Temple de Mahabodhi

temple budista

El Temple de Mahabodhi (Temple del Gran Despertar) és un temple budista Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO situat a Bodh Gaya a l'indret on suposadament Siddharta Gautama va arribar al despertar o Nirvana, a uns 96 kilòmetres (60 milles) de Patna a l'Índia.

Infotaula d'edifici
Infotaula d'edifici
Conjunt de temples de Mahabodhi
Imatge
Dades
TipusTemple
Característiques
SuperfíciePatrimoni de la Humanitat: 4,86 ha Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
RegióÀsia-Pacífic
LocalitzacióBodh Gaya, Districte de Gaya (Índia)
Map
 24° 41′ 46″ N, 84° 59′ 29″ E / 24.696004°N,84.991358°E / 24.696004; 84.991358
Patrimoni de la Humanitat  
TipusCultural, religiós  → Àsia-Oceania insular
Data2002 (26a Sessió), Criteris PH: (i)(ii)(iii)(iv)(vi)
Identificador1056

El lloc conté un descendent de l'arbre Bodhi sota el qual Buda va arribar al nirvana. Aquest ha estat un important destí de peregrinació per hindús i budistes durant més de dos mil anys, i alguns elements probablement daten del període de Ashoka (mort c. 232 aC). La major part de les construccions han estat datades vers el s.VII dC, amb diferents restauracions importants del s.XX. No obstant això, l'estructura sembla que incorpora grans parts de treballs anteriors, possiblement del s.II o s.III dC.[1][2]

Molts dels elements escultòrics més antics s'han traslladat al museu que es troba al costat del temple, i alguns, com el mur de baranes de pedra tallada al voltant de l'estructura principal, han estat reemplaçades per rèpliques. La supervivència del temple principal és especialment impressionant, ja que estava feta principalment de maó recobert amb estuc, materials que són molt menys duradors que la pedra. Malgrat això, s'entén que molt poca de la decoració escultòrica original ha sobreviscut.[2][1]

El conjunt del temple, construït amb maons, inclou dos grans torres shikhara de costats rectes. La torre més gran té 55 metres d'alçada i està rodejada de quatre torretes menors del mateix estil. El temple està rodejat de dues balustrades de pedra als quatre cantons, el més antic dels quals datat del segle iii aC. L'altre, amb imatge de déus com Lakxmi o Súrya data de l'època de l'Imperi Gupta (300-600 dC).

Es tracta d'un dels edificis més antics d'aquest tipus a l'Índia i va tenir gran influència en el desenvolupament de l'arquitectura religiosa en aquesta regió. Aquesta és una característica estilística que ha continuat en els temples jainistes i hindús fins als nostres dies, i va influir en l'arquitectura budista en altres països, en formes com la pagoda.[2][1]

El Buda modifica

Els relats tradicionals diuen que al voltant del 589 aC, Siddharta Gautama, un jove príncep que va veure el patiment del món i va voler acabar amb ell, va arribar a les ribes boscoses del riu Phalgu, prop de la ciutat de Gaya (Índia). Allà es va asseure a meditar sota un arbre de pippal (ficus religiosa o figuera sagrada) que més tard es va conèixer com a arbre Bodhi. Segons les escriptures budistes, després de tres dies i tres nits, Siddharta va arribar al nirvana i les respostes que havia estat estava buscant durant anys. En aquell lloc, el Temple Mahabodhi va ser construït per l'Emperador Ashoka, al voltant del 260 aC.[3]

A continuació d'aquest episodi del nirvana, Buda va passar les següents set setmanes en set punts diferents del veïnatge meditant i considerant la seva experiència. Diferents llocs específics al Temple Mahabodhi actual es relacionen amb les tradicions que envolten aquestes set setmanes:[3]

  1. La primera setmana va estar sota l'arbre Bodhi.
  2. Durant la segona setmana, Buda va romandre dempeus i va mirava ininterrompudament l'arbre Bodhi. Aquest lloc està marcat per l'Estupa Animeshlocha, és a dir, l'estupa o santuari que no parpelleja, al nord-est del conjunt del Temple Mahabodhi. Allà es troba una estàtua de Buda amb els seus ulls fixos a l'arbre Bodhi.
  3. La tercera setmana, es diu que Buda va caminar d'anada i tornada entre la ubicació de l'estupa Animeshlocha i l'arbre Bodhi. Segons la llegenda, brollaren flors de lotus al llarg d'aquesta ruta; ara s'anomena Ratnachakrama o el passeig de les joies.
  4. Va passar la quarta setmana prop de Ratnagar Chaitya, al costat nord-est.
  5. Durant la cinquena setmana, Buda va respondre en detall a les consultes dels brahmans sota l'arbre Ajapala Nigodh, ara marcat per un pilar.
  6. Va passar la sisena setmana al costat de l'estany de Lotus.
  7. La setena setmana, va passar-la sota l'arbre Rajyatna.[3]

