Faisà comú

espècie d'ocell

El faisà comú[1] (Phasianus colchicus), és un ocell de la família dels faisans (Phasianidae). És natiu del Caucas i Rússia i ha estat àmpliament introduït arreu com a carn de cacera.[2][3] En algunes parts de la seva àrea de distribució geogràfica, on no hi viuen parents, com succeeix a Europa, se'l coneix simplement amb el nom de faisà.[4]

Infotaula d'ésser viuFaisà comú
Phasianus colchicus Modifica el valor a Wikidata
Phasianus colchicus 2 tom (Lukasz Lukasik).jpg
mascle Modifica el valor a Wikidata
Dades
Font depheasant meat (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Envergadura68,1 cm Modifica el valor a Wikidata
Nombre de cries9,9 Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Status iucn3.1 LC-ca.svg
Risc mínim
UICN45100023 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseAves
OrdreGalliformes
FamíliaPhasianidae
GènerePhasianus
EspèciePhasianus colchicus Modifica el valor a Wikidata
Linnaeus, 1758
Ou de Phasianus colchicus
Esquelet de Phasianus colchicus

DescripcióModifica

Són aus de gran mida en forma de pera, amb una cua llarga. Assoleixen una longitud d'entre 53 i 89 cm, una envergadura d'entre 70 i 90 cm i un pes mitjà de 1,2 kilograms.[5] Són aus sexualment dimòrfiques, on els mascles són més grans i colorits que les femelles.

El mascle posseeix un plomatge vistós de color marró-vermellós amb taques blanques i negres i tons violeta i verd fosc al cap. També posseeixen un collar de color blanc molt cridaner. La punta de les seves plomes tenen la punta negra, que els ofereix un aspecte d'escates. Gran part de la seva cara està coberta per una carúncula vermella al voltant dels seus ulls.[6]

Les femelles tenen un plomatge menys vistós, de to marronós clar amb taques negres. També tenen la cua llarga però no tan com els mascles.

La seva longevitat sol ser d'entre 11 i 18 anys en captivitat, però no solen viure més de 3 anys en llibertat, sobretot on s'hi practica la caça d'aquest animal.[7]

SubespèciesModifica

Actualment se'n coneixen 31 subespècies dividides en 5 grups segons la regió on es troben.[8] Les diferencies es troben bàsicament en els mascles sobretot pel color i la presencia o no del collar blanc típic, el color de la part superior de la cua i de les plomes cobertores i d'altres part de la cua. Pel que fa a les femelles, és molt difícil diferenciar les subespècies.

  • Phasianus colchicus colchicus: des de l'est de Geòrgia fins al nord-est d'Azerbaidjan, sud d'Armènia i nord-oest de l'Iran[9]
  • Phasianus colchicus septentrionalis: nord del Caucas
  • Phasianus colchicus talischensis: sud-est de Transcaucasia
  • Phasianus colchicus turcestanicus (turcestanicus): Kazakhstan (vall del riu Syrdar'ya)
  • Phasianus colchicus turcestanicus (bergii): illes del Mar d'Aral
  • Phasianus colchicus persicus: sud-oest de Transcaspia
  • Phasianus colchicus zerafschanicus: sud d'Uzbekistan (Bukhara i vall de Zarafxan)
  • Phasianus colchicus zarudnyi: Turquestan (valls de Amudar'ya central)
  • Phasianus colchicus bianchii: Turquestan (delta del Amudar'ya)
  • Phasianus colchicus torquatus: des de l'est de la Xina (Shandong) fins la frontera del Vietnam
  • Phasianus colchicus formosanus: Taiwan
  • Phasianus colchicus satscheuensis: nord-centre de la Xina (extrem oest de Gansu)
  • Phasianus colchicus vlangalii: nord-centre de la Xina (nord de Qinghai)
  • Phasianus colchicus alaschanicus: nord-centre de la Xina (muntanyes Alashan)
  • Phasianus colchicus sohokhotensis: nord-centre de la Xina (oasis de Sohokhoto i Qilian Shan)
  • Phasianus colchicus pallasi: sud-est de Sibèria i nord-est de la Xina
  • Phasianus colchicus karpowi: nord-est de la Xina (sud de Manxúria i nord de Liaoning) fins a Corea
  • Phasianus colchicus kiangsuensis: nord-est de la Xina (nord de Shanxi i Shaanxi) fins sud-est de Mongòlia
  • Phasianus colchicus strauchi: Xina central (sud de Shaanxi i sud de Gansu)
  • Phasianus colchicus suehschanensis: oest i centre de la Xina (nord-oest de Sichuan)
  • Phasianus colchicus elegans: oest i centre de la Xina (oest de Sichuan)
  • Phasianus colchicus decollatus: Xina central (de Sichuan a Liaoning, nord-est de Yunnan i Guizhou)
  • Phasianus colchicus rothschildi: sud-oest de la Xina (est de Yunnan) i nord del Vietnam
  • Phasianus colchicus takatsukasae: sud de la Xina i nord del Vietnam
  • Phasianus colchicus tarimensis: est i centre del Turquestan xinès
  • Phasianus colchicus shawii: Turquestan xinès
  • Phasianus colchicus mongolicus: nord-est del Turquestan rus
  • Phasianus colchicus edzinensis: sud i centre de Mongòlia
  • Phasianus colchicus hagenbecki: nord-oest de Mongòlia
  • Phasianus colchicus principalis: sud de Rússia, Turquestan i nord d'Afganistan
  • Phasianus colchicus chrysomelas: Turquestan (part alta del riu Amudar'ya)

