Viquipèdia

Stevie Ray Vaughan

guitarrista i compositor estatunidenc

Stephen ("Stevie") Ray Vaughan (Dallas, Texas, 3 d'octubre de 1954 - East Troy, Wisconsin, 27 d'agost de 1990), va ser un guitarrista de blues americà. L'atracció que genera el seu talent el va fer un dels guitarristes de blues elèctric més importants del món. El 2003 la revista Rolling Stone va situar Stevie Ray Vaughan el 7è de la seva llista dels 100 millors guitarristes de tots els temps.[1] Era el germà petit de Jimmie Vaughan.

Infotaula de personaStevie Ray Vaughan

(1983, Alamo Drafthouse at the Ritz (en) Tradueix) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement3 octubre 1954 Modifica el valor a Wikidata
Dallas (Texas) Modifica el valor a Wikidata
Mort27 agost 1990 Modifica el valor a Wikidata (35 anys)
East Troy (Wisconsin) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortMort accidental Modifica el valor a Wikidata (Accident aeri Modifica el valor a Wikidata)
SepulturaLaurel Land Memorial Park Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióJustin F. Kimball High School Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióguitarrista, cantautor, compositor Modifica el valor a Wikidata
Activitat1965 Modifica el valor a Wikidata –  1990 Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereBlues, blues rock, funk i rock Modifica el valor a Wikidata
InstrumentGuitarra i veu Modifica el valor a Wikidata
Segell discogràficEpic Records Modifica el valor a Wikidata
Família
GermansJimmie Vaughan Modifica el valor a Wikidata
Premis
Lloc websrvofficial.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0891110 TMDB.org: 95486
Facebook: stevierayvaughan Spotify: 5fsDcuclIe8ZiBD5P787K1 iTunes: 484957 Last fm: Stevie+Ray+Vaughan Musicbrainz: f5426431-f490-4678-ad44-a75c71097bb4 Songkick: 303928 Discogs: 137225 Allmusic: mn0000625739 Find a Grave: 1060 Modifica el valor a Wikidata

Biografia modifica

Inicis modifica

Vaughan va néixer a Dallas, Texas i va créixer al barri d'Oak Cliff de la mateixa ciutat. De gran va reconèixer haver estat víctima de la violència del seu pare.[2][3] Els seus pares no tenien cap talent musical significatiu, però eren aficionats fervents a la música. Portaven Vaughan i al seu germà gran Jimmie a concerts a veure Fats Domino, Jimmy Reed i Bob Wills.[4][5]

Encara que Vaughan primer volia tocar la bateria, Michael Quinn li va donar una guitarra quan tenia vuit anys. Jimmie Vaughan li va donar les primeres lliçons de guitarra.[6] Vaughan va dir a Guitar Magazine: "Mon germà Jimmie fou de fet una de les influències més grans en la meva forma de tocar. Ell fou la raó de per què vaig començar a tocar, veient-lo a ell i veient el que es podia fer". Després el seu germà li va ensenyar uns quants acords simples. Vaughan va aprendre a tocar la guitarra pel seu compte. Tocava completament d'oïda i mai va aprendre a llegir notació musical. Quan tenia 13 anys tocava a locals on es va trobar amb molts dels seus ídols del blues. Uns quants anys més tard va deixar l'Institut F. Kimball i se'n va anar a Austin a fer carrera musical.[7] El talent de Vaughan va atrapar l'atenció guitarrista Johnny Winter, i de Clifford Antone, amo d'un club de blues.


Influències musicals i estil modifica

L'estil de Vaughan va ser molt influenciat per molts guitarristes de blues. Al capdavant de tots hi havia Albert King, que s'anomenava a ell mateix el "padrí de bateig" de l'Stevie, Otis Rush, Buddy Guy i Jimi Hendrix. La cançó "Rude Mood" és una influència directa (segons el mateix SRV) d'una cançó de Sam "Lightning" (Llampec) Hopkins anomenada "Lightning Sky Hop". També estava molt influenciat per Lonnie Mack. Stevie Ray Vaughan, que tenia Mack com un ídol des de nen, va produir el 1984 l'àlbum "Strike Like Lightning" de retorn d'en Mack a l'escena, que fou molt celebrat pel públic i va tenir èxit comercial. Vaughan és reconegut pel so distintiu de la seva guitarra, que es basa en part en fer servir cordes gruixudes (qualsevol de 13 a 16 -mesures nord-americanes-) que afinava mig to més greu.

El so i l'estil de tocar de Vaughan, que sovint incorporava parts en què feia de guitarra rítmica i solista alhora, va fer sorgir moltes comparacions amb Hendrix; Vaughan va fer diverses versions de cançons de Hendrix en els seus àlbums d'estudi i en actuacions, com "Little Wing", "Voodoo Child (Slight Return)" -aquesta és la versió que surt a la pel·lícula Black Hawk abatut - i Third Stone from the Sun. També estava molt influenciat per Freddie King, un altre bluesman de Texas, principalment per l'ús del to i la forma d'atacar; el vibrato potent de King es pot sentir en l'estil de Vaughan. Una altra influència estilística fou Albert Collins. Feia servir el dit índex com a púa a l'estil Albert Collins i així podia obtenir variacions de to dels seus amplificadors.

