Viquipèdia

República de la Nova Granada

Antiga república a sud-amèrica i l'amèrica central entre 1831 i 1858
Aquest article o secció necessita millorar una traducció deficient.
Podeu col·laborar-hi si coneixeu prou la llengua d'origen. També podeu iniciar un fil de discussió per consultar com es pot millorar. Elimineu aquest avís si creieu que està solucionat raonablement.

República de la Nova Granada va ser el nom que va rebre la república unitària creada per les províncies centrals de la Gran Colòmbia després de la dissolució d'aquesta a 1830. Va mantenir aquest nom des de 1831 fins a 1858, quan va passar a anomenar-se Confederació Granadina. El seu territori abastava els actuals països de Colòmbia, Panamà i en el seu moment de màxima extensió, es va arribar a disputar amb les Províncies Unides de l'Amèrica Central i amb Gran Bretanya, la sobirania sobre la Costa dels Mosquits, avuí a Nicaragua i Hondures

Plantilla:Infotaula geografia políticaRepública de la Nova Granada
Localització
lang=ca Modifica el valor a Wikidata Map
 4° 39′ N, 74° 03′ O / 4.65°N,74.05°O / 4.65; -74.05
CapitalBogotà Modifica el valor a Wikidata
Població humana
Idioma oficialcastellà Modifica el valor a Wikidata
Dades històriques
Anterior
Creació28 abril 1831 Modifica el valor a Wikidata
Dissolució22 maig 1858 Modifica el valor a Wikidata
SegüentGranadine Confederation (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Organització política
Forma de governrepública Modifica el valor a Wikidata
Monedapeso colombià Modifica el valor a Wikidata

Història modifica

Després de la dissolució de la Gran Colòmbia, dels territoris que conformaven els departaments nord i sud, sorgiren dos nous països denominats Estat de Veneçuela i Estat de l'Equador. Les províncies que geogràficament ocupaven la zona central de la desintegrada Gran Colòmbia, que en aquells moments ocupava els antics departaments de Boyacá, Cauca, Cundinamarca i Istmo decidiren formar un nou Estat. L'època de la República de Nova Granada es caracteritzà per canvis polítics, socials i economics, els quals ocasionaren disputes i confrontaments entre diversos sectors socials.

Mitjançant el Conveni d'Apulo (dut a terme al 28 d'abril de 1831), el general Rafael Urdaneta, últim president de la Gran Colòmbia, entregà el comandament a Domingo Caicedo (3 de maig de 1831)

La constitució de 1832 modifica

   
Símbols provisionals de l'Estat de la Nova Granada, decretats el 17 de desembre de 1831 i usats fins al 9 de maig de 1834.

El 20 d'octubre de 1831 es realitzà una Convenció Granadina on s'aprovà la separació i en la qual s'establí una república centralitzada i precidencialista anomenada transitòriament Estat de la Nova Granada fins a la promulgació d'una nova constitució. El 17 de novembre de 1831 es promulgà la Llei Fundamental, però es continuà treballant amb aquesta durant 1832. Francisco de Paula Santander fou nomenat president pel congrés per un període de quatre anys, en tant el període dels senadors es va reduir de huit a quatre anys i el dels representants de quatre a dos anys. Les províncies s'anomenaren departaments i s'indicà que havien de ser administrades per un governador anomenat pel president i per assemblees triades per vot

En aquest període els centraliestes i els eclesiàstics començàren a distingir-se amb el nom de conservadors i els seus oponents federalistes, amb el nom de liberals.

El 29 de febrer de 1832 la Convenció Nacional, comformada pels representants de les províncies d'Antioquia, Barbacoas, Bogotà, Cartagena, Mompós, Neiva, Pamplona, Panamà, Pasto, Popaypán, Socorro, Tunja, Vélez i Veraguas, sancionaren una nova constitució mitjançant la qual el país s'anomenà oficialment República de Nova Granada a partir de l'1 de març d'aquest any.

Guerra dels Suprems modifica

El president José Ignacio de Màrquez sancionà una llei en 1838 que suprimia els convents catòlics que alberguessin menys de huit religiosos per tal d'utilitzar-los com centres d'instrucció pública, de tal manera que el 30 de juny de 1839 diversos sacerdots de la ciutat de San Juan de Pasto es sublevaren encara que aquesta mesura tingués el recolzament de l'arquebisbe de Bogotà.

L'alçament fou sofocat dos mesos després, però empitjorà quan els cabdills regionals s'alçaren contra el govern central per tal d'obtindre reivindicacions polítques i econòmiques (d'aquí el seu nom "Guerra dels Suprems"). En juliol de 1840 José María Obando s'escapà de la presó on es trobava esperant el judici per l'assassinat d'Antonio José de Sucre en 1828 i inicià un alçament que fou aprofitat per altres dirigents anti-governistes per generalitzar la guerra civil.

La guerra prompte es va expandre per altes províncies, i va incloure un conflicte fronterer amb la República de l'Equador, perquè d'allí depenia el clergat de Pasto. En el moment que les tropes equatorianes comandades per Juan José Flores creuaren la frontera, aquests comandants es sublevaren a les seues respectives regions. Tanmateix, aquest moviment no contà com una direcció única, el que va permetre la seua derrota en 1842.

La separació de Panamà de 1840 modifica

La Guerra dels Suprems motivà a la dirgència política panamenya a sostreure a l'istme de Panamà del conflicte, i proclamar una república independent i sobirana de la resta del país. El 18 de novembre de 1840, amb el lideratge del general Tomás Herrera s'intueix mitjançant Llei Fundamental l'Estat de l'Istme. La reincorporació de l'istme de Panamà fou condicionada a que el govern de la Nova Granada adoptara un sistema polític federal que satisfés les necessitats dels habitants de l'istme.

Aquest país independent va tindre una duració de tretze messos i alguns dies; tant prompte com el govern neogranadí aconseguí vèncer als bel·ligerants, es preparà al Cauca una expedició militar per envair l'istme. El general Tomás Cipriano de Mosquera buscà evitar l'imminent conflicte, enviant comissionats al comandant Julio Arboleda, qui no va tindre èxit.Posteriorment, el coronel Anselmo Pineda i Ricardo de la Parra, comissionats per Rufino Cuervo, obtindrien èxit a la subscripció d'un conveni subscrit el 31 de desembre de 1841 que reincorporà l'istme de Panamà a la Nova Granada

Aquest seria el més reeixit dels intents de separació de Panamà de Colòmbia i les seves diferents denominacions històriques durant el segle xix.

Reforma constitucional de 1843 modifica

Durant la presidència del general Pedro Alcántara Herrán es va enfortir el poder del president amb el fí de poder mantindre l'ordre en tot el territori nacional, que en aquesta època es trobava en una guerra civil (Guerra dels Suprems); es va fer una intensa reforma educativa i es va imposar l'autoritarisme i centralisme en tot el territori nacional que el conservadorisme utilitzà a favor seu.

Entre 1849 i 1853 el nombre de províncies augmentà de 22 a 36.

La separació de Panamà de 1850 modifica

Al 1850, el general José Domingo Espinar i E.A. Teller, editor del diari "Panama Echo", varen dur a terme una revolució la matinada del 29 de setembre, que acabà amb la segona separació de Panamà de la Nova Granada. Obaldía, governador de l'istme, no estava d'acord amb aquesta separació, ja que encara no veia a l'istme preparat per a assumir el control del seu destí, convencent de desisitir i reintegrar novament l'istme.

Guerra civil de 1851 modifica

Després de les reformes començades pel president. José Hilario López, que incloïen la llibertat dels esclaus (21 de maig de 1851), expulsió dels jesuïtes, supressió de la pena de mort i la presó per deutes, i la consagració de la llibertat de prensa i el judici per jurats, els terratinents caucanos es revoltaren en contra d'aquest per considerar-les massa liberals.

És així com el 22 de maig els rebels es pronunciaren al sud del país i Julio Arboleda intentà capturar San Juan de Pasto, però fou derrotat; també haveren aixecaments en Sogamoso, Mariquita, Guatavita i El Guamo. Per a sufocar aquestes revoltes el govern anomenà aleshores al general José María Obando com a general de cap de l'Excèrcit de Sud i al general Tomás Herrera comandant al Valle del Cauca, qui gradualment fòren aplacant aquests enfrontaments armats. La guerra fou acabada a finals d'any, amb la derrota de Mariano Ospina Rodríguez el 30 d'agost i la capitulació del general Borrero el 10 de setembre.

Reforma constitucional de 1853 modifica

El pèndol constitucional va anar cap al mètode liberal. Entre les noves mesures, es va donar inici al federalisme, s'eliminà l'esclivitud, es va expandre el sufragi a tots els homes majors de 21 anys, es va impondre el vot popular directe per triar congresistes, governadors i magistrats, es va estblir la llibertat administrativa i la llibertat religiosa, va haver una separació entre l'església i l'Estat i s'acabà la personalitat judicial de l'església catòlica. Alguns dels avanços es van revertir més tard a la constitució colombiana de 1886.

El setembre del 1853 es realitzaren les eleccion per triar el procurador i la Cort Suprema de Justícia; i el 3 d'octubre de 1853 triaren el governador de Bogotà comptabilitzant els vots per districte parroquial.

Guerra civil de 1854 modifica

   
Escut usat en 1854 durant la dictadura del general José María Melo (esquerra) i escut provisional una vegada conclosa la dictadura de Melo (dreta).

