Ulleres
Les ulleres són un instrument òptic format per dos marcs (cella i cèrcol) que suporten dues lents unides per un arc, anomenat pont, que es recolza al nas mitjançant plaquetes, i dues branques que, articulades per frontisses, ajuden a subjectar i sostenir el conjunt tot recolzant-se a l'orella mitjançant els extrems torçats anatòmicament (ànimes). S'empren per a compensar defectes refractius o de visió binocular, o simplement per estètica.[1]
Com a correctores, serveixen per a corregir l'ametropia.
Quan les ulleres no duen branques s'anomenen pinçanàs; n'hi ha que consten d'una sola lent, i reben el nom de monocle. D'ús socialment més restringit són els impertinents i les ulleres de tisora.
Les ulleres de sol són un instrument formalment idèntic a les ulleres correctives, però usualment sense graduació, que s'usa per a protegir els ulls del sol.
També s'anomenen ulleres els elements de protecció individual que protegeixen els ulls alhora que permeten la visió en treballs que poden suposar un risc, com la soldadura o aquells en els quals poden saltar partícules.
Amb la mateixa funció que les ulleres correctives existeixen les lents de contacte com a sistema alternatiu.
Història modifica
La referència històrica més antiga a l'augment de la vista es remunta als jeroglífics egipcis del segle V aC, els quals representaven simples lents de vidre. El registre escrit més antic sobre l'augment de la vista data del segle I dC, quan Sèneca, un tutor de l'emperador romà Neró, va escriure: «Lletres, no obstant petites i borroses, són vistes més amplies i clarament a través d'un globus o vas ple d'aigua». El mateix Neró també afirmava haver vist els jocs de gladiadors tot utilitzant una maragda com a lent correctora. Al llibre d'òptica d'Alhazen (1021), s'hi discuteix l'ús d'una lent convexa per una imatge més àmplia. La seva traducció de l'àrab al llatí al segle xii fou instrumental alhora de la invenció de les ulleres a la Itàlia del segle xiii.
El tractat De irride, escrit entre 1220 i 1235 per l'anglès Robert Grosseteste, menciona l'ús de l'òptica. Uns anys més tard, Roger Bacon es va donar a conèixer també per haver escrit el 1262 sobre les propietats de l'ampliació de les lents.
Les ulleres de sol, en forma de cristalls plans de quars fumat, foren utilitzades a la Xina durant el segle xii. Similarment, els inuits han fet servir lents de neu per a la protecció ocular. Tanmateix, tot i que no oferien cap benefici correctiu, realment milloraven l'agudesa visual estretint el camp de visió. Segons els historiadors, és anacrònic l'ús del terme «ulleres de sol» per referir-se'n abans del segle xx.
Materials modifica
Lents modifica
Inicialment, les lents de les ulleres eren fabricades amb vidre, però avui en dia s'usen altres materials més lleugers i resistents, com ara els polímers orgànics i el policarbonat.
- Vidre mineral: (crown) Presenten una duresa i una resistència més fortes a les ratllades, però són més pesades i tenen una baixa resistència a l'impacte. Hi ha diferents lents amb diferents índexs de refracció, segons els gruixos de vora o de centre. Els índexs més habituals són 1.53, 1.6, 1.7, 1.8 i 1.9.
- Material orgànic: És un polímer plàstic, i per això les lents d'aquest material són més flexibles i resistents que les de vidre mineral, i a més el pes es redueix fins a un 50%, però la resistència a les ratllades és menor, encara que actualment existeixen tractaments superficials que els permeten ser més dures. Són adequades per a nens i també per a activitats esportives. Igual que en el vidre mineral n'hi ha amb diferents índexs de refracció; els més comuns en el material orgànic són 1.5, 1.6, 1.67, 1.7 i 1.72.
- Policarbonat: Les lents de policarbonat són encara més primes i lleugeres que les orgàniques, i a més l'índex de reflexió és menor, per la qual cosa són menys fosques; són molt resistents als impactes i per això són molt utilitzades per a activitats esportives.
Carcassa modifica
Originalment, les carcasses eren fabricades de ferro o acer, posteriorment van començar a fer servir resines per reduir el pes de les carcasses, però resultaven massa rígides i tendien a trencar-se amb els impactes i sota torsió.
Actualment, les carcasses de les ulleres es fabriquen en aliatges d'alumini o de titani, materials que les fan extremament lleugeres, però alhora flexibles i capaces de resistir impactes sense doblegar-se ni trencar-se.
Vegeu també modifica
Referències modifica
- ↑ Diccionario de Arte I (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.248. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 30 novembre 2014].