Arbre Mahabodhi modifica

L'arbre Bodhi a Bodh Gaya està directament connectat amb la vida del Buda històric, també conegut com Siddharta Gautanama, qui va assolir el despertar o la percepció perfecta quan estava meditant assegut sota la seva ombra. El temple va ser construït directament a l'est de l'arbre Bodhi, suposadament un descendent directe de l'arbre Bodhi original.[3]

Segons la mitologia budista, si no creix cap altre arbre Bodhi al recinte, l'entorn d'aquest arbre bodhi ha d'esteçar desproveït d'altres plantes, deixant una distància d'una karīsa real. Cap ésser viu, ni tan sols un elefant, pot trepitjar les immediacions al voltant de l'anomenat arbre.[4]

Segons els jatakas, el melic de la terra es troba en aquest indret,[5] i cap altre lloc pot suportar el pes de l'assoliment de Buda.[6] Una altra tradició budista afirma que quan el món es destrueix al final d'un kalpa, el Bodhimanda és l'últim lloc en desaparèixer, i serà el primer en aparèixer quan el món torni a existir. La tradició també afirma que un lotus florirà allà, i si un Buda neix durant aquest nou kalpa, el lotus floreix d'acord amb el número de Budes que s'espera que sorgeixin.[7] Segons la llegenda, en el cas del Budddha Gautama, un arbre Bodhi va sorgir el dia que va néixer.[8]

L’arbre Mahabodhi ha estat una fita devocional a l'Índia durant diversos mil·lennis. Durant època prehistòrica, en particular, a la civilització de la Vall de l'Indus (3000 aC) es varen trobar exemplars d’aquest pipal sagrat amb aquest component devocional. Alguns erudits, mitjançant dades arqueològiques com un segell localitzat a Mohenjo-Daro, han suggerit que en època prehistòrica l’arbre bodhi es trobaria rodejat per una barana de fusta.[9] La literatura i filosofia vèdica consideraven aquesta figuera sagrada com l’arbre del coneixement suprem (Brahma-taru) i l’arbre de la vida (jivan-taru). D’acord amb el Padma-purana l’arbre bodhi era la residència del déu Vixnu a la terra, al tronc residia el deu Xiva i a les branques es localitzava Brahma. Per altra banda, i de forma similar a l’anterior, Skanda-purana afirmava que Vixnu residia a les arrels de l’arbre bodhi; el déu Kesava vivia al tronc, Narayana es localitzava a les branques i Achiuta residia en el seu fruit. Per tant, i com evidencien els llibres sacres hinduistes, l’arbre seria el santuari dels déus a la terra i, en conseqüència, l’acció de talar aquesta figuera equivaldria a la profanació i destrucció d’un santuari.[9]

Els textos Pali Tipitaka localitzen l’arbre Mahabodhi a una distància de tres gavutas de Gaya, en concret, a uns 15,36 km. Segons la col·lecció de comentaris de Samantapasadika la figuera sagrada és l’arbre del coneixement sobre aquests quatre camins, on Buda va aconseguir el despertar i, en conseqüència, el pipal Mahabodhi va adquirir la denominació de l’Arbre del Despertat. Durant la vida de Buda l’arbre Mahabodhi ja fou un objecte de culte distingit amb un improvisat altar i rodejat per murs com si fos un caityavrksa (arbre-santuari) o un vanacaitya (bosc-santuari). Com bé mostra el relleu de l’stupa de Bharhut l’arbre Mahabodhi i el Vajrasana (Tron Diamant) sembla que varen compartir el mateix espai de veneració.[9]

Arbre Mahabodhi època Maurya modifica

L'emperador Ashoka, feroç militar i fervent adepte de Buda, va rendir homenatge a l’arbre Mahabodhi acudint diverses vegades a adorar-lo. En als edictes d’Ashoka s’esmenta que l'emperador, després de la seva coronació, va visitar l’arbre Mahabodhi com a part de la seva peregrinació al Dharma i en aquest emplaçament va iniciar una mena de festivitat anual en honor de Sambodhi. Sobre la construcció d’aquesta estructura maurya tenim constància gràcies a un relleu localitzat en una escultura de la porta est de la Gran Stupa de Sanchi, concretament, al costat frontal de l’arquitrau inferior. El relleu mostra les branques d’aquesta figuera sagrada alçant-se per damunt d’un temple de cúpula bombada. Als laterals de la part inferior del relleu ens topem amb dos esdeveniments vitals d’Ashoka. Per una banda, tenim al governant descendint d’un elefant i, per altra banda, ens topem amb la representació del rei avançant cap a l’arbre en gest devocional. Durant aquestes visites, i com es deixa constància en els textos Asokavadana, l'emperador va oferir a l’arbre Mahabodhi joies precioses, 100.000 peces d’or i va iniciar la construcció d’un petit santuari (chaitya).[9]