Després de les eleccions presidencials de 1853, en les quals el candidat liberal radical Tomás Herrera (recolzat pel general José María Melo) va ser derrotat pel candidat liberal moderat José María Obando, Melo no acceptà la seva derrota i va donar un cop d'estat el 17 d'abril de 1854 contra el president Obando.[1] De forma immediata es va formar una aliança Constitucionalista militar de radicals i conservadors, els qui van iniciar l'ofensiva contra Melo produint-se combats a Pamplona, Bucaramanga, Vélez, Tunja, Tequendama i Cali, voltant a l'exèrcit melista en el perímetre de la ciutat de Bogotà.[2] Melo va organitzar les seves forces en l'anomenat Exèrcit Regenerador, que sumava uns 11.042 efectius.[3]

Melo va romandre en el poder vuit mesos, però finalment les tropes constitucionalistes del nord i sud del país es van unir, sumant 11.000 homes, envoltant als 7.000 melistas que defensaven Bogotà.[4] El 4 de desembre del mateix any quan l'aliança va entrar victoriosa a Bogotà, després de derrotar l'exèrcit melista i els seus aliats, els liberals moderats i artesans. Aquests últims van presentar resistència tenaç durant l'assalt final a la capital, raó per la qual el partit vencedor va bandejar a centenars d'artesans al riu Chagres a Panamà. El conflicte va costar unes 4.000 vides.[5]

Fi de la república modifica

Durant els anys 1848 i 1849 finalment es van encunyar els noms dels partits tradicionals, Liberal i Conservador, les seves diferències ideològiques van prendre cos i es va anar deixant enrere l'èmfasi en personalismes.

A partir de 1849, durant el govern del general José Hilario López el país va tenir una transformació política i econòmica forta, ja que va començar a reemplaçar-se l'estructura colonial per la del capitalisme.

La lluita ideològica, política i militar en tot el territori per definir la destinació del país va radicalitzar sectors i regions. Es va crear l'ambient propici per al sorgiment (1849) i configuració definitiva dels partits històrics colombians: el Liberal (Ezequiel Rojas) i el Conservador (Mariano Ospina Rodríguez i José Eusebio Car).

La República de Nova Granada es va convertir en Confederació Granadina en aprovar-se la Constitució de 1858, amb la qual cosa s'inicia l'etapa federalista. En 1863 va adoptar el nom dels Estats Units de Colòmbia.

Presidents modifica

14 van ser els presidents de la República de la Nova Granada:[6]

Foto President Període Partit Comentaris
  José María Obando 23 de novembre de 1831 - 10 de març de 1832 Vicepresident Provisional
  Francisco de Paula Santander 10 de març de 1832 - 1 d'abril de 1837 Pare de la República i Primer President Constitucional de la Nova Granada, avui Colòmbia. Fundador de l'Educació Pública.
  José Ignacio de Márquez 1 d'abril de 1837 - 1 d'abril de 1841
  Pedro Alcántara Herrán 1 d'abril de 1841 - 1 d'abril de 1845 Gendre del general Mosquera
  Domingo Caycedo 1 d'abril de 1841 - 2 de maig de 1841 Vicepresident
  Juan de Déu Aranzazu 5 de juliol de 1841 - 19 de maig de 1842 President del Consell d'Estat
  Tomás Cipriano de Mosquera 1 d'abril de 1845 - 1 d'abril de 1849
  José Hilario López 1 d'abril de 1849 - 1 d'abril de 1853 Liberal Va abolir l'esclavitud al país i va emprendre un ambiciós pla de reformes que van tocar l'economia i la política
  José María Obando 1 d'abril de 1853 - 17 d'abril de 1854 Liberal
  José María Melo 17 d'abril de 1854 - 4 de desembre de 1854 Liberal De facto. Va arribar al poder per un cop d'estat recolzat pels artesans de Bogotà. Primer president destituït pel congrés. Va morir afusellat a Mèxic
  Tomás Herrera 21 d'abril de 1854 - 5 d'agost de 1854 Liberal Va néixer a Panamà. Va morir en combat poc després de deixar el càrrec
  José de Obaldía 5 d'agost de 1854 - 1 d'abril de 1855 Liberal Va néixer a Panamà. Primer va ser Vicepresident
  Manuel María Mallarino 1 d'abril de 1855 - 1 d'abril de 1857 Conservador
  Mariano Ospina Rodríguez 1 d'abril de 1857 - 22 de maig de 1858 Conservador

Símbols de la nació modifica

En fragmentar-se la Gran Colòmbia, els seus països successors van seguir usant els mateixos emblemes que posseïa aquesta nació de forma provisional, fins que fossin decretades insígnies pròpies; d'aquesta manera succeeix que des del 17 de desembre de 1831 fins al 9 de maig de 1834 la Nova Granada, convertida en república, va usar la mateixa bandera i el mateix escut grancolombiaà, tan sols afegint el lema “Estat de Nova Granada” en la seva bordura per diferenciar-ho de l'empleat pels seus veïns.[7]

Finalment el 9 de maig de 1834 quan Francisco de Paula Santander, en qualitat de president de la República de la Nova Granada, estableix els colors i la seva disposició en la bandera. Igualment el decret va definir la forma i elements bàsics de l'escut de la República, els quals en la seva majoria han romàs intactes des de llavors.

