Exili de Napoleó a Elba

El 1814 Napoleó Bonaparte és obligat a abdicar i exiliar-se a l'illa d'Elba per la signatura del Tractat de Fontainebleau. L'estada de Napoleó Bonaparte a l'illa d'Elba va durar des del 4 de maig de 1814 fins al 26 de febrer de 1815.[1][2] Els habitants li dispensaren una rebuda entre entusiasmada i temorosa, un sentiment que s'allargà durant els deu mesos del seu regnat, en els quals transformà política i militarment l'illa abans del seu retorn per iniciar el Govern dels cent dies. Durant deu mesos Napoleó fou sobirà d'Elba.

Adéu de Napoleó a la Guàrdia imperial a Fontainebleau just abans d'anar a l'exili d'Elba. Imatge del segle XIX

Durant el seu regnat de poc menys de deu mesos a Elba, Napoleó introduí millores en la xarxa de camins, en les obres marítimes, en el comerç i la millora de la hisenda. Després de l'evasió de Napoleó, el govern francès no volgué saber res de l'illa que havia estat cedida a Napoleó i passà als toscans. Per això l'illa, que fou el regne sobirà de l'Emperador, pertany avui a Itàlia.

L'arribadaModifica

Durant la guerra entre Carles V i Francesc I, l'illa d'Elba fou arrasada pel sultà Solimà, aliat de França, en una expedició comandada pel pirata Barba-rossa. La devastació fou tan sagnant que l'illa restà despoblada fins al punt que calgué colonitzar-la de nou. Molts anys després, Elba fou annexionada per França pel Tractat d'Amiens (1802), no sense una forta oposició dels seus habitants. Quan al cap de dotze anys el Tractat de Fontainebleau (1814) cedí l'illa a Napoleó, aquesta tenia 12.000 habitants, que vivien de la pesca i del comerç de cabotatge.

El 3 de maig de 1814, de set a vuit del matí, l'Emperador va poder veure el seu nou regne d'Elba a bord del vaixell anglès Undaunted perquè, segons la versió de Chateaubriand, Bonaparte s'havia negat a embarcar-se en un navili francès)

« en no refiar-se llavors més que de la Marina anglesa perquè era victoriosa. »


El governador francès de l'illa, el general Dalesme, mostrà sorpresa, igual que els veïns, donat que, des dels últims cinc mesos de la guerra que la coalició sostenia amb Napoleó, l'illa havia estat bloquejada pels anglesos, sense comunicació amb el continent i quasi reduïda a la fam. Cal esmentar que dies abans, davant la brama que s'havia enfonsat el poder de l'Emperador, la guarnició de Porto Longone, composta de nombrosos italians, desertors i malfactors enviats per via disciplinària a l'illa, s'havien revoltat contra el governador francès. El dia 21 d'abril l'efígie de l'Emperador fou cremada ensems que el governador prometia el llicenciament de tots els soldats no francesos a fi d'evitar una altra revolta. Així que, els dies següents, quan arribaren les notícies de l'abdicació de l'Emperador i que havia estat desterrat a Elba, ningú s'ho va creure, més aviat pensaren que es tractava d'un parany anglès per apoderar-se de l'illa.

 
Vista aèria de l'illa d'Elba

D'altra banda, l'Emperador no ignorava les sagnants lluites mantingudes per les seves hosts a l'illa i es preguntava com el rebrien els seus nous vassalls. L'august viatger temia trobar l'illa en plena revolució, amb risc d'una altra matança francesa com havia passat a les darreres Vespres Sicilianes que seguiren a la seva ocupació anys enrere. Per això, a Fréjus, quatre dies abans de la seva arribada a Elba, Napoleó preguntà al capità de la fragata anglesa si podia disposar de cent mariners per a protegir-lo durant els primers dies de la seva estada a l'illa, fins que arribessin els 400 guàrdies imperials que li concedia el Tractat de Fontainebleau (article XVII).

Com era fonamental assegurar-se l'ànim dels illencs, a Fréjus, Napoleó escriví una carta el 27 d'abril de 1814 en la qual l'informava que

« Obligat per les circumstàncies a abdicar la corona imperial, era des de llavors sobirà de l'illa d'Elba, i què, per tant, se l'hi havia d'entregar els magatzems de boca i guerra i possessions del domini regi. »

Un bot capitanejat pel general Drouot arribà a port i l'entregà al governador Dalesme. Al costat del general hi haviael coronel polonès Jerzmanowski, el comissari anglès coronel Campbell i el major Clam, ajudant del comissari austríac, el general Koller.

La rebudaModifica

Comunicat l'esdeveniment a les autoritats civils, militars i religioses de Portoferraio i a la població, juntament amb el desig de l'Emperador d'establir-se en l'illa després de la seva abdicació, l'entusiasme entre els illencs fou extraordinari. Tanmateix, als documents de la família del comissari austríac Koller s'hi troba una Protesta dels elbencs en què es lamenten que, sota pretext d'alleujar el món, se'ls enviava el fuet del gènere humà, a un ésser que havia vessat més sang de la necessària per negar l'illa.

En el moment del desembarcament, la multitud s'apilà al moll, envoltat de barques de pescadors engalanades amb músics que tocaven les guitarres, tambors i flautes. A l'encontre el va rebre l'alcalde Traditi el qual, després de saludar-lo, li presentà les claus de la vila en una safata d'argent.