DistribucióModifica

Originàriament era una au nativa de la que va des del Mar Càspia fins a la Xina, Corea i Japó passant per l'Àsia central i l'antiga Birmània.[10] Degut a la seva introducció per part de l'ésser humà, actualment es pot trobar a gran part d'Europa, Nord-amèrica, Nova Zelanda, Austràlia i Hawaii. A Nord-amèrica se'l pot trobar des del sud del Canadà fins a l'estat de Utah al EEUU i des de Califòrnia a Nova Anglaterra i Virgínia.[6] Ha estat introduït als següents països: Albània, Alemanya, Andorra, Austràlia, Àustria, Bahames, Bèlgica, Bielorússia, Bòsnia i Hercegovina, Bulgària, Canadà, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, EUA (Hawaii), Finlàndia, França, Grècia, Hongria, Irlanda, Itàlia, Letònia, Liechtenstein, Lituània, Luxemburg, Marroc, Moldàvia, Montenegro, Nova Zelanda, Macedònia del Nord, Noruega, Països Baixos, Polònia, Portugal, Regne Unit, Romania, Rússia (Rússia europea), Santa Helena, Ascensió i Tristan da Cunha, Sèrbia, Suècia, Suïssa, Turquia i Ucraïna.

HàbitatModifica

És una au que es pot trobar habitualment en zones de pastures i de cultiu amb zones arbrades a prop i vores de rius. Prefereixen zones obertes com praderies, matollars i zones amb herbes i arbustos. És una espècie que es pot trobar a gran varietat de llocs com demostra la seva introducció en hàbitats tropicals com Hawaii, però mai en zones boscoses denses, boscos alpins i zones molt seques. No busca específicament zones amb aigua, però la majoria de poblacions es troben a prop, ja que la major part de l'aigua que consumeixen l'obtenen de la rosada de les plantes, la mateixa vegetació i dels insectes.

És habitual trobar-lo en zones agrícoles, tot i que la tendència al monocultiu, l'eliminació dels arbustos, els tancats que delimiten el terrenys, l'expansió suburbana i l'eliminació de zones humides, produeix una reducció del seu hàbitat.[11][6]

ComportamentModifica

El territori dels mascles és d'entre 0,8 i 3,2 km2, tot i que durant l'hivern el territori és molt menor que durant la primavera, coincidint amb l'època de reproducció i festeig. Durant a tardor formen grups en zones d'alimentació. És una au que es passa gran part del temps a terra o posada sobre els arbres. Al terra pot córrer a gran velocitat mantenint la cua aixecada i pot arrancar el vol en pocs instants. En les zones de distribució original, grups d'aus poden realitzar migracions d'entre 200 i 300 quilòmetres, no així en les zones on s'ha introduït, ja que són aus sedentàries.[7]

ReproduccióModifica

Els faisans són una espècie que practica la poligínia, és a dir, quan un mascle disposa d'un harem de femelles per reproduir-se. A mitjans de març i fins a principis de juny (fins i tot pot arribar al mes d'agost), els mascles estableixen territoris de cria que duren des de l'inici del festeig amb la femella fins que la mateixa femella pon els ous i els comença a incubar. Aquests territoris van variant segons l'època de cria i no són fixes cada temporada. Dins d'aquest harem s'hi poden trobar entre 2 i 18 femelles diferents. Cada una d'aquestes femelles, que no són territorials, només s'aparellarà amb un mascle per temporada de cria. Per mantenir el territori, el mascle cloqueja i bat les ales per mantenir a distància els altres mascles que li vulguin prendre el territori. Si hi ha algun mascle que intenta competir un territori en disputa, es poden produir una mena de baralles on els mascles volen i xoquen entre si amb els pits, fan salts i es fan puntades de peu als becs dels rivals i es fan mossegades.

Un cop establert el territori i assegurat, el mascle pot iniciar el festeig amb la femella. Les femelles solen triar mascles dominants que els puguin oferir protecció o amb la cua i/o les carúncules del voltant dels ulls i orelles més llargues. Durant el festeig, el mascle arrossega les ales per terra al voltant de la femella, amb el cap abaixat i la barbeta dreta. Aquest ball sol precedir a la còpula.

La nidificació comença just abans que la femella pongui el ous. El nou el fan a terra, en una petita depressió ben coberta que la femella excava i cobreix amb material vegetal que troba als voltants. Aquesta femella pondrà un ou al dia fins arribar a pondre'n entre 7 i 15. Un cop comença la incubació per part de la femella, que durarà entre 22 i 25 dies, el mascle la ignorarà.[12] Un cop els ous s'obren, les cries de faisà estan completament cobertes de plomissol, amb els ulls oberts i són capaces de caminar al cap de poca estona i seguir la mare per alimentar-se per elles mateixes.[6] Aproximadament als 12 dies de vida, les cries ja poden fer volts curts i treuen les plomes definitives a les 9 o 10 setmanes.

