Toros II
Toros II (armeni: Թորոս Բ) (mort el 1169) fou príncep del Regne Armeni de Cilícia, de la dinastia rubènida. Va succeir, amb un interregne de 5 anys, al seu pare Lleó I d'Armènia Menor que havia estat deposat el 1138 pels romans d'Orient.
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | valor desconegut  |
| Mort | 6 febrer 1169 |
| Sepultura | Drazark monastery (en)  |
| Dades personals | |
| Religió | Església Apostòlica Armènia |
| Família | |
| Família | Rubènides |
| Cònjuge | Isabel de Courtenay |
| Fills | Rupen II |
| Pare | Lleó I |
| Germans | Mleh i Rubèn d'Armènia |
Fugida de l'empresonament modifica
Quan es va produir la invasió romana d'Orient del 1137, Lleó I va fugir amb la seva segona dona i els seus dos fills Rupen i Toros cap al nord. Fets presoners el 1138 foren portats a Constantinoble on Lleó I va morir probablement el 1140 i Rupen fou cegat el 1141 i va morir a causa del turment.[1]
Toros es va fer amic dels guardians i el 1143 va aconseguir escapar. Al cap de poc estava a Cilícia, molts nakharark de les muntanyes es van posar al seu costat i el 1145 va reconquerir Vahka i altres fortaleses del nord, després va anar baixant cap a la plana, i el 1151 va ocupar Mamistra, Hamduna i Tars. El 1152 ja controlava tots els dominis paterns.[1]
Govern a Armènia Menor modifica
El 1152 els romans d'Orient van enviar un primer exèrcit dirigit per Andrònic, cosí de l'emperador Manuel I Comnè; algun nakharark rivals dels rubènides estaven al seu exèrcit. Toros els va derrotar i Sempad, nakharar de Barbaron va morir en la lluita, mentre altres nakharark foren capturats (Oshin II nakharar de Lampron, Basili nakharar de Partserpert, i Tigranes, nakharar de Prakan). Oshin II el més poderós dels nakharark, va donar el seu fill Hethum (III) com a garantia de la meitat del seu rescat. Hethum fou rebut a la cort de Toros i es va negociar el seu casament amb una de les filles del príncep armeni, que es va realitzar.[2][3]
Davant aquest fracàs els romans d'Orient van instigar la invasió de Massud el soldà seljúcida de Rum, el 1153. Toros va aconseguir fer front a aquest perill reconeixent com a sobirà a Massud que es va retirar. El 1154 Massud va tornar a atacar el país i va assetjar Anazarbe però un destacament enviat cap a Antioquia fou destruït pels templers a les Portes Síries, i els seljúcides desmoralitzats es van retirar altre cop. En l'atac seljúcida del 1155 fou assetjada Hamduna però sense èxit; després va pujar al tron seljúcida Kilij Arslan II i es va establir la pau.
Aquesta pau va estar a punt de trencar-se perquè Esteve, fill de Lleó I amb la seva primera dona i per tant germanastre de Toros, que el 1138 havia estat nomenat generalíssim pel seu pare per fer front als romans d'Orient, i que de fet era el successor legítim, per les seves atribucions militars va fer incursions contra els seljúcides a la zona de Kokison (1157) i va intentar ocupar Maraix sense èxit. Toros s'oposava a aquestes accions, i no va donar suport a Esteve i va retornar Kokison a Kilij Arslan i la pau es va restablir.
En aquest temps Toros es va enfrontar a Reinald de Chatillon pel castell de Bagras construït pels templers a la frontera entre Armènia i Antioquia, que havia estat capturat pels romans d'Orient i aquests l'havien perdut davant els armenis. Reinald el reclamava com a seu i l'emperador Manel li va donar suport i el va incitar a la seva conquesta per tenir-lo en feu de Bizanci. Reinald fou derrotat en una batalla a prop d'Alexandreta i el castell va romandre en mans dels armenis com a feu d'una de les germanes de Toros i el seu marit, i després del fill comú Folc de Bouillon. Una mica després Toros el va entregar finalment als templers a canvi d'una aliança perpètua però llavors Manuel I Comnè va refusar compensar Reinald per la seva tasca.[4][5] Finalment Reinald es va aliar amb Toros amb el qual va fer conjuntament una incursió a l'illa romana d'Orient de Xipre on es van produir fets de gran crueltat.[6]
Manuel I va decidir que ja n'hi havia prou, i per posar fi al domini armeni i revenjar l'expedició a Xipre, va portar un fort exèrcit a Cilícia. Va ocupar Anazarbe, Tars i després tota la regió. Toros es va refugiar a les fortaleses muntanyoses de l'Antitaure i es va establir a Dajikikar.[7] El rei Balduí III de Jerusalem va fer una mediació i finalment es va arranjar una pau per la qual Toros podia conservar les fortaleses de muntanya en feu de Bizanci; els romans d'Orient restaven amos de les planes i les principals ciutats.
