El terme saqàliba (àrab: صقالبة, ṣaqāliba, pl. de صقلبي, ṣaqlabī o ṣiqlabī, ‘eslau’[1]) és un terme genèric àrab amb què hom es referia, a l'edat mitjana i als països islàmics, als esclaus d'origen europeu, normalment palatins i, en alguns casos, eunucs.[2][3] Molts foren emprats a l'Àfrica del Nord, Sicília i l'Àndalus com a mercenaris.[4] El terme àrab procedeix del mot grec sklavinoi, ‘eslaus’.

El cronista àrab Ibn al-Faqih va escriure que hi havia dos tipus de saqàliba: aquells amb pell fosca i cabell negre que vivien en les costes i aquells amb pell clara que vivien en l'interior. Era típic del món àrab la distinció ètnica entre els grups d'eslaus.

Hi havia diverses rutes comercials de comerç d'esclaus i amb eslaus en el món àrab: a través de l'Àsia central -mongols, tàrtars, kazakhs, etc.-. A través del Mediterrani (Bizanci) pel centre i oest d'Europa (Espanya), i per l'Àfrica del Nord (Marroc i Egipte). La ruta comercial del Volga i d'altres rutes europees, segons Ibrahim ibn Yaqub at-Turtuixí al-Israïlí, les portaven a terme mercaders jueus.

Abd-ar-Rahman ibn Habib as-Siqlabí, comandant musulmà de l'Àndalus, que el 777 va capitanejar una fracassada invasió a la península Ibèrica en suport del Califat Abbàssida; va ser conegut justament per aquest sobrenom.

Referències modifica

  1. Castells Criballes, Margarida; Cinca Pinós, Dolors. Diccionari Àrab-Català. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2007, p. s.v. «صقلبي». ISBN 978-84-412-1546-7. 
  2. Maíllo Salgado, Felipe. Vocabulario de historia árabe e islámica. Madrid: Akal, 1996, p. 212-213. ISBN 8446005875. 
  3. H. T. Norris, Islam in the Balkans: Religion and Society Between Europe and the Arab World, University of South Carolina Press, 1993, ISBN 0872499774 p. 23.
  4. Roberto Marín Guzmán, Sociedad, política y protesta popular en la España musulmana, Editorial Universidad de Costa Rica, 2006, ISBN 9968936960 pp. 124-26.