Ramon Folch i Camarasa
Ramon Folch i Camarasa (Barcelona, 30 d'octubre de 1926 - Mollet del Vallès, 2 de gener del 2019)[1][2] va ser un novel·lista, dramaturg i traductor català, conegut popularment per ser el guionista del còmic serial Massagran i per la seva activitat a la segona època (1968-1973) de la revista infantil En Patufet.[3] Era el novè fill d'en Josep Maria Folch i Torres.[4]
 (2011)  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 30 octubre 1926 Barcelona |
| Mort | 2 gener 2019 (92 anys) Mollet del Vallès (Vallès Oriental) |
| Dades personals | |
| Formació | Universitat de Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | novel·lista, dramaturg, traductor |
| Activitat | 1951 – 2006 |
| Ocupador | Organització de les Nacions Unides (1973–1986) En Patufet (1968–1973) |
| Gènere | Narració i teatre |
| Obra | |
Obres destacables | |
| Família | |
| Pare | Josep Maria Folch i Torres |
Premis
| |
 | |
Biografia modifica
Folch i Camarasa es va llicenciar en Dret, però no va exercir mai d'advocat. Va començar a treballar a l'editorial Janés, però va creure que es podia guanyar la vida amb l'ofici de traductor, de manera que es va dedicar a adaptar llibres d'autors estrangers al català.[4] Així, durant la dècada dels seixanta va convertir-se en un dels traductors més fecunds del país, traduint en total uns 150 llibres especialment per a Edicions 62 i per a l'editorial Nova Terra de l'anglès, castellà, francès i italià), per ordre quantitatiu. Entre altres autors va traduir llibres de Faulkner, Fitzgerald, Conrad, Hemingway, Daudet, Highsmith, West, Marx, Sartre o Russell.[5] Una de les seves traduccions va ser l'assaig Els altres catalans de Francesc Candel.[6] A partir de 1973 va exercir de traductor de l'Organització Mundial de la Salut a Ginebra (1973-1986).
Com a escriptor, va rebre els principals premis literaris, entre els quals destaquen el Joanot Martorell (La maroma, 1956), el Sant Jordi (La visita, 1964), el Ramon Llull (Sala de miralls, 1982) i el Sant Joan (Testa de vell en bronze, 1997), de novel·la; el Ciutat de Barcelona (Aquesta petita cosa, 1954) i el Joan Santamaria (Cap de setmana damunt l'herba, 1967), de teatre; el Víctor Català (La sala d'espera, 1960), de contes; i el Pere Quart d'humor i sàtira (Manual del perfecte escriptor mediocre, 1991) i el Jaume Maspons (Manual de la perfecta parella mediocre, 2005).
Va adaptar al català cançons anglosaxones i franceses per als nous grups de pop que van sorgir durant la segona meitat dels anys 1960, entre les quals La casa del sol naixent –interpretada per Els Dracs–, El submarí groc de The Beatles –popularitzada per Els Drums– o (I Can't Get No) Satisfaction de The Rolling Stones –interpretada per Els Bonds.[7]
Va anar a viure a Palau-solità i Plegamans, on els darrers anys de la vida va dirigir la Fundació Folch i Torres i el seu Arxiu-Museu, instal·lat al Castell de Plegamans.
Obra publicada modifica
| Narrativa | Teatre | Premis literaris |
|---|---|---|
|
|
|
Referències modifica
- ↑ «Mor l'escriptor Ramon Folch i Camarasa». [Consulta: 3 gener 2019].
- ↑ «El Punt Avui - En Temps Real». [Consulta: 3 gener 2019].
- ↑ Castellanos, Jordi. En Patufet, cent anys: la revista i el seu impacte. L'Abadia de Montserrat, 2004, p. 80. ISBN 8484156648.
- ↑ 4,0 4,1 «Ramon Folch i Camarasa». [Consulta: 4 gener 2019].
- ↑ Bacardí, Montserrat. «Ramon Folch i Camarasa». Visat (núm. 11 abril 2011). [Consulta: 14 març 2019].
- ↑ «'Els altres catalans' de Francesc Candel». Commemoracions 2014, Generalitat de Catalunya. Arxivat de l'original el 19 de maig 2014. [Consulta: 23 juliol 2014].
- ↑ Enderrock.cat. «Adéu a Ramon Folch i Camarasa | Enderrock.cat». [Consulta: 4 gener 2019].