Viquipèdia

Nous historiadors israelians

corrent d'anàlisi històrica sobre Israel

Els Nous historiadors israelians (en hebreu: ההיסטוריונים החדשים‎, HaHistoryonim HaChadashim) són un grup d'historiadors israelians que han desafiat les versions tradicionals de la història d'Israel sobre el seu paper en l'«èxode palestí de 1948» i sobre la voluntat àrab d'assolir la pau. El terme va ser encunyat el 1988 per Benny Morris.[1][2] Segons Ethan Bronner de The New York Times, els «nous historiadors han intentat fer avançar el procés de pau a la regió».[3]

Benny Morris, creador del terme.

Gran part de les fonts primàries utilitzades pel grup provenen de documents del govern israelià disponibles com a resultat de la seva desclassificació trenta anys després de la fundació d'Israel el 1948.[4] Aquest nou corrent historiogràfic va sorgir amb les publicacions dels anys 1980 de quatre estudiosos: Benny Morris, Ilan Pappé, Avi Shlaim i Simha Flapan. Posteriorment, altres historiadors i sociòlegs històrics, entre ells Tom Segev, Hillel Cohen, Baruch Kimmerling, Joel Migdal, Idith Zertal i Shlomo Sand,[5] han estat identificats amb el moviment.[6]

Inicialment rebutjats pel públic, els nous historiadors van guanyar legitimitat a Israel durant la dècada del 1990.[3] Algunes de les seves conclusions han estat incorporades a la ideologia política postsionista.

Argumentari modifica

Avi Shlaim va descriure les diferències dels nous historiadors amb el que va anomenar la «història oficial» en els termes següents:[7]

  • La versió oficial afirma que el Regne Unit va intentar impedir l'establiment d'un estat jueu; els nous historiadors afirmen que intentava impedir l'establiment d'un estat palestí
  • La versió oficial afirma que el poble palestí va fugir de casa seva per voluntat pròpia; els nous historiadors afirmen que els refugiats van ser expulsats
  • La versió oficial afirma que l'equilibri de poder era favorable dels àrabs; els nous historiadors afirmen que Israel comptava tant amb l'avantatge demogràfic com armamentístic
  • La versió oficial afirma que els àrabs tenien un pla coordinat per a destruir Israel; els nous historiadors afirmen que els àrabs estaven dividits
  • La versió oficial afirma que la intransigència àrab impedia la pau; els nous historiadors afirmen que Israel és el principal culpable de la «via morta»[8]

Ilan Pappé suggereix que els líders sionistes pretenien desplaçar la majoria dels àrabs palestins. Benny Morris creu que el desplaçament es va produir en plena guerra. Segons els nous historiadors, Israel i els països àrabs tenen cadascun la seva part de responsabilitat en el conflicte araboisraelià i la difícil situació palestina.[8]

Alguns comentaristes han argumentat que la historiografia dels nous historiadors s'ha inspirat i ha donat impuls a un moviment conegut com a «postsionisme». En general, el terme «postsionista» s'identifica amb els jueus israelians que són crítics amb l'empresa sionista i són vistos pels sionistes com un entrebanc per a l'ethos nacional israelià.[9] Els postsionistes es diferencien dels sionistes en qüestions importants, com ara la vigència de la Llei del Retorn, i consideren que la despossessió palestina és fonamental per a la creació de l'estat d'Israel.[10]

Referències modifica

  1. ↑ Benny Morris,Making Israel, University of Michigan Press, 2007.
  2. ↑ Benny Morris 1948 and after; Israel and the Palestinians, Clarendon Press, Oxford, 1994. ISBN 0-19-827929-9.
  3. ↑ 3,0 3,1 Bronner, Ethan. "The New New Historians", The New York Times, 9 November 2003.
  4. ↑ Gelvin, James L. The Israel–Palestine Conflict: One Hundred Years of War. 2d. Cambridge: Cambridge University Press, 2007, p. 129. ISBN 978-0-521-88835-6. 
  5. ↑ Pilsa Carandell, Clara «Els "nous historiadors" israelians: els casos d'Ilan Pappé i Shlomo Sand». DUGiDocs, 2020-09.
  6. ↑ Erez Casif, Was the State of Israel ‘Really’ Established?, Cambridge Scholars 2013 p.15.
  7. ↑ Shlaim, Avi Annales, 59, January–febrer 2004, pàg. 161–167.
  8. ↑ 8,0 8,1 Rapaport, Miron. «No Peaceful Solution». Haaretz, 08-11-2005. Arxivat de l'original el 9 setembre 2007. [Consulta: 15 desembre 2010].
  9. ↑ Shlomo Sharan (Editor) (2003) Israel and the Post-Zionists: A Nation at Risk Sussex Academic Press ISBN 1-903900-52-2 p. 10 (Yoav Gelber, "Redefining the Israeli Ethos")
  10. ↑ Kimmerling, Baruch «Còpia arxivada». http://www.logosjournal.com/kimmerling.pdf, Winter, 3.1, 2004. Arxivat de l'original el 2004-07-30 [Consulta: 30 gener 2013].

Bibliografia modifica

Bibliografia complementària modifica

  • The Jewish Past Revisited: Reflections on Modern Jewish Historians, co-edited by David N. Myers and David B. Ruderman ISBN 0-300-07216-3.
  • Fabricating Israeli history: The 'New Historians', Efraim Karsh, ISBN 0-7146-8063-X.
    • Refabricating 1948, Benny Morris, Journal of Palestine Studies, Vol 27, Issue 2 (Winter 1998), 81–95. (Morris' rebuttal to Karsh.)
  • The making of the Arab-Israeli conflict, 1947–1951, Ilan Pappé (1994), ISBN 1-85043-819-6.
  • The Ethnic Cleansing of Palestine, Ilan Pappé, Oneworld, Oxford: 2006 ISBN 1-85168-467-0
  • Benny Morris, 1948, Yale University Press, 2008, ISBN 978-0-300-12696-9
  • The War for Palestine: Rewriting the History of 1948, co-edited by Eugene Rogan and Avi Shlaim
  • Nur Masalha, 'New History, Post-Zionism and Neo-Colonialism: A Critique of the Israeli 'New Historians'’, Holy Land Studies: A Multidisciplinary Journal, Vol.10, No.1 (May 2011): 1-53. ISSN 1474-9475. http://www.euppublishing.com/doi/abs/10.3366/hls.2011.0002
  • Expulsion of the Palestinians: The Concept of "Transfer" in Zionist Political Thought, 1882–1948, by Nur Masalha. Washington DC, IPS, 1992, ISBN 978-0887282355
  • The Palestine Nakba: Decolonising History, Narrating the Subaltern, Reclaiming Memory, by Nur Masalha. London: Zed Books, 2012, ISBN 978-1848139718

Vegeu també modifica

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Nous_historiadors_israelians&oldid=33161512»