Viquipèdia

Věc Makropulos

Věc Makropulos (en txec, El cas Makropoulos) és una òpera amb música de Leoš Janáček i llibret del mateix compositor, basada en l'obra de teatre homònima, escrita l'any 1922 per Karel Čapek. Es va estrenar el 18 de desembre de 1926 al Teatre Mahen de Brno dirigida per František Neumann. Va ser la penúltima òpera de Janáček, inspirada pel seu enamorament de Kamila Stösslová, una dona casada, 35 anys més jove que ell.

Infotaula de composicióEl cas Makropoulos
Títol originalVěc Makropulos
Forma musicalòpera Modifica el valor a Wikidata
CompositorLeoš Janáček
LlibretistaLeoš Janáček
Llengua del terme, de l'obra o del nomtxec
Basat enVěc Makropulos Modifica el valor a Wikidata (Karel Čapek Modifica el valor a Wikidata)
Creació1923-1925
Data de publicaciósegle XX Modifica el valor a Wikidata
Parts3
Lloc de la narracióPraga Modifica el valor a Wikidata
Època d'ambientació1913 Modifica el valor a Wikidata
Personatges
  • Emilia Marty, àlies Elina Makropulos (soprano) - Alexandra Čvanová
  • Albert Gregor (tenor) - Emil Olšovský
  • Kolenatý, advocat (baix) - Ferdinand Pour
  • Vítek, empleat de Kolenatý (tenor) - Valentin Šindler
  • Kristina, la seua filla i jove cantant (soprano) - Jožka Mattesová
  • Baró Jaroslav Prus (baríton) - Zdeněk Otava
  • Janek, el seu fill (tenor) - Antonín Pelc
  • Comte Hauk-Šendorf (tenor) - Václav Šindler
  • Un tècnic d'escena (baríton) - Jaroslav Čihák
  • Polizecka, una dona de la neteja (soprano) - Jelena Ježičová
  • Una donzella (soprano)
Estrena
Estrena18 de desembre de 1926
EscenariTeatre Mahen de Brno,
Director musicalFrantišek Neumann
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu22 de novembre de 1999 (estrena a Espanya)
Musicbrainz: 066ae187-c83c-471d-b89c-a19d3bc92dd6 Modifica el valor a Wikidata

Història de la composició modifica

Janáček havia vist l'obra al principi de la seva representació a Praga el 10 de desembre de 1922 i immediatament va veure el seu potencial com a òpera. Va entrar en correspondència amb Čapek, que va ser complaent amb la idea, tot i que els problemes legals per assegurar els drets de l'obra van retardar el treball. Quan aquests problemes es van resoldre el 10 de setembre de 1923, Janáček hi va començar a treballar. El desembre de 1924, havia acabat el primer esborrany de l'obra. Va passar un any més perfeccionant la partitura, abans de completar-la el 3 desembre 1925.

Musicalment, bona part de la peça té poc desenvolupament temàtic, en canvi, presenta a l'oient una gran quantitat de motius i idees diferents. Els escrits de Janáček indiquen que es tractava d'un estratagema deliberat per donar una encarnació musical al personatge principal disruptiu i inquietant Emilia Marty/Elina Makropulos. Només al final de l'acte final, quan es revela la vulnerabilitat de Makropulos, la música aprofita i desenvolupa la rica vena lírica que l'ha impulsat.

Representacions modifica

Janáček va anar fent ajustaments a la partitura gairebé fins a l'estrena al Teatre Nacional de Brno el 18 de desembre de 1926, sota la direcció de František Neumann i amb Alexandra Čvanová com a Emilia. Va ser la darrera estrena a la qual va assistir el compositor i va obtenir un veritable èxit.[1]

Dos anys després de la seva estrena, l'òpera es va presentar a Praga, i també a Alemanya el 1929, però no es va fer realment popular fins a una producció de la companyia Sadler's Wells a Londres el 1964, dirigida per Charles Mackerras amb Marie Collier com Emilia Marty. Tot i que s'interpreta amb certa regularitat, no ha passat a formar part del repertori bàsic de l'òpera de la mateixa manera que ho han fet Jenůfa, Káťa Kabanová o La guineueta astuta.

El 1966 es va estrenar a Itàlia en el seu idioma txec original al Teatro della Pergola de Florència.[2]

El 1966, l'⁣Òpera de San Francisco va oferir les primeres actuacions als Estats Units (en una traducció a l'anglès), també amb Marie Collier en el paper principal.[3] La primera actuació a la ciutat de Nova York va ser el desembre de 1967, a càrrec de la Little Orchestra Society amb Naděžda Kniplová com Emilia Marty.[4] La primera producció de l'òpera de l'Òpera Metropolitana, en una traducció a l'anglès, va tenir la seva nit d'estrena el 5 de gener de 1996, però va acabar prematurament només uns minuts a l'acte 1 quan el tenor Richard Versalle, de 63 anys, mentre pujava els sis metres de l'escala que formava part del conjunt, va caure d'un infart, immediatament després de cantar la frase de Vitek: "Llàstima que només puguis viure tant de temps". La seva mort es va informar aquella mateixa tarda.[5][6] La segona representació programada el 8 de gener de 1996 es va cancel·lar a causa de l'extrem temps hivernal, i la primera representació completa de la producció de l'Òpera Metropolitana no va tenir lloc fins a l'11 de gener de 1996.[7] Les primeres representacions del Metropolitan Opera de l'obra en txec original van tenir lloc l'abril de 1998.[8]

