Viquipèdia

Realisme poètic

Moviment cinematogràfic francès

El Realisme poètic francès va ser un moviment cinemàtografic desenvolupat a França durant la dècada de 1930. Més una tendencia que un moviment, el realisme poètic no va estar tant fortament unificat com el muntatge soviètic o l'impressionisme francès, sinó que va ser tractat de forma individual per alguns cineastes. Entre ells apareixen noms com Pierre Chenal, Jean Vigo, Julien Duvivier, Marcel Carné i, potser, el director més significatiu del moviment, Jean Renoir. Renoir va fer una gran varietat de pel·lícules, moltes influenciades pel grup d'esquerres Front Popular.[1] Les estrelles freqüents d'aquestes pel·lícules van ser Jean Gabin, Michel Simon, Simone Signoret i Michèle Morgan.

Les pel·lícules del moviment són "realisme recreat", estilitzat i vinculat a l'estudi, en comptes d'apropar-se al "social-realisme del documental".[2] Les pel·lícules del moviment tenen, amb un to nostalgic i amarg, una visió fatalista de la vida amb els seus personatges, els quals viuen al marge de la societat, com membres de la classe obrera sense feina o delinqüents. En les històries, els personatges tenen una vida de desil·lusions on se'ls presenta una última oportunitat d'estimar-se, però en ultima instància, es deceben de nou. Els films acostumen a acabar amb aquesta desil·lusió o, fins i tot, la mort. El terme "poètic" se li assigna a causa d'un esteticisme elevat que a vegades crida l'atenció sobre els aspectes representatius de les pel·lícules. Tot i tenir un nivell baix de producció, el cinema francès va crear una gran quantitat de pel·lícules influents, gràcies al talent de les persones que es dedicaven a la indústria del cinema a França durant la dècada de 1930. Entre aquestes persones destaquen el dissenyador Lazare Meerson, els compositors Georges Auric, Arthur Honegger, Joseph Kosma i Maurice Jaubert, i els guionistes Charles Spaak i Jacques Prévert.

El moviment va tenir un gran impacte en els moviments cinematogràfics posteriors, en particular el neorrealisme italià (molts dels neorrealistes, especialment Luchino Visconti, van treballar amb directors realistes poètics abans de començar les seves pròpies carreres com a crítics i directors), el cinema negre americà i la Nouvelle vague.

Característiques[3] modifica

  • Introducció de personatges en un context popular, tals com obrers, prustitutes i inclús soldats. Les pel·lícules de moviment serveixen de portaveu del Front Popular. Quasi tots els films són ubicats en ambients urbans, centrant-se en la idea de la ciutat i els canvis que estan succeint. Aquest és el factor més realista del moviment.
  • L'ús de personatges antiherois, desgraciats i amb freqüència paries (com el desertor de Le Quai des brumes (1938) de Marcel Carné). Aquests personatges són representants d'una classe social i estan marcats per un fort determinisme. El destí i la fatalitat tenen molta importancia al llarg de les històries, sobretot en els finals tràgics que tenen aquestes. Aquest punt és la faceta poètica del corrent cinemàtografic. Films com Le jour se lève (1939) de Marcel Carné o La Bête humaine (1938) de Jean Renoir són clars exemples de l'ús d'aquesta idea.
  • La importància del diàleg: el realisme poètic francès és el primer gran moviment cinemàtografic francès de cinema sonor. Per aquest fet, els directors construeixen les escenes a partir de l'ús de les paraules, el diàleg i la millor forma d'expressar idees verbalment per crear un joc dramàtic.
  • Hereden la concepció de la ciutat del cinema expressionista alemany. Les pel·lícules d'aquest corrent, durant els anys '20, representaven la ciutat com una personificació del vici: carrers deformats i arquitectures torturades que sugerien un desviament dels topics burgesos. El realisme poètic repren la idea, però de forma més sutil: la il·luminació sobtada dels carrers amb efectes més discrets, els carrers són brumosos, amb moltes ombres i banyats per petits entrellums. Aquest fet és l'element visual més característic del realisme poètic. Es crea d'aquesta manera l'efecte que els grans decorats encapsulen els personatges. Aquesta sensació és també potenciada per el moviment de càmera.
  • Es retrata la temporalitat. Va més enllà de captar les accions dels personatges i es filma el temps mort per tal d'entendre les emocions dels personatges. Sovint aquest temps mort és interromput per una escena de gran acció o clímax, cosa que provoca un efecte paradoxal. Així i tot es segueix captant lentament la vivència del personatge a través de mirades sobretot.
  • Es busca l'espontanietat i l'explosió emocional i gestual dels actors. Diferents directors ho treballen amb diversos mètodes, per exemple, Jean Renoir fa repetir als seus actors múltiples vegades una mateixa escena per tal que al final no l'actuin, sinó que la visquin. Cansa l'actor per tal que caigui la representació i surti l'essència humana.

Exemples notables modifica

Els precursors del moviment poètic realista inclouen:

Els treballs realistes poètics dels principals cineastes de mitjans de la dècada de 1930 inclouen:

Referències modifica

  1. ↑ Thompson, Bordwell, Kristin, David. Film History: An Introduction. 3rd Edition. ISBN 978-0073386133. 
  2. ↑ Hayward, Susan. Cinema Studies: The Key Concepts. ISBN 9780415367813. 
  3. ↑ Caparrós Lera, José María. Historia del cine europeo. Madrid: Rialp, p. 91-98. ISBN 84-321-3442.2. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Realisme_poètic&oldid=32743876»