Destruccions Arbre Mahabodhi modifica

L’actual arbre Mahabodhi sembla ser el quart o cinquè descendent d’aquest arbre bodhi original. Per tant, podem deduir que el pipal sacre va patir nombrosos processos de destrucció i replantació conseqüència de múltiples fenòmens climàtics i humans. Tanmateix, durant el període Pala, com comenta Rajendrala Mitra, els governadors d’aquesta dinastia i els birmans varen construir una plataforma al voltant de l’arbre Mahabodhi que el va elevar fins a una altura d’uns 35 peus del nivell del sòl i el va mantenir protegit.[9]

Emperador Ashoka modifica

Segons les cròniques del peregrí xinès Xuanzang, qui va visitar el Temple Mahabodhi durant la dècada del 630 dC, l'emperador Ashoka, quan encara era un militar ferotge i abans de convertir-se al budisme, va intentar destruir el pipal sagrat de Bodh Gaya.[9]

Emperadriu Tisyaraksita modifica

Segons l’Asokavadana la muller de l'emperador Ashoka, Tisyaraksita, ferotgement corrompuda per l'enveja, va contractar a una fetillera perquè destruís l’arbre Mahabodhi. De fet, Tisyaraksita va confondre el pipal sagrat per una de les amants del rei Ashoka anomenada Bodhi, a qui l'emperador regalava en secret joies i objectes preciosos. La fetillera, lleial a la reina, va lligar una corda al voltant del tronc de l’arbre Mahabodhi, va murmurar alguns mantras i, conseqüència de la seva màgia negra, la figuera sagrada va afeblir-se. Els espies de l'emperador van informar immediatament de l'esdeveniment i Ashoka va anunciar que si l'arbre de Buda sucumbia a la mort ell també expiaria.[9] Afortunadament, Tisyaraksita es va assabentar del seu error i va ordenar revocar l'encanteri i, finalment, l’arbre va tornar a créixer radiant de vida.  

Emperador Pusyamitra època Shunga modifica

Els textos Divyavadana i l’Asokavadana mencionen el rei Pusyamitra, de la dinastia Shunga, com un dels atroços destructors de l’arbre Mahabodhi. De fet, aquestes cròniques arcaiques descriuen al governador com un rei que volia acabar amb la religió budista mitjançant la persecució de monjos i la destrucció d’estructures rituals i cerimonials budistes. Un dels textos datat del segle ii, el Vibhasa, esmenta que Pusyamitra tot i haver intentat ferventment destruir el pipal sagrat de Mahabodhi finalment no ho va aconseguir.[9]

Rei Hunimanta modifica

Segons els escrits d'Alexander Cunningham, sobre les cròniques obtingudes per Taranatha, l’arbre Mahabodhi probablement fou destruït pel rei Hunimanta durant el segle I de la nostra era comuna.[9]

Tempesta modifica

Francis Hamilton-Buchanan va visitar el temple Mahabodhi l’any 1811 i va trobar el pipal sacre en ple vigor, malgrat això, aquest no superava els cent anys d’antiguitat. Els escrits de R.L Mitra mencionen una visita que va realitzar al 1863 al Temple Mahabodhi on va trobar l’arbre en un estat marcit, de fet, Cunningham el desembre de 1862, quan va visitar el complex, també va trobar el pipal en un estat completament ruïnós. Cunningham va tornar a veure el complex religiós durant l’any 1876 i es va trobar que l’última porció de l’arbre Mahabodhi havia caigut sobre el mur oest del temple fruit d'una feroç tempesta. No obstant, i gràcies a la recol·lecció de llavors per part de l'Estat, el pipal fou reemplaçat per una plàntula de l’arbre originari que mesurava un metre d’altura.[9]

Llac Mucalinda modifica

La tradició diu que quatre setmanes després que Buda comencés a meditar sota l'arbre Bodhi, els cels van enfosquir durant set dies i va caure una pluja prodigiosa. No obstant això, el poderós rei de les serps, Mucalinda, va emergir de sota terra i va protegir amb el seu cos a mode de para-sol a qui era la font de tota protecció. Quan la gran tempesta va desaparèixer, el rei serp va assolir la seva forma humana, es va inclinar davant Buda i va retornar molt feliç al seu palau.

