Guarino Guarini, nom complet Camillo Guarino Guarini, (Mòdena, 1624 - Milà, 1683) va ser sacerdot de l'Orde dels Clergues Regulars teatins, matemàtic, escriptor, pedagog i arquitecte italià del segle xvii.

Infotaula de personaGuarino Guarini

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement17 gener 1624 Modifica el valor a Wikidata
Mòdena (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort6 març 1683 Modifica el valor a Wikidata (59 anys)
Milà (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióEsglésia Catòlica Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballFilosofia, matemàtiques i arquitectura Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióarquitecte, enginyer, matemàtic, filòsof Modifica el valor a Wikidata
Activitat1639 Modifica el valor a Wikidata –  1683 Modifica el valor a Wikidata
AlumnesJordi de Trebisonda Modifica el valor a Wikidata
Orde religiósTeatins Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Palazzo Carignani en Torí (1679) por Guarino Guarini

Biografia modifica

Va ser alhora estudiós de les matemàtiques, professor de literatura i filosofia a Messina, i -des dels disset anys- arquitecte del duc Filibert de Savoia. Va escriure una sèrie de llibres de matemàtica en llatí i italià, entre els quals el seu Euclides adauctus és un dels primers tractats de geometria descriptiva.

 
Compendio della sfera celeste, 1675

Va dissenyar un nombre molt gran d'edificis públics i privats a Torí, incloent palaus per al duc de Savoia, l'església real de Sant Llorenç (1666-1680), la major part de la capella de la "Santissima Sindone" (patrona de Torí) (1688), incorporant treballs previs de Castellamonte, el Palazzo Carignano (1679-1685), i diversos edificis públics i eclesiàstics a Mòdena, Messina, Verona, Viena, Praga, Lisboa i París.

Va rebre influència estilística de Borromini, i la seva tendència va ser heretada pel seu alumne, Filippo Juvarra, i l'alumne d'aquest, Bernardo Vittone.[1]

Fundà famoses escoles-internats a Venècia, Verona, Florència, Pàdua i finalment a Ferrara. Centres des d'on difongué el seu model d'humanista. Tingué entre els seus alumnes a Victorino da Feltre i Lionello d'Este. Fou el primer a dissenyar un pla orgànic d'educació que responia als valors del Renaixement. Prenent les llengües i la literatura clàssiques com a fonaments del seu programa adreçat a la formació humana.[2]

Referències modifica

  1. Enciclopèdia britànica, 11a edició 1911
  2. Agazzi, Aldo. Historia de la Filosofia y la Pedagogía. Alcoi: Marfil, 1977, p. 48 -49. 

Enllaços externs modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guarino Guarini