Raó
La raó o racionalitat és una aptitud que consisteix a aplicar normes i lògica en el pensament per obtenir judicis, observacions comprovables o servir de base per a teories. En un sentit més reduït, vol dir capacitat per a establir inferències. La raó és estudiada per la psicologia[1] i la filosofia, sobretot la branca de l'epistemologia.
El Renaixement i, sobretot la Il·lustració, són les èpoques en què s'ha donat més importància a la raó. Són períodes que coincideixen amb un auge de la ciència i un qüestionament de la religió. Els segueixen èpoques marcades per la passió.
Etimologia modifica
La paraula "raó" (ratio, en llatí) és una traducció del grec "logos", que volia dir alhora 'pensament', 'raó' i 'paraula', cosa que mostra fins a quin punt el llenguatge i el pensament estaven lligats en aquella cultura.
Pensament racional modifica
El pensament racional permet l'abstracció, l'associació d'idees, l'autoconsciència i els símbols, coses que no tenen els animals com ara els insectes o la gran majoria de peixos i rèptils, més lligats a l'instint i a una resposta unívoca al medi ambient (per això, es diu que no tenen raó, que són irracionals).
Estudis recents han permès demostrar la capacitat d'abstracció de pensament de diversos animals: rates, (corbs, els homínids, dofins, orques, etc.).
La raó, doncs, també està lligada a la capacitat per decidir entre diverses alternatives de conducta.
Tipus modifica
Max Weber distingeix entre quatre tipus de racionalitat: la instrumental, la moral, l'afectiva i la tradicional, segons l'àmbit en què s'apliqui el pensament racional.
La irracionalitat modifica
El terme "irracional"[2] remet a tot un seguit de manifestacions diferents que coincideixen a no ser estrictament racionals. Per exemple:
- els sentiments
- l'inconscient
- les passions
- les malalties mentals
- les conductes absurdes de les masses
- la fe
- algunes decisions, com la de procrear[3]
La racionalitat i la irracionalitat humana modifica
Des de la filosofia de Descartes s'ha cregut a Occident que les persones són principalment racionals. Aquesta mentalitat tingué l'auge amb l'optimisme del segle xix.
Així i tot, hi ha estudis psicològics que han qüestionat aquesta assumpció o creença.[4] Un experiment que s'ha repetit diverses vegades demostra que, malgrat que es mostren els fets a les persones, aquestes no canvien de creences.[1] El sociòleg i economista de principis del segle xx, Vilfredo Pareto, ja considerava que la humanitat no és racional.[5]
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 Kolbert, Elizabeth «Why Facts Don't Change Our Minds». The New Yorker, 19-02-2017 [Consulta: 15 abril 2019].
- ↑ "L'alteritat de la raó: què fer amb l'irracional?" Arxivat 2012-01-04 a Wayback Machine. i "Imatge emotiva i irracional de la humanitat en el cinema. Una aplicació pedagògica" Arxivat 2009-12-22 a Wayback Machine.. Articles de G. Mayos Arxivat 2009-12-12 a Wayback Machine. (UB).
- ↑ Cannold, Leslie. "Who's crying now? Chosen childlessness, circumstantial childlessness and the irrationality of motherhood: a study of the fertility decisions of Australian and North American women." (2000).
- ↑ Lichfield, Gideon «21st-century propaganda: A guide to interpreting and confronting the dark arts of persuasion». Quartz, 13-02-2017 [Consulta: 3 abril 2018].
- ↑ Pareto, Vilfredo. Escritos sociológicos. Alianza, 1987, p. 192. ISBN 9788420624907. «"El hombre está guiado por intereses particulares, y principalmente por los sentimientos, mientras que se imagina y hace creer a los otros que está guiado por intereses generales y por la razón pura"»