, p. 186. ISBN 978-84-7826-361-5 [Consulta: 7 juliol 2012].