Tomáš Šimerda va dirigir una versió de l'òpera el 2001 per a la televisió txeca, amb Gabriela Beňačková com a Emilia Marty, i un repartiment que incloïa Roman Sadnik, Jan Hladík, Zdeněk Šmukař, Monika Brychtová i Pavel Kamas, amb el cor i l'orquestra del Teatre Nacional de Brno sota la direcció d'Oliver von Dohnányi. L'òpera s'ha representat dues vegades a The Proms, l'agost de 1995 (la producció de Glyndebourne presentada en concert al Royal Albert Hall) i l'agost de 2016 (amb la BBC Symphony Orchestra, en versió de concert semi-escenificada).[9]

Karita Mattila va cantar el paper principal en una producció de l'Òpera de San Francisco el novembre de 2010.[10][11] La producció es va filmar en directe i després es va reproduir gratuïtament durant dos dies el juliol del 2020 durant el bloqueig de la pandèmia de COVID-19.[12] Mattila va repetir el paper a la Metropolitan Opera l'abril de 2012,[13] a Hèlsinki a l'Òpera Nacional de Finlandia d'agost-setembre de 2012,[14][15] i en la versió semi-escenificada a The Proms al Royal Albert Hall l'agost de 2016.[9]

Rols modifica

Rol Tipus de veu Estrena repartiment, 18 de desembre de 1926
(Director: František Neumann)
Emilia Marty, antigament Elina Makropulos, una cantant famosa soprano Alexandra Čvanová
Albert Gregor tenor Emil Olšovský
Dr Kolenatý, advocat baix-baríton Ferdinand Pour
Vítek, secretari de Kolenatý tenor Valentin Šindler
Kristina, la seva filla, una jove cantant soprano Jožka Mattesová
Baró Jaroslav Prus baríton Zdeněk Otava
Janek, el seu fill tenor Antonín Pelc
el comte Hauk-Šendorf tenor Václav Šindler
Tècnic d'escena baríton Jaroslav Čihák
Dona de la neteja alt Jelena Ježičová
Hotel Maid alt
Cor masculin fora de l'escenari

Argument modifica

Antecedents modifica

 
Karel Čapek, autor de l'obra homònima en la què es basa l'òpera

L'òpera es basa en la cerca per part de la protagonista del secret d'una fórmula alquímica. Com s'explicarà en l'Acte III, la poció pot allargar la vida d'una persona al voltant d'uns 300 anys. Emilia Marty, cantant de l'Òpera de Viena, ja la va usar: l'any 1922, època en què està ambientada l'òpera, té 337 anys. Durant uns tres segles ha assumit diverses identitats, per exemple Eugenia Montez, Ekaterina Myshkin i Elian McGregor, amb l'objectiu d'amagar la seua extraordinària edat. Originalment, el seu nom era Elina Makropoulos, filla de l'alquimista Hieronymus, que va viure a Praga a les acaballes del segle xvi, en la cort de l'Emperador Rodolf II. Rodolf va encomanar a Hieronymus la tasca de preparar una poció que pogués allargar la seua vida durant tres segles, i li va ordenar que la provés amb la seua filla Elina. Elina va caure en coma, i Hieronymus va ser empresonat. Però una setmana després Elina es va aixecar i va fugir amb la fórmula, començant una nova i itinerant vida. Va viatjar arreu del món i va esdevenir una de les millors cantants de tots els temps. Malauradament, el seu secret li impedia lliurar-se als vertaders sentiments amorosos cap a qualsevol: va haver de deixar nombrosos marits, amants i fills.

Finalment Emilia-Elina va tornar a Praga, perquè havia sentit que la rica família Prus i la família Gregor, de classe mitjana, havien estat enfrontades en un litigi judicial durant almenys un segle. Albert Gregor reivindicava que el seu ancestre, Ferdinand va ser designat hereu d'una part de la fortuna del baró Joseph Ferdinand Prus, a la mort d'aquest l'any 1827, mentre que la família Prus no reconeix aquest fet. Elina, que també havia sigut Elian McGregor, mare de Ferdinand Gregor i també amant del baró Prus, pot proveir als Gregor i al seu advocat Kolenatý d'informació concloent per al cas. Ferdinand Gregor era fill il·legítim de Joseph Ferdinand Prus i Elian McGregor i un testament a favor seu es conserva encara entre els documents del baró Jaroslav Prus. En realitat, Emilia Marty no està interessada en la demanda dels Gregor. Vol recuperar la fórmula de la poció, que va lliurar al seu amant Joseph Ferdinand Prus, i que des de llavors està arxivada junt amb els documents de la família. Amb la fórmula, vol assegurar-se 300 anys més de vida i de joventut.