AlimentacióModifica

El faisà comú s'alimenta de matèria vegetal com fruits, llavors, fulles i brots. També s'alimenta de petits insectes com llagostes, erugues, grills i caragols. En llocs on s'ha introduït sol ser més oportunista i s'alimenta també del grans dels cultius com el blat, el blat de moro, el lli o l'ordi.[13][7]

Estat de conservacióModifica

El seu estat de conservació és "poc preocupant". La seva població a Europa es calcula entre els 3 i els 5 milions de parelles, és a dir, entre 6 i 10 milions d'exemplars.[5][11] Gràcies a la seva gran expansió per tot el món, es calcula que la població mundial de faisà comú és d'entre 160 i 230 milions d'exemplars. Tot i la seva gran expansió, algunes poblacions estan minvant sobretot degut a la caça excessiva i a la pèrdua del seu hàbitat.

Una de les subespècies, concretament la P. c. talischensis, es considera una subespècie rara, amb una població d'entre 200 i 300 exemplars, bàsicament amenaçada per la caça.

Enemics naturalsModifica

Els principals depredadors dels faisans comuns solen ser aus de presa com mussols, voltors i falcons, com també guineus, teixons, coiots (a EUA), gossos domèstics, mofetes, visons i altres mustèlids i óssos rentadors.

Una de les malalties que solen afectar les poblacions de faisans comuns és la malaltia de Newcastle.[14] També son susceptibles a malalties respiratòries causades per alguns coronavirus que són genèticament semblant als coronavirus que afecten a gallines i galls d'indi.[15] En els exemplars criats en captivitat, poden ser afectats per la malaltia de la melsa de marbre, que provoca l'adenovirus aviar de tipus II.[7][16] També solen ser portadores de paràsits com paparres, puces, tènies i polls.[6]

ReferènciesModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Faisà comú
  1. «faisà». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Common Pheasant - Facts, Diet, Habitat & Pictures on Animalia.bio». [Consulta: 31 març 2021].
  3. «What does pheasant mean?» (en anglès). [Consulta: 31 març 2021].
  4. «faisà». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  5. 5,0 5,1 «Faisán vulgar» (en castellà). Sociedad Española de Ornitología. [Consulta: 10 abril 2021].
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 Switzer, Charley. «Phasianus colchicus (common pheasant)» (en anglès). [Consulta: 10 abril 2021].
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 «[https://www.cabi.org/isc/datasheet/70470 Invasive Species Compendium - Phasianus colchicus (common pheasant)]» (en anglès). Invasive Species Compendium. [Consulta: 16 abril 2021].
  8. «Phasianus colchicus (Faisà comú) - Avibase». [Consulta: 12 abril 2021].
  9. BRAASCH, THIEMO; PEŠ, TOMAŠ; MICHEL, STEPHAN; JACKEN, HEINER «The subspecies of the common pheasant Phasianus colchicusin the wild and captivity». International Journal of Galliformes Conservation.
  10. «Atlas de las aves reproductoras de España». Atlas de las aves reproductoras de España, pàg. 632-633.
  11. 11,0 11,1 International), BirdLife International (BirdLife. «IUCN Red List of Threatened Species: Phasianus colchicus», 24-07-2014. [Consulta: 11 abril 2021].
  12. «Pheasant | Bird Identification Guide | Bird Spot» (en anglès britànic), 28-10-2017. [Consulta: 15 abril 2021].
  13. «Phasianus colchicus» (en anglès). Fire Effects Information System (FEIS). [Consulta: 15 abril 2021].
  14. Aldous, E. W.; Alexander, D. J. «Newcastle disease in pheasants (Phasianus colchicus): a review». Veterinary Journal (London, England: 1997), 175, 2, 2008-02, pàg. 181–185. DOI: 10.1016/j.tvjl.2006.12.012. ISSN: 1090-0233. PMC: 7110507. PMID: 17383205.
  15. Cavanagh, D.; Mawditt, K.; Welchman, D. De B.; Britton, P.; Gough, R. E. «Coronaviruses from pheasants (Phasianus colchicus) are genetically closely related to coronaviruses of domestic fowl (infectious bronchitis virus) and turkeys». Avian Pathology: Journal of the W.V.P.A, 31, 1, 2002-02, pàg. 81–93. DOI: 10.1080/03079450120106651. ISSN: 0307-9457. PMID: 12425795.
  16. Fitzgerald, S. D.; Reed, W. M. «A review of marble spleen disease of ring-necked pheasants». Journal of Wildlife Diseases, 25, 4, 1989-10-XX, pàg. 455–461. DOI: 10.7589/0090-3558-25.4.455. ISSN: 0090-3558. PMID: 2553999.

Bases de dades taxonòmiques}} Autoritat}}