Viquipèdia

Regne de Kent

El Regne de Kent (Cantaware Rīce en anglès antic i Regnum Cantuariorum en llatí) fou un regne medieval situat en els territoris del sud-est de la Gran Bretanya. Va ser fundat al segle v pel poble germànic dels juts, que van arribar a Britànnia després que els romans es retiressin de les illes. Fou un dels set regnes tradicionals anglosaxons coneguts com a l'heptarquia anglosaxona, però a partir del segle VIII va perdre la seva independència en passar a ser vassall del Regne de Mèrcia i més tard del Regne de Wessex, A partir del segle X va passar a ser part del Regne d'Anglaterra, creat sota el lideratge de Wessex. El nom es conserva actualment pel comtat anglès de Kent.

Regne de Kent
Cantaware Rīce
←
segle VI – segle X →

Ubicació de {{{common_name}}}
Informació
CapitalCanterbury
Idioma oficialanglès antic
Religiómitologia germànica s.VI—s VII
cristianisme s.VII—s.X
Monedatyrmmisa, sceata
Període històric
edat mitjana
Establimentsegle VI
Els romans abandonen Britànnia488
Arribada i establiment de colons jutsc.512-590
Arribada de sant Agustí686
Caedwalla de Wessex envaeix Kent764
Offa de Mèrcia conquereix part de Kent764
Dissoluciósegle X
Política
Forma de governmonarquia, witenagemot

Origen modifica

Les primeres referències que es tenen d'aquest territori corresponen als escrits en grec de Píteas, repetits més tard pels historiadors Estrabó i Diodor de Sicília. En aquests fragments, "Kantion" és descrit com una de les tres cantonades de Britànnia, essent la més propera a la Gàl·lia i la Germània. Juli Cèsar va envair la regió el 55 i el 54 aC, però no va poder retenir el territori malgrat les victòries aconseguides i va retornar a la Gàl·lia sense haver consolidat cap conquesta. Cèsar dona detalls de Cingetorix, Carvilius, Taximagulus i Segovax, tots ells reis de Cantium durant el mateix any 54 aC, suggerint que el territori estava dividit en diverses tribus. Altres reis posteriors del mateix territori foren Dubnovellaunus, Vosenos, Eppillus i Adminius.

Els romans conqueriren aquesta part de Britànnia l'any 43, quan Kent estava totalment sota el control dels catuvel·launs, avançant des de la costa terra endins fins a la capital Colchester (Camulodunum). Les tribus de Kent foren agrupades sota una sola ciutadania coneguda pel nom de Cantiaci, o gent de Kent, i la seva capital es trobava a Durovernum, actual Canterbury.

Amb la caiguda de l'Imperi Romà i la retirada de les darreres legions, diverses naus arribaren a la costa de Kent amb un nombre indeterminat de guerrers juts, liderats per Hengist i Horsa.[1] Els locals els van oferir diners a canvi del seu suport en les contínues batalles contra els pictes i escocesos. També els van donar l'illa de Thanet en perpetuïtat com a base d'operacions. Els juts liderats per Hengist derrotaren els enemics dels britons i desenvoluparen molt bones relacions amb els seus hostes fins a l'extrem que la filla d'Hengist, Ronwen, es va casar amb el rei dels britons Vortigern a canvi del control del Regne de Kent.[2] D'altra banda, els germànics esdevenien més i més nombrosos i el seu poder es va anar incrementant fins que l'enfrontament amb els britons fou inevitable. El príncep Vortimer es va rebel·lar contra el seu pare Vortigern per enfrontar-se als invasors en diverses ocasions i amb diversa sort fins que fou enverinat i mort per Ronwen, filla d'Hengist.

Kent va quedar en poder dels germànics i el llinatge d'Hengist es va establir en el poder.


