Obre el menú principal

Eusebio Calonge y Fenollet (Vitòria, 15 de desembre de 1813-Madrid, 28 d'octubre de 1873) va ser un militar, polític i diplomàtic espanyol, ministre durant el regnat d'Isabel II d'Espanya.

Infotaula de personaEusebio Calonge y Fenollet
Paris-eusebio calonge.jpg
Nom original (es) Eusebio Calonge
Biografia
Naixement 15 de desembre de 1813
Vitòria
Mort 28 d'octubre de 1873(1873-10-28) (als 59 anys)
Madrid
Escudo de España 1874-1931.svg  Ministre de Marina
10 de juliol de 1866 – 13 de juliol de 1866[1]
President Ramón María Narváez y Campos
Escudo de España 1874-1931.svg  Ministre d'Estat
10 de febrer de 1866[1] – 9 de juny de 1867
President Ramón María Narváez y Campos
Activitat
Ocupació SP-08 Teniente General.svg Tinent general
Partit Partit Moderat
Rang militar Tinent General
Conflicte Primera Guerra Carlina i segona guerra carlina
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

Pertanyia a una família d'origen català. El 1827 assolí el grau de cadet a l'Acadèmia Militar de Sevilla i va lluitar en la Primera Guerra Carlina del costat d'Isabel II i participà en les campanyes del Maestrat contra el cap carlí Ramon Cabrera i Griñó, raó per la qual va rebre la Creu Llorejada de Sant Ferran. També lluità en la Segona Guerra Carlina (1848), després de la qual aconseguí el grau de tinent general.[2]

Adscrit políticament al Partit Moderat, va haver d'exiliar-se durant la Regència de Baldomero Espartero (1841). Va tornar a Espanya en 1843 per ocupar un escó de Diputat per Terol en 1844, per Tíjola en 1846 i per Montalbán en 1850.[3] Entre 1852 i 1854 ocupa la Capitania General de Navarra, i anteriorment havia ocupat la de Campo de Gibraltar i les Illes Canàries. En 1853 també fou nomenat senador vitalici.[4]

Durant el darrer govern de Ramón María Narváez (1866-1868) va ocupar interinament el Ministeri de Marina durant tres dies i el Ministeri d'Estat fins juny de 1867, any en què també fou vicepresident del Senat d'Espanya. Fou guardonat amb la gran creu de l'Orde de la Torre i de l'Espasa.[5] En el moment de l'esclat de la revolució de 1868 era capital general de Valladolid i es posà de part d'Isabel II, participant en la repressió dels revoltats a Santander. En 1870 fou donat de baixa de l'exèrcit per atribuir-se la presidència del Senat. Readmès novament en l'exèrcit, en fou expulsat novament en negar-se a reconèixer com a rei Amadeu de Savoia. En 1873 fou readmès i donat de baixa una tercera vegada.[6]

ReferènciesModifica