Vaughan preferia utilitzar les capacitats de to directes dels seus amplificadors de guitarra. Els efectes que usava als anys vuitanta incloïen l'Ibanez Tube Screamer, un pedal de veu wah-wah, i un selector de loop MXR. També va ser ben conegut per fer servir l'altaveu Fender Vibratone. Se'n va comprar un el gener de 1984 i en va fer servir 3 d'aquests durant la seva carrera fins a la seva mort. Malgrat els rumors, Vaughan mai va fer servir un altaveu Leslie en la seva carrera. També tenia un/una stompbox chorus Boss DC-2 Dimension per a aconseguir un efecte coral brillant i melòdic. També usava el volum fort per a aconseguir efectes dinàmics i estimulants del rendiment saturat natural dels seus amplificadors.

Les guitarres de Vaughan i el seu equip musical modifica

Les principals guitarres de Stevie Ray Vaughan eren Fender Stratocaster. La més coneguda era una del 1962, cremada pel sol, amb un màstil de fullola de palissandre brasiler [...] En aquesta guitarra en particular, s'hi va fer instal·lar una palanca de vibrato d'esquerrà. [...] segurament degut a la influència de Jimi Hendrix en la seva forma de tocar. Aquesta guitarra era coneguda com a Número 1. Tenia un màstil gruixut en forma de D que era perfecte per les seves mans grans i dits grossos. Tenia un to com un grunyit fort i profund que la feia immediatament recognoscible. [...] Encara que la Número 1 va fer servir peces de recanvi de Fender Stratocaster, les úniques peces de la guitarra original que quedaven el 1990 eren el cos i els pickups (pastilles electromagnètiques). Al llarg dels anys, Vaughan i Rene Martinez, el seu tècnic instrumental, van canviar el pickguard (golpejador), la palanca de vibrato i el màstil. La guitarra va ser curosament examinada pels treballadors de la botiga Fender Custom per fer-ne una tirada de 100 còpies el 2004. Les pastilles de la guitarra pertanyien a una remesa feta a Fender el 1959 que havien estat més bobinades del compte per error, i això produïa el so característic de la Número 1.

Discografia modifica

Una cita de Stevie Ray Vaughan modifica

"Ja que no sé llegir música i tot això, trobo que vaig pel bon camí quan tan sols escolto cap on provo d'anar amb allò, i cap on pot anar, i no provar de donar-hi presses, ni provar de confeccionar res mentre hi vaig, només deixar que les coses surtin enfora. Llavors estic molt millor. Si començo a estar pendent de l'acord que estic tocant, de si aquesta és la manera correcta de fer això o allò, llavors acabo pensant només en allò en comptes de tocar des del cor, és a dir toco des del cap, i allí és on trobo que tinc problemes. Si hi vaig només amb el que tinc al cor i deixo que surti, llavors vaig bé."

Àlbums d'estudi modifica

  • Texas Flood (1983)
  • Couldn't Stand the Weather (1984)
  • Soul to Soul (1985)
  • In Step (1989)
  • Family Style, amb Jimmie Vaughan com The Vaughan Brothers (1990)
  • In Session, amb Albert King (1999)

Àlbums en viu modifica

  • Live Alive (1986)
  • In the Beginning (1992)
  • Live at Carnegie Hall (1997)
  • Live At Montreux (1982 i 1985)
  • Live in Tokyo (2006)

Recopilatoris modifica

  • October 3, 1954 – August 27, 1990 (1990)
  • The Sky Is Crying (1991)
  • Greatest Hits (1995)
  • The Real Deal: Greatest Hits Volume 2 (1999)
  • Blues at Sunrise (2000)
  • SRV (2000)
  • The Essential Stevie Ray Vaughan and Double Trouble (2002)
  • Martin Scorsese Presents the Blues – Stevie Ray Vaughan (2003)
  • The Real Deal: Greatest Hits Volume 1 (2006)
  • Solos, Sessions and Encores (2007)
  • Couldn't Stand the Weather - Legacy Edition (2010)

Referències modifica

  1. ↑ «100 Greatest Guitarists». Rolling Stone, 18-12-2015.
  2. ↑ Patoski & Crawford 1993, pàg. 8–9
  3. ↑ Patoski & Crawford 1993, p. 42
  4. ↑ Hopkins 2010, p. 10
  5. ↑ Hopkins 2010, p. 16
  6. ↑ Gill 2010
  7. ↑ Patoski & Crawford 1993, p. 40

Bibliografia modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Stevie Ray Vaughan
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Stevie_Ray_Vaughan&oldid=32111390»