597–785 modifica

El primer fet constatable referent al Regne de Kent és l'arribada d'Agustí de Canterbury amb 40 monjos, el 597.[3] En aquells temps el regne de Kent havia assolit el seu grau d'hegemonia més alt sota el regnat d'Etelbert I de Kent a principis del segle VII. Etelbert fou el primer rei anglosaxó en convertir-se al cristianisme i també el primer a introduir un codi de lleis escrites.[4] Després de la seva mort, el poder de Kent va començar a declinar i el 686 Kent fou conquerit per Caedwalla de Wessex, Aquesta conquesta fou seguida per un període de revoltes i guerres civils sense treva, fins al regnat de Wihtred que va ser capaç de pacificar el territori, però a la mort de Wihtred tornaren les disputes internes, que perduraren per quaranta anys.[5][6]

Aquestes divisions internes van permetre la conquesta del regne per part del poderós rei Offa de Mèrcia: el 764, que va esclafar les diverses revoltes i disputes, controlant el territori fins al 785.

785–825 modifica

El Regne de Kent va quedar en mans d'Offa de Mèrcia fins a la seva mort el 796,[7][8] moment en el qual Eadbert Praen va aprofitar per revoltar-se i guanyar la independència temporalment.[9] Dos anys més tard, però, el nou rei de Mèrcia, Coenwulf, reconqueria Kent instal·lant el seu germà Cuthred en el tron.[10] Kent quedaria ja en mans de Mèrcia fins al 825, any en què va passar a dependre de Wessex després de la derrota de Baldred a la Batalla d'Ellandun.[11]

825–1066 modifica

El 892 Alfred el Gran estava unint tots els territoris del sud d'Anglaterra en les seves lluites contra els vikings, que havien arribat a les illes britàniques uns cent anys abans. Aquell mateix any, unes 350 naus vikings arribaven a les costes de Kent amb un exèrcit de 10.000 homes i les seves famílies. Els vikings fundaren la fortalesa d'Appledore i avançaren terra endins,[12] però després de diversos anys de lluita amb els anglesos, foren rebutjats i es retiraren a l'Ànglia de l'Est o bé al nord de França. Aquests darrers foren els avantpassats dels normands, que conqueririen Anglaterra dos segles després.

Vegeu també modifica

Referències modifica

  1. ↑ Shirley-Price, 1990, p. 113.
  2. ↑ Gunn, 1819, p. 18.
  3. ↑ Stenton, 1971, p. 105–106.
  4. ↑ Turner, 1841, p. 282.
  5. ↑ Swanton, 1996, p. 40–41.
  6. ↑ Lapidge, 1999, p. 469.
  7. ↑ Kirby, 1992, p. 166–167.
  8. ↑ Stenton, 1971, p. 207–208.
  9. ↑ Crònica anglosaxona, any 794, manuscrit A
  10. ↑ Kirby, 1992, p. 179.
  11. ↑ Hughes, 2007, p. 266.
  12. ↑ Haywood, 2016, p. 63.

Bibliografia modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Regne de Kent
  • Gunn, William (trad.). Historia Brittonum. Londres: John and Arthur Arch, Cornhill, 1819. 
  • Kirby, D. P.. The Earliest English Kings. Routledge, 1992. ISBN 0-415-09086-5. 
  • Harrington, Sue; Brookes, Stuart. The Kingdom and People of Kent, AD 40-1066: Their History and Archaeology. The History Press Ltd., 2010. ISBN 0-7524-5694-6. 
  • Haywood, John. Northmen: The Viking Saga AD 793-1241. MacMillan, 2016. 
  • Hughes, David. The British Chronicles, Volum 1. Heritage Books, 2007. 
  • Sherley-Price, Leo (trad.). Ecclesiastical History of the English People. Penguin Classics, 1990. ISBN 0-14-044565-X. 
  • Stenton, Frank M. Anglo-Saxon England. Oxford: Clarendon Press, 1971. ISBN 0-19-821716-1. 
  • Turner, Sharon. The History of the Anglo-Saxons from the Earliest Period to the Norman Conquest, Volum 2. Carey & Hart, 1841. 
  • Witney, J P. The Kingdom of Kent. Phillimore, 1982. ISBN 0-85033-443-8. 
  • Williams, John. The Archaeology of Kent to AD 800. Boydell Press, 2007. ISBN 0-85115-580-4. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Regne_de_Kent&oldid=33127063»