Xoriguer comú
El xoriguer comú,[1][2] xoriguer,[3][4][5] xoriguer gros,[6] xoric[7] soliguer,[4] soriguer,[4] penja-sargantanes,[8][9] o moixeta[10][11] (Falco tinnunculus) és un rapinyaire que pertany al gènere Falco de la família Falconidae. És força freqüent i és fàcil d'observar i de distingir-lo per la seva manera de volar quan caça, restant gairebé aturat cara al vent, a poca alçada i batent ràpidament les ales com un helicòpter (el que s'anomena fer l'aleta o a Mallorca fer l'esperit sant) en llocs oberts mentre observa el terra buscant preses petites que captura llançant-s'hi en picat, encara que també és comú que descendeixi suspès i silenciosament sobre la presa sense donar-li temps a reaccionar.
Falco tinnunculus ![]() | |
---|---|
![]() mascle ![]() | |
Dades | |
Pes | 201 g (pes d'adult, femella) 21 g (pes al naixement) 167 g (pes d'adult, mascle) ![]() |
Envergadura | 0,73 m ![]() |
Nombre de cries | 4,2 ![]() |
Període d'incubació de l'ou | 28 dies ![]() |
Estat de conservació | |
![]() | |
Risc mínim | |
UICN | 22696362 ![]() |
Taxonomia | |
Super-regne | Eukaryota |
Regne | Animalia |
Fílum | Chordata |
Classe | Aves |
Ordre | Falconiformes |
Família | Falconidae |
Gènere | Falco |
Espècie | Falco tinnunculus ![]() Linnaeus, 1758 |
Distribució | |
Sovint s'aplica per confusió el nom d'esparver al xoriguer,[12][13] tots dos ocells rapinyaires, potser perquè aquest darrer, tenint per costum de caçar en zones boscoses, no es veu pas tant com l'altre, habitual en el medi urbà.
AlimentacióModifica
Fonamentalment menja petits mamífers (com ara ratolins i musaranyes), insectes grans i alguns rèptils i petits ocells.
ReproduccióModifica
La majoria de les parelles ponen al maig, i arriben a bon terme de 3 a 6 polls. El Xoriguer comú pren al voltat d'uns 25 dies d'incubació de l'ou. Aproximadament un mes després, les cries estaràn llestes per a abandonar al niu.
DistribucióModifica
El xoriguer és el falcònid més comú a bona part d'Euràsia i el nord d'Àfrica.[14]
A CatalunyaModifica
A Catalunya és especialment abundant a les planes de ponent (entre el Segrià i la Segarra), al Camp de Tarragona, a la zona costanera de l'Alt Empordà i en alguns llocs del Pirineu, en zones d'alta muntanya entre el Pallars Sobirà i la Vall d'Aran i a la plana de la Cerdanya.[1] Essent com és un rapinyaire que caça en terrenys oberts, defuig les contrades més boscoses de l'est i del nord.
S'adapta força bé al medi urbà. A Barcelona n'hi ha una bona població; antigament[15] incloïa una colònia d'unes vint parelles que niaven als penya-segats de Montjuïc (al costat de la muntanya que mira cap al mar) i s'alimentaven als camps del delta del Llobregat i l'aeroport. Aquesta colònia era especialment notable perquè no és habitual que aquesta espècie tingui comportament colonial.[5] També hi ha una parella estable que té el niu a una xemeneia d'una antiga fàbrica al Prat de Llobregat.
CostumsModifica
Els xoriguers que crien al sud i centre d'Europa són sedentaris o realitzen migracions locals (per exemple, al Pirineu els xoriguers són abundants a l'estiu però n'hi romanen molt pocs a l'hivern). Els del nord d'Europa, per contra, són migradors, per la qual cosa les poblacions del nostre país es veuen incrementades amb hivernants.[6]
Imatges del seu volModifica
ReferènciesModifica
- ↑ 1,0 1,1 SCOC, Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002 - Xoriguer comú - Mapes de nidificació (català)
- ↑ «Xoriguer comú». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia.
- ↑ «Xoriguer». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 «Diccionari Normatiu Valencià». Acadèmia Valenciana de la Llengua. [Consulta: 4 maig 2015].
- ↑ 5,0 5,1 Matheu, E. (2005) Ocells de Barcelona. Barcelona. Ed. Ajuntament de Barcelona (català)
- ↑ 6,0 6,1 Segarra, D. (1985) Rapinyaires de Catalunya. Publicacions de l'Abadia de Montserrat (català)
- ↑ «Xoric». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans. amb les variants xòric i xúric
- ↑ «penja-sargantanes». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
- ↑ Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «penja-sargantanes». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255.
- ↑ Acadèmia Valenciana de la Llengua «moixeta». Diccionari normatiu valencià [Consulta: 23 febrer 2018].
- ↑ «TERMCAT - Diccionaris en Línia - Multidiccionari - xoriguer comú» (en castellà). [Consulta: 23 febrer 2018].
- ↑ https://www.edubcn.cat/rcs_gene/treballs_recerca/2013-2014-03-2-TR.pdf
- ↑ https://books.google.ga/books?id=0dMnDwAAQBAJ&pg=PA66&lpg=PA66&dq=%22esparver+de+quatre+cuixes%22&source=bl&ots=4mfnufBe_f&sig=ACfU3U399AM-4VylKlsdNyiPR5Zv1g1DpA&hl=ca&sa=X&ved=2ahUKEwjfibDqh5nlAhUPxoUKHYV3B0AQ6AEwAHoECAkQAQ#v=onepage&q=%22esparver%20de%20quatre%20cuixes%22&f=false
- ↑ Stastny, Karel. Aves (Enciclopedia de la ciencia) (en castellà). Tikal, p. 141. ISBN 9788492678334.
- ↑ Atles dels ocells nidificants de Barcelona = Atlas de las aves nidificantes de Barcelona = Barcelona breeding bird atlas. ISBN 978-84-9168-023-9.
BibliografiaModifica
- Llorente, Gustavo: Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col·lecció Conèixer La Natura, núm. 6, planes 100-101. Desembre del 1988, Barcelona. ISBN 84-7306-354-6.
Enllaços externsModifica
- Xtec - Fotografia i breu descripció
- Institut d'Estudis Catalans - Fotografia detallada
- Xoriguer Comú - Cim d'Àligues