Acte I modifica

Al despatx de l'advocat Kolenatý, que proporciona una detallada descripció del cas, arriba Emilia oferint la seua preciosa informació. Mentre Kolenatý es troba a la mansió Prus tractant de recuperar el testament, l'encís d'Emilia comença a fer efecte sobre Gregor. Gregor s'enamora dEmilia, però és fredament rebutjat per ella, que es mostra avorrida i indiferent. Tot i això, intenta esbrinar què sap Gregor de la fórmula. Finalment, quan torna Kolenatý, s'assabenta a través d'ell que la fórmula encara es troba entre els papers dels Prus.

Acte II modifica

L'endemà d'una interpretació extraordinària amb Emilia com protagonista, aquesta es troba en l'edifici de l'Òpera rebent als seus admiradors, als quals tracta amb una cruel duresa. A Gregor, Kristina i Vítek s'afegeix Janek, el fill de Jaroslav Prus i el vell i decrèpit comte Hauk-Šendorf. Aquest últim reconeix en Emilia a Eugenia Montez, una dona gitana amb la qual havia tingut un afer a Andalusia feia mig segle. Finalment arriba Jaroslav Prus. Aquest no pot entendre l'interès d'Emilia per la seua família i l'inexplicable paper que juga en el cas Gregor. Pressiona cada vegada més a la cantant. Alhora, ella intenta comprar-li la fórmula, i aquest finalment accepta donar-li-la a canvi d'una nit d'amor.

Acte III modifica

A l'habitació de l'hotel on Emilia i Prus han passat la nit arriba la tràgica notícia del suïcidi de Janek Prus. Enfront del dolor de Jaroslav Prus, Emilia reacciona amb absoluta indiferència. Prus, gairebé no té temps d'expressar el seu desdeny envers la reacció d'Emilia, perquè arriben Gregor, Kolenatý i el comte. Kolenatý i el seu client volen denunciar Emilia per frau a causa de les estranyes i inexplicables contradiccions de la seua història. Emilia, pressionada, decideix contar la veritat: ella va ser Elian, Elina i moltes altres. Ells la creuen només quan els primers signes de l'edat comencen a manifestar-se en el seu rostre, perquè l'efecte de la poció comença a esvanir-se. Emilia decideix no beure de nou la poció i lliurar-se a la mort, en adonar-se que l'eterna joventut només és font de dolor i apatia. Només una vida curta pot ser veritablement feliç. Lliura a Kristina el preciós document. Emilia finalment mor, mentre és cremat el document que conté «el secret Makropoulos».[16]

Discografia modifica

Filmografia modifica

Referències modifica

  1. ↑ «Programa de mà» (en francès). Opéra National du Rhin. Arxivat de l'original el 14 de juny 2016. [Consulta: 7 juliol 2016].
  2. ↑ «Estreno de una ópera checoslovaca en Roma» (en castellà). La Vanguardia, 11-05-1966. [Consulta: 21 juny 2016].
  3. ↑ Harold C. Schonberg , 21-11-1966 [Consulta: 23 agost 2016].
  4. ↑ Harold C. Schonberg , 13-12-1967 [Consulta: 23 agost 2016].
  5. ↑ Randy Kennedy , 06-01-1996 [Consulta: 23 agost 2016].
  6. ↑ Lynette Holloway , 07-01-1996 [Consulta: 29 novembre 2008].
  7. ↑ Martin Bernheimer , 03-02-1996 [Consulta: 3 octubre 2016].
  8. ↑ Paul Griffiths , 13-04-1998 [Consulta: 3 octubre 2016].
  9. ↑ 9,0 9,1 Tim Ashley «The Makropulos Affair review – Karita Mattila's diva glows with breathtaking opulence». The Guardian, 21-08-2016.
  10. ↑ «You are being redirected...». www.operanews.com. Arxivat de l'original el de juliol 26, 2020. [Consulta: Dec 1, 2020].
  11. ↑ «A Miraculous Mattila Makropulos». San Francisco Classical Voice. [Consulta: Dec 1, 2020].
  12. ↑ «Best Bets: S.F. Opera's 'The Makropulos Case,' Yoshi's benefit concert, Shakespeare fest and much more on tap». Local News Matters, Jul 22, 2020. [Consulta: Dec 1, 2020].
  13. ↑ «A Mysterious Woman With a Past, 300 Years of It (Published 2012)». , Apr 29, 2012 [Consulta: Dec 1, 2020].
  14. ↑ «Triumphant Makropulos in Helsinki – Seen and Heard International». seenandheard-international.com. [Consulta: Dec 1, 2020].
  15. ↑ «Finland's Classical Crescendo». , Sep 6, 2012 [Consulta: Dec 1, 2020].
  16. ↑ Alier, 2001, p. 384.
  17. ↑ Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 8 juliol 2016].

Bibliografia modifica

Vegeu també modifica

Enllaços externs modifica

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Věc_Makropulos&oldid=33241233»