Seguidament, l'Emperador –que vestia casaca verda, calces blanques i sabates amb sivella d'or, i ostentant l'estrella de la Legió d'Honor i la insígnia de la Corona de Ferro- fou conduït sota pal·li a l'església parroquial. En una carta pastoral el vicari Arrighi, depenent del bisbe d'Ajaccio, digué que

« La divina Providència ha volgut que siguem en el futur els súbdits de Napoleó el Gran. L'illa d'Elba, elevada a tan sublim honor, rep en el seu si l'ungit del Senyor. »

Impacte en els illencsModifica

 
Pintura de Leo von Klenze "Napoleon in Portoferraio"

La comitiva que l'acompanyava estava formada pels generals Bertrand, Drouot, i Dalesme; els dos comissaris estrangers; el tresorer Peyrusse i el coronel Jermanowski; els dos proveïdors de Palau, el seu metge, l'apotecari i dos secretaris, que componien la casa de l'Emperador. A continuació venia la plana major de la fragata anglesa i tancava la marxa l'oficialitat de Portoferraio. Els carrers restaven encatifats de flors. Acabada la cerimònia amb un Te Deum, la comitiva es dirigí a la Casa Municipal on d'entrada s'havia d'allotjar l'Emperador.

Després de concedir una audiència als francesos que volgueren oferir-li els seus respectes, als magistrats i als municipis de l'illa, el nou sobirà d'Elba realitzà una sèrie de nomenaments de la seva nova Cort: Ministre de l'Interior, d'Hisenda i de Marina, Governador Militar, Ordenador de Guerra i Almoiner Major. A tots els impressionà parlant-los dels seus costums, dels seus vestits antics i dels productes de l'illa. Es tractava de notícies contingudes en el compendi històric i descriptiu Viatge a l'illa d'Elba de Thiébault, el qual havia tingut la prevenció d'agafar d'entre els seus llibres a la sortida de Fontainebleau.

Després de la seva arribada, amb el general Dalesme a les seves ordres, l'Emperador començà per visitar diversos municipis de l'illa, la qual cosa va posar en moviment totes les persones disponibles per a rebre'l i aclamar-lo. Era evident que s'havia fet a la idea que era el nou sobirà de l'illa.

Organització de l'IllaModifica

La nova organització política i militar de l'illa fou la manifestació de la gran passió de la seva vida que el portà a fundar a Portoferraio una Escola Militar a l'estil de la Politècnica de París, ensems que sovintejaven nombrosos decrets de tota classe vers la Cort i la vida ciutadana. Mentre el coronel escocès Campbell, que havia batallat amb Wellington, seguia uniformat els passos de l'Emperador i a tot arreu se'l trobava com per casualitat.

Des dels primers mesos la rutina de la vida restà establerta. L'Emperador s'aixecava a les tres del matí. Passava el temps llegint en el gabinet pròxim a la seva alcova. Després de dinar –-les menges que més li agradaven eren les llenties i les mongetes blanques— feia una volta pel camp a cavall o en cotxe, sense escorta. I immediatament es dedicava als seus projectes de regenerar els cultius de l'illa: sembra de vinya, plantació de moreres amb què obligava els propietaris a delimitar les seves propietats, sembra d'arbres fruiters, extensió del bestiar de llana o remunta de cavalls.

Visita de PaulinaModifica

 
Retrat de Letizia, mare de l'Emperador

El 2 d'agost de 1814 desembarcà la mare de l'Emperador, Letizia Bonaparte. Després se succeïren les visites, des de la seva germana Pauline a la comtessa Walewska, prova que continuava la vida oficial. A la vegada arribaven avisos per cartes, visitants i emissaris secrets que l'assabentaven dels esdeveniments d'Europa, amb la notícia de l'apertura del Congrés de Viena l'1 de novembre de 1814.

Des de Londres, a través del jove Lord John Russell, lord Holland li envià diaris anglesos. I des de Suïssa, Josep Bonaparte, exrei d'Espanya, avisà el seu germà que, segons informes de Madame de Staël, dos homes pagats pels reialistes francesos estaven a punt de sortir vers l'illa per assassinar-lo.

L'evasióModifica

Mentrestant els carcellers de l'Emperador i els espies que vigilaven tots els seus actes no sabien què pensar perquè el que presenciaven contradeia la brama pública. Ningú podia imaginar que el sobirà d'Elba estava preparant l'evasió del seu regne. El seu ferm enemic i paisà cors Pozzo di Borg escriví:

« Si haguéssim sigut menys confiats, ens hauria estat fàcil descobrir que s'acostava una catàstrofe. »

Els seus simpatitzants li havien comunicat que si no s'afanyava a tornar, trobaria el duc d'Orleans ocupant el seu lloc al palau de les Teuleries. Aquesta revelació juntament amb la lectura d'una nota en Le Journal des Débats, en la qual es deia que seria deportat de bell nou, serví per precipitar la tornada de l'Emperador. Tanmateix, anys després, Napoleó confessà ja desterrat a Santa Helena (17 d'abril de 1816) que la tornada de l'illa d'Elba estava prevista des de Fontainebleau.

El matí del diumenge 26 de febrer de 1815, Napoleó anuncià que deixava el regne de la seva illa davant les aclamacions de ¡Viva l'imperatore, Evviva Napoleone!. Començava una nova i breu etapa: el govern dels cent dies.

A partir d'aquell moment l'illa d'Elba, juntament amb l'illa de Còrsega, lloc del seu naixement, i la de Santa Helena, lloc de la seva mort, passaren a ser les illes que formaren part de la vida de Napoleó.


ReferènciesModifica

  1. srl, Infoelba. «Napoleon's arrival in Elba» (en anglès). [Consulta: 1r desembre 2018].
  2. srl, Infoelba. «Napoleon leaves Elba» (en anglès). [Consulta: 1r desembre 2018].
  • Manuel Moreno Alonso, Revista nº. 187, aventura de la Historia, pàgines 39 a 43 (ISSN 1579-427X)

Enllaços externsModifica