Viquipèdia

Eugeni Trias i Sagnier

filòsof català

Eugeni Trias i Sagnier,[1] conegut com a Eugenio Trías (Barcelona, 31 d'agost de 1942 – ibid., 10 de febrer de 2013)[2] fou un filòsof català. És considerat, per bona part de la crítica, el pensador d'escriptura castellana més important des d'Ortega y Gasset.[3][4]

Infotaula de personaEugeni Trias i Sagnier

Modifica el valor a Wikidata
Nom original(es) Eugenio Trías Sagnier Modifica el valor a Wikidata
Biografia
NaixementEugeni Trias i Sagnier
31 agost 1942 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort10 febrer 2013 Modifica el valor a Wikidata (70 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri de Montjuïc 
Dades personals
FormacióUniversitat de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciófilòsof i escriptor
OcupadorUniversitat de Barcelona
Universitat Politècnica de Catalunya
Universitat Autònoma de Barcelona
Universitat Pompeu Fabra Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Participà en
19 juny 2002Manifest contra la mort de l'esperit i de la terra
20 juny 1998Per un nou model de Catalunya
30 abril 1997Document sobre l'ús de les llengües oficials de Catalunya Modifica el valor a Wikidata
Obra
Localització dels arxius
Família
PareCarles Trias Bertran Modifica el valor a Wikidata
GermansJorge Trías Sagnier i Carlos Trías Sagnier Modifica el valor a Wikidata
Premis
Lloc webeugeniotrias.com Modifica el valor a Wikidata

Trajectòria modifica

Llicenciat en Filosofia per la Universitat de Barcelona el 1964, va prosseguir els seus estudis a Pamplona, Madrid, Bonn i Colònia. Les seves primeres obres recollien les idees bàsiques del nietzscheanisme francès. Des del 1965 va ser professor ajudant i després professor adjunt de Filosofia en les Universitats Central i Autònoma de Barcelona. El curs acadèmic 1972-73 es desplaça al Brasil i Argentina, en les universitats del qual imparteix cursos i conferències. El 1976 accedeix al lloc de professor adjunt d'Estètica i Composició a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, per invitació de Xavier Rubert de Ventós, amb qui formà el Col·legi de Filosofia l'any 1976. El 1986 obté la càtedra en aquesta facultat, on hi romandrà fins al 1992. Aquest any és nomenat professor de Filosofia a la Facultat d'Humanitats de la nova Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, on continuà com a catedràtic d'Història de les Idees fins a la seva mort el 2013.

Pensament modifica

La seva concepció de la filosofia és unitària i enciclopèdica, ja que ha desplegat les seves principals idees en camps tan diferents com l'ètica, la reflexió cívic-política, l'estètica, la filosofia de la religió, la reflexió històrico-filosòfica, la teoria del coneixement i l'ontologia. Es pot dir que ha abordat pràcticament tots els camps per on la filosofia es pot desplegar. Però els seus àmbits preferencials han estat, sobretot, la filosofia de l'art i l'estètica, d'una banda, i la filosofia de la religió de l'altra, si bé ha intentat sempre que tot això derivés d'una concepció pròpia i personal de la filosofia, d'orientació ontològica, que sol ser identificada i reconeguda com a «filosofia del límit» (sobretot en la seva producció escrita i en el seu desenvolupament docent a partir de mitjans dels anys vuitanta). Molts dels seus llibres s'han convertit en referències ineludibles de la filosofia espanyola de l'últim mig segle. Obres seves com Tratado de la pasión, Lo bello y lo siniestro, Los límites del mundo o La edad del espíritu s'han constituït ja en obres clàssiques del pensament filosòfic d'aquests anys. La seva obra (de caràcters enciclopèdics) és considerada per la crítica[5] com una de les fites filosòfiques més rellevants del pensament espanyol del segle xx. S'ha ponderat per la crítica la rellevància que en la seva obra adquireix la seva escriptura, el seu peculiar estil (en el qual el pensament filosòfic es manifesta portador d'antenes poètiques d'innegable valència literària). La seva obra constitueix, a més d'una molt rellevant aportació al patrimoni filosòfic espanyol, un ampli desplegament textual i d'escriptura que quedarà com un dels més sòlids exercicis de la seva generació en el terreny de la literatura filosòfica, o de l'escriptura que s'orienta cap al coneixement. Té publicats més de trenta llibres, alguns dels quals han assolit diverses edicions a Espanya i l'estranger. El seu primer llibre, La filosofía y su sombra, publicat el 1969, va ser saludat per la crítica com un veritable esdeveniment en el panorama filosòfic espanyol. Se'l va considerar «la filosofia d'una nova generació» (Josep Maria Carandell). En el seu llibre més recent, El canto de las sirenas[6] –convertit en bestseller de no-ficció– planteja la necessitat d'efectuar un gir musical a la filosofia del segle xxi, en virtut del qual el pensament deixi de tenir el seu centre de gravetat en el llenguatge per passar a tenir-lo en arguments musicals, en presentar aquests la més fecunda síntesi de bellesa i coneixement.[7]

La seva col·lecció bibliogràfica, que ell utilitzava com a biblioteca de treball per a la seva tasca assagística i filosòfica, i el seu arxiu personal van ser cedits de forma pòstuma pels seus familiars a la Biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra.[8] La mateixa universitat inaugurà, amb aquests fons com a part essencial, l'1 de desembre de 2015 el Centro de Estudios Filosóficos Eugenio Trías, el qual té com a missió fonamental afavorir i fomentar la investigació i difusió del seu pensament

Obres i assaigs modifica

  • La filosofía y su sombra (1969)
  • Filosofía y carnaval (1970)
  • Teoría de las ideologías (1970)
  • La dispersión (1971)
  • Metodología del pensamiento mágico (1971)
  • Drama e identidad (1973)
  • El artista y la ciudad (1975)
  • Meditación sobre el poder (1976)
  • La memoria perdida de las cosas (1977)
  • Tratado de la pasión (1978)
  • El lenguaje del perdón (Un ensayo sobre Hegel) (1979)
  • Lo bello y lo siniestro (1981)
  • Filosofía del futuro (1984)
  • Los límites del mundo (1985)
  • La aventura filosófica (1987)
  • Lógica del límite (1991)
  • El cansancio de occidente (conversació amb Rafael Argullol) (1992)
  • La edad del espíritu (1994)
  • Pensar la religión (1997)
  • Vértigo y pasión (1998)
  • La razón fronteriza (1999)
  • Ética y condición humana (2000)
  • Ciudad sobre ciudad. Arte, religión y ética en el cambio de milenio (2002)
  • El canto de las sirenas: argumentos musicales (2007)
  • Creacions filosòfiques (2009), en dos volums, agrupa i ordena la columna vertebral de tot el seu pensament.
  • La imaginación sonora (2010)

Premis i reconeixements modifica

Ha obtingut nombrosos guardons i reconeixements honorífics a la seva tasca creadora, entre els quals es destaquen:

Referències modifica

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Eugeni Trias i Sagnier». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. ↑ «Mor el filòsof Eugenio Trías». Ara [Consulta: 10 febrer 2013].
  3. ↑ Entre d'altres autors, José Manuel Martínez Pulet a la seva tesi doctoral (2000, UAM); Andrés Sánchez Pascual, Juan Antonio Rodríguez Tous i altres dotze escriptors a El límite, el símbolo y las sombras (Barcelona, Destino, 2003); Fernando Pérez-Borbujo a La otra orilla de la belleza (Barcelona, Herder, 2006); Jacobo Muñoz, Francisco José Martín i altres crítics al reading La filosofía del límite. Debate con Eugenio Trías (Madrid, Biblioteca Nueva, 2007); i Arash Arjomandi en la seva tesi doctoral (2005, UPF)
  4. ↑ «Eugenio Trías Sagnier». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juny 2013].
  5. ↑ Com a exemple, vegeu el diari ABC, 27 d'agost de 2002)
  6. ↑ Barcelona, Random-House, 2007
  7. ↑ Lambies, Josep; Jordi Nopca «Així són les superestrelles del pensament del segle XXI». Ara, 09-01-2011, pàg. 50 [Consulta: 17 febrer 2011].
  8. ↑ «La col·lecció bibliogràfica i l'arxiu personal d'Eugenio Trías s'incorporen a la Biblioteca». E-Notícies. Universitat Pompeu Fabra, 20-07-2015. [Consulta: 27 gener 2019].
  9. ↑ Díaz Díaz, Gonzalo. Hombres y documentos de la filosofía española. CSIC, 2003, p. 578. ISBN 978-84-00-08145-4. 
  10. ↑ «Premio Anagrama». Editorial Anagrama. [Consulta: 13 març 2014].
  11. ↑ 11,0 11,1 Montaner Martorell, Josep Maria (editor). Teorías de la arquitectura. Memorial Ignasi de Solà-Morales. UPC, 2004, p. 69. ISBN 978-84-9880-309-9. 
  12. ↑ «Mor el filòsof Eugenio Trías». Ara, 10-02-2013.
  13. ↑ Villena, Miguel Ángel «Trías destaca la "emoción de los límites" como rasgo de Hitchcock». El País, 21-01-1998.
  14. ↑ Fernández-Santos, Elsa «Eugenio Trías mantiene viva su pasión por la filosofía con un libro sobre la verdad». El País, 22-01-2004.
  15. ↑ «Eugenio Trías y José Saramago, doctores Honoris Causa». Cantoblanco, 71, març-abril 2007. Arxivat de l'original el 2016-03-03 [Consulta: 19 març 2014].
  16. ↑ Gracia Querejeta, Jaume Aragall, Manuel Oliveira i Eugenio Trias, premis Terenci Moix 2008 a VilaWeb, 17/4/2008  PDF
  17. ↑ «Eugenio Trías consigue el Mariano de Cavia por un artículo sobre la muerte titulado "El gran viaje"». Europa Press, 12-05-2009.
  18. ↑ «Juan Manuel Urgoiti presidirá el patronato del Museo Reina Sofía». El País, 18-12-1997.
  19. ↑ «Trías, Aristarain. Zambrano y Prieto, premios Extremadura a la Creación» (en castellà). El Periodico de Extremadura, 18-06-2010.

Enllaços externs modifica


Premis i fites
Precedit per:
Sebastià Serrano Farrera
Elementos de lingüística matemática 		Premi Anagrama d'Assaig
1975 		Succeït per:
Enrique Gil Calvo (1987)
Lógica de la libertad
Precedit per:
Fernando Savater
La tarea del héroe 		Premi Nacional d'Assaig
1983 		Succeït per:
José Antonio Maravall y Casesnoves (1987)
La literatura picaresca desde la historia social
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Eugeni_Trias_i_Sagnier&oldid=33337302»