  •  
    Bandera de la Nova Granada, en ús des de 1834 fins a 1861.
  •  
    Bandera mercant de la Nova Granada, en ús des de 1834 fins a 1861.
  •  
    Bandera de guerra de la Nova Granada, en ús entre 1834 i 1861.
  •  
    Escut de la Nova Granada entre 1834 i 1861.

Organització territorial modifica

D'acord amb la constitució,[8] el territori de la Nova Granada es va dividir en províncies. Cada província es componia d'un o més cantons, i cada cantó es dividia en districtes parroquials.

Així mateix la República comprenia alguns territoris nacionals situats (en la seva majoria) en les perifèries del país.[9]

  •  
    República de la Nova Granada el 1835.
  •  
    República de la Nova Granada el 1847.
  •  
    República de la Nova Granada el 1853.
  •  
    Territoris nacionals existents a Colòmbia entre 1843 i 1886.

Geografia modifica

D'acord amb la Constitució: Els límits del territori de la República van ser els mateixos que, l'any de 1810, dividien el territori del Virregnat de la Nova Granada del de les Capitanies generals de Veneçuela i Guatemala, i del de les possessions portugueses de Brasil; i els que, pel tractat aprovat pel Congrés de la Nova Granada en 30 de maig de 1833, ho divideixen del de la República de l'Equador.

Economia modifica

L'economia de la República de la Nova Granada, es va basar en la comercialització de productes agraris, provinents de diferents parts del país, a més de l'obertura dels ports a potències estrangeres diferents a Espanya, la qual cosa va ocasionar tractes desiguals, amb la naixent República Hispànica.

Com la resta d'Hispanoamèrica, l'economia de la Nova Granada durant la Colònia es va centrar en la mineria i l'agricultura. L'excessiu control de la metròpoli sobre tots els àmbits de la producció i el recapte d'impostos, van portar al fet que l'economia fos poc dinàmica. Els espanyols tenien el monopoli sobre l'explotació minera, al servei de les arques de la península, cap a on partien la majoria dels metalls. Al seu torn, la Corona tenia el monopoli en el comerç de productes manufacturats cap a les colònies. Per la seva banda, la producció agrícola era bastant rudimentària i se centrava en satisfer les necessitats internes.

Demografia modifica

Segons el cens de 1851, la població total del país era de 2 240 054 habitants, dels quals 1 086 705 eren homes i 1 153 349 dones. De totes les Províncies, les més habitades eren la de Bogotà, Tunja, Socors i Tundama.[10]

Cultura modifica

D'acord amb la constitució, la religió catòlica, era l'únic el culte del qual era sostingut i mantingut per la República.

Notes i referències modifica

  1. ↑ Vélez Ocampo, Antonio. «La guerra civil de 1854». Biblioteca Luis Ángel Arango. Arxivat de l'original el 2012-08-24. [Consulta: 31 juliol 2012].
  2. ↑ Melgar Bao, Ricardo (1989). El movimiento obrero latinoamericano: historia de una clase subalterna. Tomo I. Ciudad de México: Alianza Editorial Mexicana, pp. 60
  3. ↑ Ortiz, 1855: 244
  4. ↑ Cardona, 2008: 93
  5. ↑ Alberto Pardo Pardo (1972). Geografía económica y humana de Colombia. Tomo XI. Santa Fe de Bogotá: Ediciones Tercer Mundo, pp. 204. En el caos que va ocórrer al final de la Gran Colòmbia van morir-hi unes 2.200 persones pels conflictes polítics.
  6. ↑ Biblioteca Luis Ángel Arango. «Presidentes de la República en la historia de Colombia». Arxivat de l'original el 2011-07-21. [Consulta: 1r abril 2011].
  7. ↑ Ortega Ricaurte, Enrique. Heráldica Nacional. Banco de la República, Bogotá, 1954. OCLC 253691402. 
  8. ↑ «Constitución de la República de Nueva Granada de 1843». Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. [Consulta: 20 juliol 2011].
  9. ↑ Pérez, Felipe. Geografía general física y política de los Estados Unidos de Colombia. Imprenta de Echeverría Hermanos, 1883. ISBN 9781144424846.  Arxivat 2020-08-11 a Wayback Machine.
  10. ↑ «Censo de población, año de 1852». Biblioteca Luis Ángel Arango. [Consulta: 20 juliol 2011].
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=República_de_la_Nova_Granada&oldid=33261883»