Rossinyol
El rossinyol comú[1] o rossinyol (Luscinia megarhynchos) és una espècie d'ocell de la família dels muscicàpids (Muscicapidae).[2] Es tracta d'un ocell emblemàtic dins els ocells cantaires. Amida uns 16 cm de longitud i té un color marronós excepte en la cua que és vermellosa. Hi ha poc dimorfisme sexual. S'alimenta d'insectes que caça a terra i a la tardor també de fruits.
Luscinia megarhynchos  | |
|---|---|
-2.jpg) | |
| Enregistrament | |
| |
| Dades | |
| Pes | 2,65 g (pes al naixement) |
| Envergadura | 24 cm |
| Nombre de cries | 4,5 |
| Període d'incubació de l'ou | 14 dies |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 22709696 |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Passeriformes |
| Família | Muscicapidae |
| Gènere | Luscinia |
| Espècie | Luscinia megarhynchos Brehm, 1831 |
| Distribució | |
 | |
És un ocell migratori (passa l'hivern a l'Àfrica) amb una distribució europea (Europa central i del sud) i de l'Àsia dels sud-oest. A Catalunya és molt freqüent a gairebé tot el territori quan està de pas.[3][4] Els mascles fan la migració de primavera uns dies abans que les femelles, i tornen al mateix territori de l'any anterior, on sovint s'aparellen amb la mateixa femella. Acostumen a cantar sobretot cap al tard i durant la nit, però també de dia, a la primavera, i és difícil veure'ls.
Es troba on hi ha bardisses i matolls, dintre de les quals fa el niu, pel que és més freqüent als espais més o menys oberts, amb bardisses i tanques o boscos galeria que no pas als boscos.
Etimologia modifica
Del llatí vulgar * rusciniŏlu, variant de * lusciniŏlu, diminutiu de luscinĭa, amb el mateix significat. El canvi de l- en r-, ja documentat en les glosses d'Épinal (segle VII), és un fenomen de dissimilació de líquides.[5]
Cultura popular modifica
El cant del rossinyol, considerat com el més bell de tots els cants d'ocells, s'anomena refilar, xericar, xivicar. Diuen que té sis o set cants diferents; això explica que el seu cant sigui interpretat de molt diferents maneres, o sigui, que la gent inventi humorísticament mimologies molt diverses del dit cant en relació amb paraules humanes. Així, hi ha qui dona totes aquestes equivalències del cant del rossinyol: «Per aquí ha passat, per aquí ha passat! Tau tau tau xirivits!»; «La criada del Mas Nou s'ha begut un plat de vi, bo bo bo bo! jo l'he vist!»; «¿Que sembres blat? No en colliràs! no en colliràs!».[6] En el Rosselló es conta que un vespre el rossinyol es va adormir damunt un cep; la vidalba, enfilant-se per les sarments, va empresonar els peus de l'ocell i no el deixava volar; les formigues se n'aprofitaren per a picar-li el darrere. El rossinyol no ho ha oblidat, i per això canta tota la nit per no adormir-se, i quan canta diu: «Peu, peu, peu, gara la ridorta! Cul, cul, cul, gara la formiga!»
Refrany «El rossinyol, gàbia no vol»: es diu perquè aquest ocell no resisteix la captivitat.[5]
En el folklore català és molt coneguda la cançó El rossinyol que entre altres va ser cantada per Joan Manuel Serrat i per Joan Baez.
El Ball del rossinyol: varietat del ball pla, ballat al so de la cançó del rossinyol:
«Ball rodó,
Caterineta Caterineta,
ball rodó,
Caterineta Caterinó;
una guixa i un fesol,
ballarem lo
rossinyol;
a les portes de Maria,
cantarem l'Avemaria»[7]
Referències modifica
- ↑ Fundació Barcelona Zoo; Institut Català d’Ornitologia; TERMCAT, Centre de Terminologia. «rossinyol comú». Diccionari dels ocells del món. TERMCAT. [Consulta: 5 maig 2022].
- ↑ del Hoyo, Josep. All the birds of the world (en anglès). Barcelona: Lynx editions, 2020, p. 704. ISBN 978-84-16728-37-4.
- ↑ Del Hoyo, J., Sargatal, J., et al. On observar ocells a Catalunya Barcelona, 1989. ISBN 84-87334-01-6
- ↑ SCOC, Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002 - Rossinyol Arxivat 2007-09-28 a Wayback Machine. (català)
- ↑ 5,0 5,1 «Diccionari català-valencià-balear». Arxivat de l'original el 2004-08-26. [Consulta: 21 febrer 2015].
- ↑ Gomis, Cels «Zoologia Popular Catalana». L'Avenç, 1910, pàg. 369.
- ↑ Pujol, Francesc. Cançoner Popular de Catalunya. Volum I. Diccionari de la Dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors, 1936, p. 419.