La guerra es va reprendre el 1162. Toros va reconquerir Vahka i Anazarbe, però per por de provocar un enfrontament general amb els romans d'Orient va signar un tractat de pau amb l'imperi el 1163.
El 7 de febrer de 1165 el governador romà d'Orient de Tars, Andrònic Euphorbenus, va convidar a un banquet al generalíssim Esteve, i el va assassinar en revenja per les expedicions contra els romans d'Orient o contra territori romà d'Orient que havia fet entre 1158 i 1163. Toros va respondre amb una matança general de romans d'Orient als seus dominis. La guerra semblava inevitable però es va evitar pels esforços diplomàtics del rei Amalric I de Jerusalem.
Vers el 1166 el seu germanastre Mleh (germà d'Esteve) va intentar matar el rei, però Toros va descobrir el complot i a Mleh se li van confiscar les propietats i se li va treure el poder; va sortir d'Armènia Menor cap a Antioquia i després cap a Alep on es va posar al servei de l'atabeg Nur al-Din.
Abdicació i successió modifica
El 1168 Toros va abdicar i es va retirar a un monestir deixant el poder al seu jove fill Rupen II sota regència del seu nebot Tomàs, fill de la germana gran de Toros.[8]
Va deixar tres fills, l'esmentat Rupen II, una filla que es va casar amb Hethum III de Lampron, i una altra filla que es va casar amb l'emperador de Xipre.
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 Gawatkin, Whitny i Tanner, 1923, p. 169.
- ↑ Hacikyan, 2000, p. 190.
- ↑ Lilie, 1993, p. 163.
- ↑ Kennedy, 2001, p. 142-144.
- ↑ Runciman, 1989, p. 347.
- ↑ Magdalino, 2002, p. 67.
- ↑ Jeffreys i Jeffreys, 2015, p. 53.
- ↑ Robinson, 1991, p. 123.
Bibliografia modifica
- Ghazarian, Jacob G. The Armenian Kingdom in Cilicia during the Crusades: The Integration of Cilician Armenians with the Latins (1080–1393). Psichology Press, 2000.
- Gawatkin, H.M.; Whitney, J.P.; Tanner, J.R.. The Cambridge Medieval History, Volume 4. Macmillan, 1923.
- Jeffreys, Elizabeth; Jeffreys, Michael. «A Constantinopolitan Poet Views Frankish Antioch». A: Crusades, volume 14. Ashgate, 2015. ISBN 978-1-472-46841-3.
- Hacikyan, A.J.. The Heritage of Armenian Literature: From the sixth to the eighteenth century. Wayne State University Press, 2000.
- Kennedy, Hugh. Crusader Castles. Cambridge University Press, 2001. ISBN 0-521-79913-9.
- Lilie, Ralph-Johanes. Byzantium and the Crusader States, 1096-1204. Clarendon Press, 1993.
- Magdalino, Paul. The Empire of Manuel I Komnenos, 1143-1180. Cambridge University Press, 2002.
- Robinson, J.J.. Dungeon, Fire and Sword: The Knights Templar in the Crusades. Rowman & Littlefield, 1991.
- Runciman, Steven. A History of the Crusades, Volume II: The Kingdom of Jerusalem and the Frankish East, 1100–1187. Cambridge University Press, 1989. ISBN 0-521-06163-6.
| Precedit per: Lleó I |
Regne Armeni de Cilícia 1143-1168 |
Succeït per: Rupen II |