Obre el menú principal

Félicien David

compositor francès

Félicien-César David (Cadenet, Valclusa, 13 d'abril de 1810 - Saint-Germain-en-Laye, 13 d'agost de 1876) fou un compositor francès.

Infotaula de personaFélicien David
0Felicien David.jpg
Biografia
Naixement (fr) Félicien César David
13 abril 1810
Cadenet (França)
Mort 29 agost 1876 (66 anys)
Saint-Germain-en-Laye (França)
Lloc d'enterrament Le Pecq
Formació Conservatori nacional superior de música i dansa de París
Activitat
Ocupació Compositor
Gènere Òpera i simfonia
Moviment Música clàssica i Romanticisme
Professors François-Joseph Fétis i Françoise Benoist
Premis

IMDB: nm0022344 Musicbrainz: 298fe520-8432-4be5-930a-406b94b5f988 Discogs: 777146 IMSLP: Category:David,_Félicien
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

Des de la infància manifestà excepcionals dots per la música, i, després d'haver quedat orfe a 5 anys, entrà com a infant del cor en l'església del Salvador a Ais de Provença. Quan perdé la veu, el capítol d'aquesta església l'envià al col·legi de jesuïtes d'Aix, i després d'haver estat segon director del teatre d'aquesta població, el 1929 fou nomenat mestre de capella de l'esmentat temple. L'any 1830 es va traslladar a París, on va estudiar al Conservatori sota el mestratge de Fetis i de Benoist. Després d'un any d'estudis incomplets i precipitats, sortí del Conservatori, i el seu entusiasta i generós esperit, junt amb la misèria en què vivia, l'impulsaren a abraçar el saint-simonisme, doctrina tan esponerosa aleshores. En la seva qualitat de compositor creà la litúrgia d'aquesta nova religió i en compongué nombrosos cors.

L'any 1833, en ser dissolta l'associació, abandonà París amb un grup de correligionaris per anar a Egipte a predicar aquelles doctrines. El 1835 retornà a França, pletòric d'impressions, i s'establí a Igny, poble de la rodalia de París, publicant primer una col·lecció de melodies orientals per a piano, dues simfonies i algunes obres de música de cambra (Les quatre estacions, 24 quintets per a instruments de corda i dos nonets per a instruments de vent) que, a causa del seu retraïment i retir complet, passaren inadvertits. Finalment, l'any 1844 amb l'oda simfònica Le desert va atreure l'atenció del públic i de la premsa.

L'encertada adaptació dels motius orientals, la novetat dels ritmes i l'exuberància de la instrumentació feren que aquesta obra fos considerada com una nova i afortunada tendència en la característica musical, digna de parangonar-se encara amb les millors produccions de Berlioz, qui publicà un encomiàstic article saludant David com un vertader mestre. Encoratjat amb l'èxit de la seva obra i amb l'exemple del mateix Berlioz, emprengué el 1845 una gira per l'estranger, interpretant amb èxit en diverses capitals les produccions pròpies. Després va intentar fortuna repetidament amb diverses obres per a cor i orquestra (Oratorium Moisès, 1846; Simfonia coral Columbus, 1847; Misterium Eden, 1848) que no varen obtenir ni de lluny l'èxit de Le Desert. A més, les seves òperes, com ara La perle du Brésil (1851), Herculanum (1859), Lalla Roukh (1862) i Le Sapier (1865) assoliren, malgrat els aplaudiments, un curt nombre de representacions.

L'any 1869 va ser distingit per l'Acadèmia francesa amb el premi oficial de 20.000 francs, i a la mort de Berlioz va ser nomenat bibliotecari del Conservatori i membre de l'Institut. L'única obra que li va sobreviure en l'estima del públic fou El Desert, i només pels seus elements pintorescs i exòtics, perquè el públic de les primeries del segle XX, coneixedor de les robustes concepcions dels clàssics i d'alguns coetanis de David, com ara Wagner, Berlioz i César Franck, no podia interessar-se gaire per una música que, malgrat tenir mèrit, pecava de dèbil i poc amanida. Malgrat això, seria injust regatejar a David condicions d'originalitat i una real influencia en músics que, valent-ne més que ell, no van desaprofitar seguir les seves petjades, com ho va demostrar César Franck en l'oratori Ruth, Georges Bizet en Djamileh, Ernest Reyer en La statue i Wasielewski en moltes de les seves obres, i un altre alumne seu com Johann Franz Dupont.[1]

ReferènciesModifica

  1. Enciclopèdia Espasa. Volum núm. 18, 2a part, pàg. 2535 (ISBN 84-239-4581-2)

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica