Obre el menú principal

Estatge alpí

zona vegetal montaner sense arbres
Estatge alpí dels Pirineus.

L'estatge alpí en botànica és una zona de vegetació que va del límit arbori fins als neus perpètues o l'estatge nival.[1] Al pirineu català s'inicia entre 2300-2500 m i s'acaba vers 3000 m.[2] La temperatura mitjana anual sol ser inferior a 3°C.[3] Correspon a les zones elevades o culminals de les muntanyes. L'estatge alpí ha estat des d'època neolítica una àrea de pastura per a la ramaderia transhumant.[4] Més recentment s'hi ha afegit el turisme (sports d'hivern, muntanyisme) com a activitat econòmica.[5]

El prat alpí és el més característic d'aquest estatge.[6] La vegetació és força semblant a la del domini de la tundra àrtica, a la que tenen els Alps (d'ací ve l'apel·latiu d'aquest estatge) i a la d'altres muntanyes altes d'Europa, en les parts on hi ha els límits superiors de la vegetació. La seva principal característica és l'absència d'arbres. La manca d'espècies arbòries és originada per les condicions climàtiques duríssimes (fred, neu, vent) pròpies de l'estatge, les quals no poden ser resistides pels arbres.

La majoria de plantes que s'hi troben viuen menys d'un any. La neu hi fa estada una bona part de l'any i, en fondre's, els prats d'aquest estatge s'ufanen amb flors de vistosos colors. El lapse de temps de què aquestes plantes disposen per fer el seu procés vital (naixement, creixement i reproducció) és molt curt: quatre o cinc mesos, a tot estirar (des del final de la primavera fins al començament de la tardor). Complementen aquest paisatge les nombroses tarteres, fonts i rierols, congestes i molleres.[6]

ReferènciesModifica

  1. «Estatge alpí». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Ambients que canvien amb l'altitud». Parcs de Catalunya - Parc Natural del Cadí-Moisró. Generalitat de Catalunya. [Consulta: 8 febrer 2019].
  3. Aguilella i Palasí, Antoni; Puche Pinazo, Felisa. «estatge alpí». A: Diccionari de botànica. Universitat de València, 2004, p. 170. ISBN 9788437059150. 
  4. de Bolos i Capdevila, Maria; Gómez Ortiz, Antonio. «Estatge supraforestal i ramaderia transhumant al prineu oriental. Evolució del paisatge». A: Geoarqueologia i quaternari litoral: Memorial María Pilar Fumanal. València: Universitat de València, 1999, p. 83-90. ISBN 9788437042756. 
  5. de Bolos & Gómez, 1999, p. 89.
  6. 6,0 6,1 «Hàbitats i vegetació». Parcs de Catalunya - Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser. Generalitat de Catalunya. [Consulta: 8 febrer 2019].

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica