Eustraci, Ausensi, Eugeni, Mardari, Orestes i Antíoc

Els sants Eustraci, Ausensi, Eugeni, Mardari, Orestes i Antíoc van ser un grup de cristians d'Armènia que van patir martiri a Sebaste a la primera persecució de Dioclecià del final del segle iv.[1] Són venerats com a sants a tota la cristiandat.

Infotaula de personaSants Eustraci, Ausensi, Eugeni, Mardari, Orestes i Antíoc
Ponte - piazza s Apollinare e ex collegio germanico 1060303.JPG
Església de Sant'Apollinare (Roma), on hi ha les relíquies dels sants
Biografia
NaixementEustratius, Auxentius, Eugenius, Mardarius, Orestes, Antiocus
Segle III
Sebaste (província romana d'Armènia)
Mortca. 295
Sebaste
Lloc d'enterramentEsglésia de Sant'Apollinare (Roma
màrtirs
CelebracióEsglésia catòlica, Església ortodoxa, esglésies orientals
CanonitzacióAntiga
Festivitat13 de desembre
IconografiaJunts, amb palmes de martiri
Modifica les dades a Wikidata

Les dades conservades són poques i provenen de la passio, on segurament s'han interpolat fets fabulosos i tòpics, comuns a les actes d'altres martiris: l'argumentació que fa Eustraci davant el governador, per exemple, o el seguit de tortures fins a la mort. Segons la tradició, Eustraci era d'una família important de la ciutat i Eugeni n'era un servent; jutjats per cristians, van ser condemnats. Mardari i Ausensi eren amics d'Eustraci i van intercedir per ell, essent condemnats també. Finalment, Orestes era un soldat que, commogut per la fermesa que van demostrar els cristians a les tortures que van patir, es va convertir al cristianisme. Els cinc van ser torturats i morts.

Altres tradicions aporten variants de la llegenda. Segons ella, Eustraci i Orestes van sobreviure i van ser morts després, a la foguera en 296. Al Synaxarion ortodox, es diu que Eustraci era orador i dignatari de l'administració, ocupant el càrrec de scriniarius o arxiver.

Les seves relíquies van ser transportades a Roma, a l'església de Sant'Apollinare. La seva memòria es commemora el 13 de desembre. Són venerats per les esglésies catòliques i ortodoxes, però reben culte, sobretot en aquestes últimes i en les esglésies orientals.

ReferènciesModifica

  1. Lorenzo Villanueva, Joaquín. Año christiano de España (en castellà). Volum 12. Imprenta Real, 1794, p. 193.