La temàtica de Buda meditant sota la protecció de Mucalinda es molt comú a la iconografia de Gautama Buddha a Laos i Tailàndia. Una versió moderna es troba present a Sala Keoku, un parc d'escultures a Nong Khai (Tailàndia).

Construcció del temple modifica

Regne Kosala modifica

Mur de Fusta modifica

Els nombrosos viatges de peregrinació a l’arbre Mahabodhi es varen iniciar en vida de Buda, per tant, aquest majestuós pipal sacre va esdevenir una emblemàtica fita per fervents fidels i seguidors budistes. Durant el regne Kosala, segle VI aC, el governador i adepte budista Pasenadi va erigir un doble mur de fusta al voltant d’aquest arbre religiós en senyal de devoció i adoració. No obstant això, no fou fins a l’arribada de l'emperador Ashoka, dinastia Maurya, quan es varen edificar els múltiples santuaris votius relacionats amb els esdeveniments biogràfics de Buda.[10]

Establiment d'època Maurya modifica

 
El tron admantí, datat d'època Maurya, c. 250 aC (descobert per Alexander Cunnigham, 1892).

Aproximadament 250 aC, uns 200 anys després que el Buda arribés al despertar (nirvana), l'emperador budista Ashoka va visitar Bodhgaya per a fundar un monestir i un santuari en el lloc sagrat, que avui dia ja no es conserva.[3] De fet, durant una de les primeres peregrinacions, l'emperador (259-258 aC) va decidir edificar un santuari (bodhighara) als peus de l’arbre Mahabodhi, el qual ja es trobava rodejat per una gran barana de fusta. En particular, el viatger i peregrí xinès anomenat Xuanzang ja afirmava, uns 900 anys més tard, que al costat d’aquest arbre pipal Ashoka va manar construir un petit santuari on actualment trobem el majestuós Temple Mahabodhi.

No obstant això, queda el tron admantí, que ell va fer construir al peu de l'arbre Bodhi. Es creu que el tron dels diamants o Vajrassana, va ser construït per l'emperador Ashoka de l'Imperi Maurya entre 250-233 aC[11] a l'emplaçament on Buda va arribar al Nirvana.[2][1] Avui dia es venera i és el centre de moltes festivitats al Temple Mahabodhi.

Les representacions de l'estructura del temple primitiu destinat a protegir Bodhi es troben a Sanchi, a les toranes de l'Stupa I, que daten al voltant del 25 aC, i a un relleu tallat a la barana de l'stupa de Bharhut, datada del període Shunga (185 aC - 73 aC).[12] L'escena que ens mostra aquest baix relleu de Bharhut és, concretament, l'estructura del temple erigit per Ashoka. Aquest bodhighara constava d’un pavelló de dos pisos sostingut per pilars octogonals, els quals protegien el Vajrasana o el Tron del Diamant.[13]

Estructures Shunga modifica

La següent remodelació del bodhighara erigit per Ashoka va tenir lloc durant el període Shunga (187 – 78 aC). Tenim constància d’aquestes remodelacions gràcies a unes baranes de pedra datades de l’any 100 aC, on trobaríem una sèrie d’inscripcions dels famosos edictes d’Ashoka, les quals feien referència a lleis sobre la construcció de columnes monumentals i l'expansió de les doctrines budistes. Tanmateix, aquestes inscripcions ens proporcionen una clara evidència del patrocini noble i, sobretot, femení que es va dur a terme durant aquesta etapa.[13]

Columnes amb bases en forma de test modifica

Les estructures addicionals van ser construïdes pels Shunga. En particular, es van trobar columnes amb bases en forma de test al voltant del tron admantí. Es creu que aquestes columnes daten del s.I aC, fins al final del període Shunga. Aquestes columnes, que es van trobar a través de la investigació arqueològica a la Caminada del Buda al Temple Mahabodhi, coincideixen de manera molt precisa amb les columnes descrites als relleus trobats als pilars de l'entrada.[11]

Baranes modifica

La barana que envolta el Temple Mahabodhi a Bodh Gaya és molt antiga. Són, de fet, els antics pals de pedra sorrenca datats a voltants del 150 aC, durant el període Shunga. També es conserven panells tallats i medallons amb moltes escenes similars a la de les baranes contemporànies de Shunga a Bharhut (150 aC) i Sanchi (115 aC), encara que els relleus a l'estupa núm. II de Sanchi es consideren els més antics de tots.[3][14]


Baranes o vedika d'època Shunga de Bodh Gaya
Restes de la vedika conservats al Indian Museum, Kolkata.
Escenes devocionals
Animals
Stories

Aquest tipus de barana es va estendre durant tot el proper segle arribant fins a finals del període Gupta (s. VII). Es caracteritza pel seu material de granit gruixut decorat amb motius vegetals elaborats i petites figures, així com estupes.[4] Moltes parts de la barana inicial s'han desmantellat i ara es conserven a museus, com el Museu Indi de Calcuta; en aquests casos in situ trobem que s'han reemplaçat per còpies de guix.

Imperi Kuixan modifica

El bodhighara erigit per Ashoka també fou ampliat i renovat durant l'imperi Kuixan (segle I-II dC) pel governador o rei anomenat Huviska. Aquest fet ho tenim testimoniat en certs documents indis arcaics i d’època Gupta, però també en un pedestal d’una estàtua de Buda localitzada a l'exterior del Temple Mahabodhi. Durant una excavació a Kumrahar, al costat de Patna, durant els segles ii i iii es va trobar una placa de terracota amb una representació d’un temple constituït amb una torre i es va suggerir que fou el prototip estructural que es va establir durant època Kuixan. Tanmateix, l’indòleg noruec Sten Konow no creia que aquesta placa fos una representació del Temple Mahabodhi, perquè en ella el bodhighara mancava d’una terrassa superior, de les seves quatre torres i dels seus quatre temples situats als punts cardinals.[15]

Temple piramidal actual modifica

El canvi més profund en l'estructura del temple va tenir lloc durant el període Gupta (319 – 570 dC) degut a dos esdeveniments rellevants. Per una banda, durant la segona meitat del segle IV dC la peregrinació va ser imposada pel rei Samudragupta, qui va permetre als habitants i monjos de Sri Lanka erigir-se una mena de monestir (Sagharama) prop de l’arbre Mahabodhi. Per altra banda, durant època Gupta es posen de moda els temples de maó i grans torres.[15] Per tant, el bodhighara d’època Ashoka i Kuixan amb els Gupta pateix una remodelació i es transforma en una estança rectangular (garbhgrha) amb un mínim de motllures a les quals s’accedeix a través de pòrtics o entrades tallades amb un alt grau de bellesa.[16]

 
Remat piramidal del temple de Mahabodhi (shikhara).

L'estructura piramidal actual del Temple Mahabodhi és datada durant l'Imperi Gupta, als segles V-VI dC.[3] De totes maneres, aquesta pot representar una restauració de treballs anteriors del s. II-III: una placa de Kumrahar datada del 150 a 200 dC, basada en inscripcions Kharoshthi i troballes de monedes Huvishka apunten cap aquesta direcció. Aquestes mostren el Temple Mahabodhi en la seva forma actual amb una piràmide truncada esglaonada i una petita stupa hemisfèrica a la part superior.[17] Això ha estat confirmat mitjançant excavacions arqueològiques a Bodh Gaya.[5]

Es creu que el temple en forma de piràmide truncada deriva del disseny de les stupes esglaonades que van desenvolupar a Gandhara.[5] El Temple Mahabodhi va adaptar el disseny Gandhara: una successió d'esglaons amb nínxols que contenien imatges de Buda, alternant amb pilars grecoromans amb una stupa al damunt, com es veuen a les stupes de Jaulian.[3][6] L'estructura està coronada per la forma d'una stupa hemisfèrica coronada per rematades, formant un allargament lògic de les stupes esglaonades de Gandhara.[5]

Aquest disseny piramidal truncat també va marcar l'evolució de l'estupa anicònica dedicada al culte de les relíquies, al temple icònic amb múltiples imatges del Buda i Bodhisattvas.[5] Aquest disseny va ser molt influent en el desenvolupament del temples hindús posteriors.[17] La torre shikhara amb un amalaka a prop del cim es considera més característica dels temples hindús.[2][1] Tanmateix, el Temple Mahabodhi i la seva torre sikhara van patir una transformació escultòrica. Els acabats exteriors d’aquest monument religiós esdevenen rugosos i amb representacions florals i d’animals. Per tant, durant aquest període Gupta, les imatges escultòriques comencen a traslladar-se cap als murs exteriors de l'estructura ritual.[18]

