William Herschel
William Herschel (Hannover, Ducat de Brunsvic-Lüneburg, Sacre Imperi Romanogermànic, 15 de novembre de 1738 - Slough, Anglaterra, Regne Unit, 25 d'agost de 1822),[1] va ser músic i l'astrònom més famós de la seva època. És especialment conegut per haver descobert el planeta Urà, el 1781.
Herschel va ser nomenat Cavaller de l'Orde Reial Güelf el 1816. Va ser el primer president de la Royal Astronomical Society quan es va fundar el 1820. Va morir l'agost de 1822 i el seu únic fill, John Herschel, va continuar la seva tasca.
Biografia modifica
Herschel va néixer a l’electorat de Hannover a Alemanya, llavors part del Sacre Imperi Romanogermànic, un dels deu fills d'Issak Herschel i la seva dona, Anna Ilse Moritzen, d'ascendència luterana alemanya. Els seus avantpassats provenien de Pirna, a Saxònia. Hamel ha qüestionat les teories que eren protestants de Bohèmia, ja que el cognom Herschel ja apareix un segle abans a la mateixa zona on vivia la família.
El pare d'Herschel era un oboísta de la banda militar de Hannover. El 1755 el regiment de la Guàrdia de Hannover, a la banda del qual Wilhelm i el seu germà Jakob estaven compromesos com a oboistes, va rebre l'ordre d'anar a Anglaterra. Aleshores les corones de Gran Bretanya i Hannover estaven unides sota el rei Jordi II. Quan l'amenaça de guerra amb França s'aproximava, els guàrdies de Hannover van ser retirats d'Anglaterra per defensar Hannover.
Després de ser derrotats a la Batalla de Hastenbeck, el pare d'Herschel, Isaak, va enviar els seus dos fills a buscar refugi a Anglaterra a finals de 1757. Encara que el seu germà gran Jakob havia estat acomiadat dels guàrdies de Hannover, Wilhelm va ser acusat de deserció[2] (per la qual cosa va ser indultat per Jordi III el 1782).[3] Allà va aprendre anglès i, als 19 anys, es va canviar el nom pel de Frederick William Herschel. Va anar a viure a Bath, on se li va unir la seva germana Caroline Herschel.
Wilhelm, de dinou anys en aquesta època, era un estudiant ràpid de la llengua anglesa. A Anglaterra va seguir la interpretació anglesa del seu nom, Frederick William Herschel.
A més de l'oboè, tocava el violí i el clavicèmbal i més tard l’orgue.[4] Va compondre nombroses obres musicals, incloses 24 simfonies i molts concerts, així com música d'església.[5]
Sis de les seves simfonies van ser enregistrades l'abril de 2002 pels Mozart Players de Londres, dirigits per Matthias Bamert (Chandos 10048).[6]
Herschel es va traslladar a Sunderland el 1761 quan Charles Avison el va contractar com a primer violí i solista de la seva orquestra de Newcastle, on va tocar durant una temporada. A Sunderland al comtat de Durh va escriure la seva Simfonia núm. 8 en do menor. Va ser cap de la banda de la Milícia de Durham des de 1760 fins a 1761.[7] Va visitar la casa de Sir Ralph Milbanke a Halnaby Hall prop de Darlington el 1760,[8] on va escriure dues simfonies, a més de fer actuacions ell mateix. Després de Newcastle, es va traslladar a Leeds i Halifax, on va ser el primer organista de l'església St John the Baptist (ara Halifax Minster).[9]
El 1766, Herschel esdevingué organista de la Capella Octagon, Bath, una capella de moda en un conegut balneari, ciutat en la qual també era Director de Concerts Públics.[10] Va ser nomenat organista el 1766 i va fer el seu concert introductori l'1 de gener de 1767. Com que l'orgue encara estava incomplet, va mostrar la seva versatilitat interpretant les seves pròpies composicions, com ara un concert per a violí, un concert per oboè i una sonata per clavicèmbal.[11]
El 4 d'octubre de 1767 va actuar a l'orgue per a la inauguració oficial de la capella de l'Octògon.[12]
La seva germana Caroline va arribar a Anglaterra el 24 d'agost de 1772 per viure amb William a New King Street, Bath.[13] La casa que compartien és ara la ubicació del Museu Herschel d'Astronomia.[14] Els germans d'Herschel, Dietrich, Alexander i Jakob (1734–1792) també van aparèixer com a músics de Bath.[15] El 1780, Herschel va ser nomenat director de l'orquestra de Bath, i la seva germana apareixia sovint com a soprano solista.[16][17]
Astronomia modifica
A partir de 1773, als 35 anys, es va començar a interessar per l'astronomia. Va aprendre a construir telescopis i a observar el cel nocturn.
