Aquest temple, encara que de petites dimensions, és d'un gran interès per la seva conservació, simplicitat, severitat i puresa del seu estil. La seva construcció és d'una perfecció que es troba rara vegada en els monuments d'aquesta època. L'estil és corintipròstil i hexàstil. Les columnes, d'una bella proporció, presenten els capitells tallats en marbre blanc, així com les bases que uneixen senzillesa i bellesa. L'entaulament és un dels més senzills de l'ordre corinti i no porta permòdols. El fris, executat d'una manera admirable, està compost de grifons, canelobres i d'altres variades decoracions. Aquest temple és un dels tipus més bells d'arquitectura coríntia. Descansa sobre un estilobat, disposició que es troba en els temples primitius i que va ser en general adoptada des del temps de Domicià.[2]
La seva construcció va ser ordenada per Antoní Pius a la mort de la seva esposa Faustina la Major l'any 141. L'emperador sovint deia que hauria preferit viure amb ella al desert que sense ella al palau. Pocs anys més tard, el 161, mor l'emperador i el Senat, en divinitzar-lo, consagra el temple a la parella imperial. Durant el segle xi es va transformar en l'església de San Lorenzo in Miranda.[3]
Platner, Samuel Ball; Ashby, Thomas. «Templum Antonini et Faustinae». A: Topographical Dictionary of Ancient Rome (en anglès). Londres: Oxford University Press, 1929.
.jpg)