El temple s’eleva sobre un imponent podi de dues alçades i s’accedeix a través d’un impressionant pòrtic, el qual protegeix l'emplaçament sacre principal on els murs han patit un engrossiment considerable respecte el bodhighara arcaic i, en conseqüència, l'espai d’aquest santuari principal ha disminuït. Des de la terrassa de la part superior s’eleva el majestuós sikhara compost per costats rectilinis, pel qual s’accedeix al santuari superior a través d’un gran pòrtic. Aquest shikhara està coronat per un amalaka finalitzat en un stupa de petites dimensions i un chattravalli, una successió de chattras o ombrel·les superposades. L'estructura exterior del temple consta d’uns nínxols acabats en gavaksas i cada nivell es mantenia separat per motllures horitzontals.[19]

Posteriorment, a finals del període Gupta, els habitants i els monjos de Sri Lanka van sol·licitar permís per edificar, al voltant de l’arbre Mahabodhi, un monestir Mahavihara d’estil Gupta.[20] Els governants d’aquesta etapa es van mantenir allunyats de tot això i, per aquesta raó, el patrocini d’aquest monument religiós va passar als peregrins i als missioners enviats per governants o reis estrangers. Després d’aquest període van succeir quatre segles on el temple cau en decandència, en l’abandonament i en la ruïna i el complex ritual, gràcies al seu rerefons sacre, comença a rebre cultes cerimonials múltiples. No és fins a la dinastia Pala (segle VIII – XII dC) i la dinastia Sena (segle xii) quan la zona de l’actual Bihar tornar a estar governada i patrocinada per reis budistes. Concretament, gràcies a Taranatha, sabem que durant el segle xi dC el temple va patir danys estructurals conseqüència d’un greu incendi, no obstant això, durant l’any 1010 es varen iniciar algunes remodelacions en l'estructura del Temple Mahabodhi per part de Mahipala I.[20] Tanmateix, durant aquest període estable i de relativa pau dinàstica, a Bodhgaya es varen edificar nombroses stupes votives. De fet, aquests santuaris es van erigir mitjançant una estructura composta per quatre nínxols i els murs de l'estança es varen decorar mitjançant relleus geomètrics o motius florals.[19]

Durant els segles XII i XIII els birmans remodelen i renoven l'estructura del temple alterant significativament el disseny original del complex religiós. L’últim rei budista que va reformar el temple fou Asókaballa de Sapadalaksa durant l’any 1157, el qual va estar constantment sota la supervisió d’un monjo budista anomenat Dharmaraksita. Posteriorment, el complex religiós queda en ruïnes i durant la dècada de 1880 el temple va romandre en un estat decadent fins a la reconstrucció o restauració per part dels britànics.[20] El Temple va ser restaurat pels britànics i l'Índia després de la independència.

Estil arquitectònic i representacions iconogràfiques modifica

El temple Mahabodhi és una de les estructures de maó més antigues que han sobreviscut a l'est de l'Índia. Es considera un bon exemple de maó indi i va ser molt influent al desenvolupament de tradicions arquitectòniques posteriors. Segons la UNESCO: "El temple actual és una de les primeres i més imponents estructures construïdes enterament en maó al període Gupta" (300-600 dC).[3]

La torre central del s'eleva 55 metres i està envoltada per quatre torres més petites, construïdes en el mateix estil. Aquestes quatres són baranes de pedra de 2m d'alçada de dos tipus diferents en quant estil i materials. Els més antics, fet de gres, són del 150 aC, i els altres, construïts a partir de granit gruixut sense polir; es creu que són de període Gupta.

Les baranes més antigues són suport de representacions com ara Lakshmi, la deessa hindú/budista de la riquesa, banyada per elefants; i Súrya, el déu hindú del sol, muntant un carro tirat per quatre cavalls. Les baranes més actuals tenen figures d'estupes (santuaris reliquiaris) i garudes (àguiles). Les imatges de flors de lotus també apareixen de manera comú.

Les imatges del lloc inclouen: Avalokitesvara (Padmapani, Khasarpana), Vajrapani, Tara, Marichi, Yamantaka, Jambhala i Vajravārāhī. Les imatges de Vishnu, Shiva, Súrya i altres divinitats vèdiques també estan associades amb el lloc.[7]

Restauració modifica

Durant els segles XI i XIX, els governants birmans van ocupar de la restauració del conjunt del temple i la paret circumdant.[8] Al 1880, el govern colonial britànic de l'Índia va començar a restaurar el Temple Mahabodhi sota la direcció de Sir Alenxander Cunningham i Joseph David Beglar. Al 1885, sir Edwin Arnold va visitar el lloc i sota la guia de Ven (Weligama Sri Sumangala) va publicar diferents articles cridant l'atenció dels budistes sobre les deplorables condicions de Bodh Gaya.[21][22]

Complex de temples de Mahabodhi a Bodhgaya. Patrimoni de la Humanitat modifica

Justificació de la UNESCO modifica

El complex del Temple Mahabodhi és de gran importància, perquè fou el lloc on Siddhartha Gautama va aconseguir la Il·luminació (nirvana). En l’actualitat, aquest monument és venerat com un lloc sacre de pelegrinatge budista internacional i, a més, es considera el bressol d’aquest credo. El complex s’inscriu des del 2002 com a monument de Patrimoni de la Humanitat, perquè conté diverses evidències historico-artístiques excepcionals, les quals s’han de preservar i transmetre universalment:[23]

  • Criteri I: El Temple Mahabodhi és un monument rellevant, d’uns 50 m d’alçada datat dels segles V-VI, perquè fou una de les primeres construccions en maó existents dins del subcontinent indi.
  • Criteri II: El Temple Mahabodhi és un dels únics supervivents d’aquestes primeres estructures en maó a l'Índia, el qual ha tingut una influència significativa en el desenvolupament d’arquitectures religioses posteriors.
  • Criteri III: El territori al voltant del Temple Mahabodhi proporciona registres emblemàtics dels múltiples esdeveniments relacionats amb el cicle vital de Buda i el seu culte posterior.
  • Criteri IV: El temple actual és una de les estructures més arcaiques i imponents erigides a finals de la dinastia Gupta.
  • Criteri V: El complex del Temple Mahabodhi a Bodhgaya manté una relació directa amb la vida de Buda, perquè fou l'emplaçament on aquest príncep va obtenir el coneixement suprem.

Rèpliques del Temple Mahabodhi modifica

El Temple Mahabodhi és una de les estructures budistes més reproduïdes, tant en temples com en rèpliques en miniatura:[24]

Vegeu també modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Temple de Mahabodhi