El 13 de març de 1781 va descobrir un nou planeta, encara que inicialment ell va pensar que es tractava d'un cometa. Tots els planetes coneguts fins llavors havien estat descoberts en l'antiguitat, fa tant de temps que es desconeix quan i qui va ser el primer que els va identificar. Herschel el va batejar amb el nom de Georgium Sidus, en honor del rei Jordi III d'Anglaterra. Però, aquest nom no va perdurar fora d'Anglaterra i al final es va escollir el nom d'Urà, la personificació del cel en la mitologia grega. Aquest nom va ser suggerit per Johann Bode. Per aquest descobriment, va ser elegit membre de la Royal Society, el 7 de desembre de 1781.
El 1782, va ser nomenat astrònom de la Cort Reial. Gràcies a això, va poder dedicar-se per complet a l'astronomia, abandonant la seva feina com a músic. En un període de 20 anys, va descobrir unes 2.500 noves nebuloses i cúmuls d'estrelles (en realitat, algunes eren el que ara anomenem galàxies) i va construir més de 400 telescopis. En les seves observacions, l'ajudava la seva germana Caroline, que també va fer descobriments per ella mateixa.
El 1787, va descobrir dos nous satèl·lits d'Urà, Titània i Oberó.[18] El 1789, després de treballar-hi durant 2 anys, va completar la construcció d'un telescopi reflector d'1,26 metres d'obertura. Va ser el telescopi més gran del món durant 50 anys, fins que va ser superat pel telescopi de Lord Rosse, el 1845, que mesurava 1,83 metres. Amb aquest nou telescopi, va descobrir dos nou satèl·lits de Saturn, Encelade,[19] el 28 d'agost, i Mimes,[20] el 17 de setembre. Els noms d'aquests quatre nous satèl·lits tampoc els va triar ell sinó el seu fill John,[20][19] entre el 1847 i el 1852, molt després de la seva mort.
Un any abans, s'havia casat amb Mary Pitt i el 1792 van tenir un fill, John Herschel, que també seria astrònom. El 1801 va viatjar a París, on es va trobar amb Napoleó Bonaparte, que aleshores era primer cònsol, i amb científics francesos com Pierre-Simon Laplace i Charles Messier. El 1816, va rebre el títol de sir. Finalment, va morir el 25 d'agost de 1822 a Slough, Anglaterra.
Altres contribucions a l'astronomia i a la física modifica
Les seves contribucions no sols es limiten al descobriment de cossos celestes. També va investigar el moviment dels estels i va deduir que l'estructura de la Via Làctia tenia forma de disc a partir d'estadístiques estel·lars. Va ser el primer a descobrir que molts estels dobles no són només dobles òptics, sinó verdaders estels binaris.
El 1783 va deduir que el sistema solar s'està movent enmig de les estrelles veïnes, concretament, en direcció a l'estel λ Herculis. Va introduir el terme «àpex solar» per denominar aquesta direcció.
El 1802, poc després que Heinrich Olbers descobrís el segon planeta menor (2) Pal·les, Herschel va inventar la paraula «asteroide» per denominar aquest tipus de cossos. Va escollir aquesta paraula, que prové del grec asteroeides (aster, 'estrella' + -eidos, 'forma'), per descriure l'aparença d'estrelles o punts de llum que tenen els satèl·lits i els planetes menors en comparació amb els planetes, que tenen forma de disc.
Però, no tot van ser descobriments científics, també va realitzar hipòtesis atrevides sobre diferents conceptes astronòmics, algunes d'aquestes encertades i d'altres no tant. Per exemple, va especular sobre la naturalesa de les nebuloses, inclosa una discussió sobre la possibilitat de l'existència d'universos illa (galàxies), un concepte que havia estat mencionat per Kant. D'altra banda, creia que cada planeta estava habitat, inclòs el Sol. Pensava que el Sol tenia una superfície sòlida, aïllada de la calenta atmosfera per una capa d'espessos núvols i que una espècie d'éssers s'havien adaptat a viure en aquell estrany ambient.
També va contribuir a la física, per exemple, amb el descobriment de la llum infraroja, cap al 1800. Va realitzar aquest descobriment quan va fer passar llum a través d'un prisma i, en posar un termòmetre més enllà del vermell, va veure que la temperatura pujava. Va deduir que si el termòmetre s'havia escalfat era perquè allà hi havia alguna radiació, invisible però real.
Objectes que porten el seu nom modifica
Després de la seva mort, William Herschel va continuant sent honorat i recordat de diverses maneres.
- Cràter Herschel a la Lluna (40 km, 1935).
- Conca d'impacte Herschel a Mart, en honor seu i del seu fill (304 km, 1973).
- Cràter a Mimes (1982).
- Asteroide (2000) Herschel, descobert el 1960.
- Telescopi William Herschel, dins del grup de telescopis Isaac Newton a l'illa de la Palma, Illes Canàries.
