La titanita, o esfè (del grec sphenos (σφηνώ), que significa 'falca'[4]), és un mineral silicat que conté titani, calci, silici i oxigen. També té traces de ferro i alumini. Normalment també té terres rares incloent ceri i itri. El calci pot ser substituït pel tori.[5] Pertany i dona nom al grup de la titanita.

Infotaula de mineralTitanita (Esfè)

Titanita de Tormiq valley, Haramosh Mts, Pakistan
Fórmula químicaCaTi (SiO₄)O
Epònimtitani Modifica el valor a Wikidata
Localitat tipusHauzenberg, comtat de Putnam i comtat de St. Lawrence Modifica el valor a Wikidata
Classificació
Categoriasilicats > nesosilicats
Nickel-Strunz 10a ed.9.AG.15 Modifica el valor a Wikidata
Nickel-Strunz 9a ed.9.AG.15 Modifica el valor a Wikidata
Nickel-Strunz 8a ed.VIII/B.12 Modifica el valor a Wikidata
Propietats
Sistema cristal·límonoclínic - prismàtic
Hàbit cristal·lícristalls plans amb forma de falca, també massiu
Grup puntualmonoclinic-prismatic (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Grup espacialgrup espacial P2₁/a Modifica el valor a Wikidata
Colormarró vermellós, gris,groc, verd o vermell, groc
Maclescontacte i penetració sobre [100], laminar sobre [112]
Exfoliaciódistingiblr sobre [110] imperfecte sobre [100] i [112]
Fracturasub-concoidal
Duresa5 a 5,5
Lluïssorsubadamantina tendint a lleugerament resinosa
Color de la ratllablanc vermellós
Diafanitattranslúcida a transparent
Gravetat específica3,48 a 3,60
Densitat3,48 a 3,6 g/cm³ (mesurada); 3,53 g/cm³ (calculada)
Propietats òptiquesbiaxial (+)
Índex de refracciónα = 1,843 a 1,950 nβ = 1,870 a 2,034 nγ = 1,943 a 2,110
Birefringènciaδ = 0,100 a 0,160
Pleocroismefort
Angle 2Vmesurat: 17° a 40°, calculat: 68° a 82°
Impureses comunesFe, Y, Mn, Al, Ce, Sr, Na, Nb, Ta, Al, Mg, V, F, Zr, Sn
Mineral radioactiu
Radioactivitatpot ser metamicte
Més informació
Estatus IMAaprovat Modifica el valor a Wikidata
Codi IMAIMA1967 s.p. Modifica el valor a Wikidata
SímbolTtn Modifica el valor a Wikidata
Referències[1][2][3][4]

Característiques modifica

La titanita és un nesosilicat de fórmula química CaTi(SiO₄)O. Cristal·litza en el sistema monoclínic. La seva duresa a l'escala de Mohs és de 5 a 5,5.

Segons la classificació de Nickel-Strunz, la titanita pertany a «09.AG: Estructures de nesosilicats (tetraedres aïllats) amb anions addicionals; cations en coordinació > [6] +- [6]» juntament amb els següents minerals: abswurmbachita, braunita, neltnerita, braunita-II, långbanita, malayaïta, vanadomalayaïta, natrotitanita, cerita-(Ce), cerita-(La), aluminocerita-(Ce), trimounsita-(Y), yftisita-(Y), sitinakita, kittatinnyita, natisita, paranatisita, törnebohmita-(Ce), törnebohmita-(La), kuliokita-(Y), chantalita, mozartita, vuagnatita, hatrurita, jasmundita, afwillita, bultfonteinita, zoltaiïta i tranquillityita.

Usos modifica

La titanita és una font d'òxid de titani(IV), TiO₂, que es fa servir en pigments.

Té un excepcional poder de dispersió òptica (0.051, interval B a G).

Formació i jaciments modifica

La titanita és un mineral accessori comú que apareix en roques plutòniques intermèdies i fèlsiques, pegmatites, i filons alpins. També es pot trobar en gneis, esquists i alguns skarns; poc freqüentment és detrítica.[1]

S'han trobat molts de jaciments de titanita arreu del món.[3] Als territoris de parla catalana ha estat descrita a la Sèrra de Horno, una serra situada al municipi de Vielha e Mijaran (Vall d'Aran).[6]

Referències modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Titanita
  1. 1,0 1,1 Handbook of Mineralogy
  2. Webmineral data
  3. 3,0 3,1 Mindat
  4. 4,0 4,1 Dana, James Dwight; Ford, William Ebenezer. Dana's Manual of Mineralogy for the Student of Elementary Mineralogy, the Mining Engineer, the Geologist, the Prospector, the Collector, Etc.. 13a ed.. John Wiley & Sons, Inc., 1915, p. 299–300 [Consulta: 6 juliol 2009]. 
  5. Deer, Howie & Zussman, (1966), pp17-20 : 'Introduction to the Rock-Forming Minerals', 1966, ISBN 0582442109
  6. Joan Vinyoles Verdaguer · Josep Lluís Garrido Rufaste · Josep Carreras Peñalvert «Mineralitzacions en esquerdes de tipus alpí a la Sèrra de Horno, Vielha e Mijaran, Val d’Aran, Lleida, Catalunya, Espanya». Mineralogistes de Catalunya, 12, 3, 2016, pàg. 5 - 54 [Consulta: 24 novembre 2023].