Referències modifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Harle, James C. The art and architecture of the Indian subcontinent (en anglès). 2a edició. New Haven: Yale University Press, 1994, p. 201. ISBN 0-300-06217-6. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Michell, George. The Penguin guide to the monuments of India. (en anglès). 1990. Londres: Penguin, 1989, p. 228-229. ISBN 0-14-008144-5. 
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 3,8 Centre, UNESCO World Heritage. «Mahabodhi Temple Complex at Bodh Gaya» (en anglès). [Consulta: 15 gener 2020].
  4. 4,0 4,1 Rouse, William Henry Denham. «Kāliṅga-Bodhi-Jātaka» (en anglès). The Jataka, 1901. [Consulta: 15 gener 2020].
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Fausbøll, Viggo; Andersen, D. The Jātaka: together with its commentary, being tales of the anterior births of Gotama Buddha (en anglès). Londres: Trübner & Co, 1877-1897, p. J.iv.233 (puthuvinābhi). 
  6. 6,0 6,1 Fausbøll, Vicco; Anderson, D. The Jātaka: together with its commentary, being tales of the anterior births of Gotama Buddha (en anglès). Londres: Trübner & Co, 1887-1897, p. J.iv.229. 
  7. 7,0 7,1 Buddhaghosa; Davids, T. W. Rhys. H. Frowde. The Sumangala-Vilāsinī: Buddhaghosa's commentary on the Dīgha nikāya (en anglès). Londres: The Pali Text Society, 1886, p. DA.ii.412. 
  8. 8,0 8,1 Buddhaghosa; Davids, T. W. Rhys. H. Frowde. The Sumangala-Vilāsinī: Buddhaghosa's commentary on the Dīgha nikāya (en anglès). Londres: The Pali Text Society, 1886, p. DA.ii.425; BuA.248. 
  9. 9,00 9,01 9,02 9,03 9,04 9,05 9,06 9,07 9,08 9,09 Sarao, Karam Tej Singh. The History of Mahabodhi Temple at Bodh Gaya (en anglès). University of Delhi: Springer, 2020, p. 56-70. ISBN 978-981-15-8066-6. 
  10. Sarao, Karam Tej Singh. The History of Mahabodhi Temple at Bodh Gaya (en anglès). University of Delhi: Springer, 2020, p. 77-107. ISBN 978-981-15-8066-6. 
  11. 11,0 11,1 Le, Huu Phuoc. Buddhist Architecture (en anglès). Estats Units: Grafikol, 2010, p. 240. ISBN 978-0-9844043-0-8. 
  12. Huntington, John C. «Sowing the Seeds of the Lotus, A Journey to the Great Pilgrimage Site of Buddhism, Part I». Orientations, XVI núm.11, 1985, pàg. 61. Arxivat de l'original el 2020-01-16 [Consulta: 15 gener 2020].
  13. 13,0 13,1 Sarao, Karam Tej Singh. The History of Mahabodhi Temple at Bodh Gaya (en anglès). University of Delhi: Springer, 2020, p. 77-88. ISBN 978-981-15-8066-6. 
  14. "The railing of Sanchi Stupa No.2, which represents the oldest extensive stupa decoration in existence, (and) dates from about the second century B.C.E" Constituting Communities: Theravada Buddhism and the Religious Cultures of South and Southeast Asia, John Clifford Holt, Jacob N. Kinnard, Jonathan S. Walters, SUNY Press, 2012 p.197
  15. 15,0 15,1 Sarao, Karam Tej Singh. The History of Mahabodhi Temple at Bodh Gaya (en anglès). University of Delhi: Springer, 2020, p. 86. ISBN 978-981-15-8066-6. 
  16. Harle, J.C.. Arte y arquitectura en el subcontinente indio (en castellà). Madrid: Cátedra, 1992, p. 120-122. ISBN 8437610753. 
  17. 17,0 17,1 Le, Huu Phuoc. Buddhist Architecture (en anglès). Estats Units: Grafikol, 2010, p. 343. ISBN 978-0-9844043-0-8. 
  18. Harle, J.C.. Arte y arquitectura en el subcontinente indio (en castellà). Madrid: Cátedra, 1992, p. 120-122. ISBN 8437610753. 
  19. 19,0 19,1 Harle, J.C.. Arte y arquitectura en el subcontinente indio (en castellà). Madrid: Cátedra, 1992, p. 215-216. ISBN 8437610753. 
  20. 20,0 20,1 20,2 Sarao, Karam Tej Singh. The History of Mahabodhi Temple at Bodh Gaya (en anglès). University of Delhi: Springer, 2020, p. 86-92. ISBN 978-981-15-8066-6. 
  21. Edwin, Arnold. India Revisited (en anglès). Londres: Trübner, 1886. 
  22. Barua, Dipak K. Buddha Gaya Temple: Its History (en anglès). Bodh Gaya: Buddha Gaya Temple Management Comittee, 1981. 
  23. «Mahabodhi Temple Complex at Bodh Gaya» (en anglès). [Consulta: 15 gener 2021].
  24. Guy, John «The Mahābodhi Temple: Pilgrim Souvenirs of Buddhist India». The Burlington Magazine, 133, 1059, 1991, pàg. 356–367. ISSN: 0007-6287.

Bibliografia modifica

  • Harle, J.C. (trad.) (1992). Arte y arquitectura en el subcontinente indio. Madrid: Catèdra. ISBN 8437610753.
  • Horner, I.B. (trad.) (1975; reimpressió 2000). The Minor Anthologies of the Pali Canon (Part III): 'Chronicle of Buddhas' (Buddhavamsa) i 'Basket of Conduct' (Cariyapitaka). Oxford: Pali Text Society. ISBN 0-86013-072-X.
  • Kinnard, Jacob N. (1998). "When Is The Buddha Not the Buddha? The Hindu/Buddhist Battle over Bodhgayā and Its Buddha Image" a Journal of the American Academy of Religion 66 (4), 817–839.
  • Knopf, Rainer (2000). "Bodh-Gaya: Ein internationales Zentrum des Buddhismus in nicht-buddhistischer Umgebung" a Internationales Asienforum 31 (3–4), 289–314.
  • von Schroeder, Ulrich (2001). Buddhist Sculptures in Tibet. Vol. One: India & Nepal; Vol. Two: Tibet & China. Hong Kong: Visual Dharma Publications, Ltd. ISBN 962-7049-07-7. Mahãbodhi temple, known to the Tibetans as rDo rje gdan («dorje den») (Skt.: Vajrāsana), pp. 103, 212, 216, 219, 246, 320–351, 356, 360, 369, 395–396, 677, 707–708, 870, 1242; Fig. IV–1. Replicas of the Mahābodhi temple in Tibet, pp. 321–351; Figs. IV–2–5; Pls. 111, 112, 113A–C, 113D–F, 114A–C, 114D–F, 115A–C, 115D–F.
  • Sarao, Karam Tej Singh (2020). The History of Mahabodhi Temple at Bodh Gaya. University of Delhi. ISBN 978-981-15-8066-6.