Estudi op. 10, núm. 5 (Chopin)
L'"Estudi op. 10 núm. 5", en sol bemoll major, és també conegut en francès com La négresse (en català, "Negre") i en anglès Black keys (és a dir, "Tecles negres"). És un dels dotze Estudis op. 10 per a piano compostos per Frédéric Chopin el 1830.
| Títol original | Étude, en sol bémol majeur, pour piano  | ||
|---|---|---|---|
| Forma musical | estudi | ||
| Àudio | | ||
| Tonalitat | sol bemoll major | ||
| Indicació de tempo | Vivace | ||
| Compositor | Frédéric Chopin | ||
| Llengua | contingut no lingüístic | ||
| Catalogació | B. B 57 catàleg Chomiński C 18 | ||
| Instrumentació | piano | ||
| Cronologia | |||
| |||
  | |||
És una peça característica pels arpegis de la mà dreta, gairebé exclusivament en les tecles negres amb l'excepció del compàs número 66, en què Chopin va escriure un fa natural; és l'única tecla blanca per a la mà dreta en tota l'obra.[1][2] Aquesta característica és la que ha generat el sobrenom a l'estudi. La mà esquerra, per la seva banda, s'ocupa de la melodia, sobretot amb acords i vuitenes, mentre la mà dreta fa l'acompanyament amb els ràpids tresets en les tecles negres.
Estructura modifica
Aquest estudi està desequilibrat pel que fa a l'estructura però, com a música romàntica, Chopin va afavorir l'interès melòdic enfront d'una estructura rígida. L'estudi es pot dividir en quatre parts, depenent de les interpretacions. El primer tema és, lògicament, el que inicia i presenta l'estudi, i es desenvolupa amb algunes variacions després de la seva segona repetició. El segon tema comença després de dos majestuosos arpegis que arriben a cobrir la meitat del teclat. Aquest segon tema és curt, perquè dura només setze compassos, i està escrit en la tonalitat dominant de l'estudi, re bemoll major. El primer tema torna a repetir-se una vegada més i es comença a dirigir cap a la coda. És durant aquest camí cap a la coda en el qual la mà dreta toca el fa natural, l'única tecla blanca per aquesta mà en l'estudi; és el compàs 66. Aquí s'estableix una cadència cap a la coda, que és un legato florit en la tonalitat de la tònica i acaba amb una ràpida frase en vuitenes executades amb les dues mans sempre en staccato. Alguns pianistes destacats, com Horowitz i Rosenthal, prefereixen tocar la secció d'octaves final amb un glissando.[3]
La dinàmica d'aquest estudi està més detallada que en qualsevol altre. En els primers setze compassos es troben indicats catorze canvis dinàmics, així com canvis en els pedals i variades articulacions. No obstant, això no vol dir que en aquest estudi calgui emfatitzar la dinàmica més que en qualsevol altra obra, ja que Chopin va escriure aquesta peça alegre i viva amb dinàmiques clares, però sense duresa.[4] Aquests elements, units al tempo vivace, configuren un dels estudis de Chopin més difícils.
Referències modifica
- ↑ Palmer, Willard A. (ed.): Chopin Etudes for the Piano. Alfred, 1992, p. 29.
- ↑ Everything₂, 2 de febrer de 2007.
- ↑ Rosen, Charles: Piano Notes. Free Press, 2002, p. 85. (Google llibres)
- ↑ «Chopin's Grande Etudes» Arxivat 2007-07-23 a Wayback Machine. a Chopin.org. Consultat el 5 de febrer de 2007.
Enllaços externs modifica
- Études Op.10: Partitura lliure a l'IMSLP.
- "The Ultimate Chopin Etudes Discography" a Eternal Chopin Etudes Space
- "Guia, enregistraments i partitura" Arxivat 2008-04-20 a Wayback Machine. a Chopin Music Arxivat 2008-04-20 a Wayback Machine..
- Partitura Arxivat 2008-05-01 a Wayback Machine. disponible en formats pdf o LilyPond, a Mutopia.
- Un fragmento de l''Estudi op. 10 núm 5 interpretat amb ajuda d'una taronja per Lang Lang.