- Satèl·lit astronòmic observatori espacial Herschel, de l'Agència Espacial Europea, que fou llançat el 14 de maig de 2009.
- Helioscopi de Herschel, anomenat també prisma de Herschel. S'utilitza amb un telescopi refractor conjuntament amb un filtre de densitat neutra per a observar la fotosfera del Sol amb detall.
Referències modifica
- ↑ Asimov, Isaac. «Herschel, William». A: Enciclopedia biográfica de ciencia y tecnología : la vida y la obra de 1197 grandes científicos desde la antigüedad hasta nuestros dias (en castellà). Nueva edición revisada. Madrid: Ediciones de la Revista de Occidente, 1973, p. 171. ISBN 8429270043.
- ↑ Hoskin, M. Journal for the History of Astronomy, 35, Part 3, 120, 2004, pàg. 356–358. Bibcode: 2004JHA....35..356H. DOI: 10.1177/002182860403500307.
- ↑ Clerke, Agnes M gutenberg.com, 1908, pàg. 18.
- ↑ Holmes, 2008, p. 67.
- ↑ Griffiths, Martin. «Music(ian) of the spheres William Herschel and the astronomical revolution». LabLit, 18-10-2009. [Consulta: 4 juny 2018].
- ↑ «Chan 10048 William Herschel (1738–1822)». Chandos. [Consulta: 4 juny 2018].
- ↑ «Seagull city: Sunderland's literary and cultural heritage». Seagull city, 24-05-2017.
- ↑ Lubbock, Constance Ann. The Herschel Chronicle: The Life-story of William Herschel and His Sister, Caroline Herschel. CUP Archive, 1933, p. 1–.
- ↑ Barentine, John C. The Lost Constellations: A History of Obsolete, Extinct, or Forgotten Star Lore. Springer, 2015, p. 410. ISBN 9783319227955.
- ↑ Cowgill. Music in the British Provinces, 1690–1914. Routledge, 2007, p. 100–111. ISBN 9781351557313.
- ↑ Duckles, V. Publications of the Astronomical Society of the Pacific, 74, 436, 1962, pàg. 55–59. Bibcode: 1962PASP...74...55D. DOI: 10.1086/127756 [Consulta: free].
- ↑ Macpherson, Hector Copland. Herschel. Society for Promoting Christian Knowledge; Macmillan, 1919, p. 13.
- ↑ Hoskin. Caroline Herschel's autobiographies. Cambridge: Science History Publ., 2003, p. 13. ISBN 978-0905193069.
- ↑ «Welcome to Herschel Museum of Astronomy». Herschel Museum of Astronomy. [Consulta: 4 juny 2018].
- ↑ Hoskin, Michael «Herschel's Determination of the Solar Apex» (en anglès). Journal for the History of Astronomy, 11, 3, 1980-10, pàg. 153–163. DOI: 10.1177/002182868001100301. ISSN: 0021-8286.
- ↑ Schaarwächter, Jürgen. Two Centuries of British Symphonism: From the beginnings to 1945. Olms: Verlag, 2015. ISBN 9783487152288.
- ↑ Winterburn, E. Notes and Records, 68, 3, 25-06-2014, pàg. 207–225. DOI: 10.1098/rsnr.2014.0027. PMC: 4123665. PMID: 25254276.
- ↑ «Why the moons of Uranus are named after characters in Shakespeare». Studio 360, 01-01-2017.
- ↑ 19,0 19,1 «Enceladus». [Consulta: 5 juny 2018].
- ↑ 20,0 20,1 «Mimas». [Consulta: 5 juny 2018].
Vegeu també modifica
Bibliografia modifica
- Логос, Александар А. Путовање мисли: увод у потрагу за истином, 2017.
- Holmes, Richard. Vintage Books. The age of wonder, 2008. ISBN 978-1-4000-3187-0.
- Mullaney, James. The Herschel objects and how to observe them, 2007. ISBN 978-0-387-68124-5 [Consulta: 5 juny 2011].
- "William Herschel" by Michael Hoskin. New Dictionary of Scientific Biography Scribners, 2008. v. 3, pp. 289–291.
- Biography: JRASC 74 (1980) 134
- Levy, David H. Springer US. The Quest for Comets An Explosive Trail of Beauty and Danger, 1994, p. 38. ISBN 978-1489959980 [Consulta: 17 maig 2018].
- Hoskin, Michael. Cambridge University Press. The construction of the heavens: the cosmology of William Herschel, 2012, p. 77. ISBN 978-1107018389 [Consulta: 6 juny 2018].
Enllaços externs modifica
- Pàgina amb molts enllaços sobre Herschel (anglès)
- Retrats de William Herschel Arxivat 2007-09-30 a Wayback Machine. a la National Portrait Gallery (Regne Unit).