Fassina

alambí per destil·lar aiguardent

Una fassina, també escrit fessina,[1] era una fàbrica artesanal on es destil·lava l'esperit de vi per a obtenir aiguardent. La mateixa denominació s'aplicava a l'olla (olla d'aiguardent) o alambí de destil·lació.[2][3]

Alambí del Museu de la Fassina Balanyà

El terme alambí té un significat genèric (indicant un aparell de destil·lació per a líquids molt diversos, incloent aigua dolça o aigua de mar), mentre que fassina s'aplica únicament a les olles per a fabricar aiguardent a partir de la destil·lació del vi.[4]

Etimologia modifica

Probablement, el terme fassina prové del llatí offĭcīna, ‘fàbrica’.

Són freqüents els documents amb l'expressió "oficina per fer aiguardent".[5][6][7]

Descripció modifica

 
Esquema d'un alambí.

Fassina alambí modifica

Una fassina senzilla es pot descriure com a formada per tres parts:

  • dipòsit escalfador (carabassa)
  • capitell o campana, que recull les vapors
  • conducte refrigerador, que condensa les vapors en líquid; en el cas d'una fassina el líquid és esperit de vi
    • sovint el conducte refrigerador consisteix en un tub en espiral banyat en aigua corrent

Fassina oficina modifica

Una oficina de fer aiguardent consistia en una olla d'aiguardent disposada en un local més o menys adequat. Les olles petites i artesanals acostumaven a ser petites, desmuntables i fàcilment transportables.

Infraestructura associada modifica

El procés de destil·lació comporta la necessitat de fer foc i emmagatzemar combustible. També cal emmagatzemar o transportar la matèria primera (vi, brisa de raïm). Finalment, cal emmagatzemar l'aiguardent obtingut.

Inconvenients modifica

El foc era un risc en si mateix. El fum podia destorbar els veïns i també les olors alcohòliques. Quan calia treballar de nits hi podia haver sorolls no desitjats.

Història modifica

Les begudes amb contingut d'alcohol són conegudes des de la prehistòria, hi ha indicis de la fermentació de begudes al neolític i de la producció de cervesa a gran escala.

Els primers tipus de destil·lació haurien estat utilitzades pels babilonis a Mesopotàmia com a mínim des del segon mil·lenni aC.[8] Les excavacions arqueològiques al nord-oest del Pakistan han mostrat l'evidència que la destil·lació de l'alcohol era coneguda al subcontinent indi des del 500 aC[9] però que no hauria estat habitual fins a algun moment situat dintre del període entre el 150 aC i el 350.[9] Però els mètodes emprats no serien massa efectius.[10] La paraula alcohol té origen àrab. A l'orient s'utilitzava un producte d'antimoni amb el nom àrab clàssic kuhl o més popularment kohól com cosmètic per decorar les parpelles.[11]

L'aïllament de l'etanol en forma de compost pur va ser aconseguida pels alquimistes musulmans que van desenvolupar les tècniques de la destil·lació a l'època del califat abbàssida, entre els noms que coneixem destaquen els perses Jabir ibn Hayyan (Geber) i Al-Razí i l'àrab Al-Kindí. Els escrits atribueixen a Jabir ibn Hayyan (721-815) la invenció de l'alambí i la menció de l'aparició de vapors inflamables en bullir vi. Al-Kindí (801-873) va descriure la destil·lació del vi.[12] Al-Razí (864-930) va descriure la destil·lació de l'alcohol i la seva utilització en medicina.[13]

No obstant això, la historiografia occidental acostuma a situar l'obtenció de l'alcohol pur a principis del segle xiv, i atribuir-lo al metge Arnau de Vilanova, savi alquimista i professor de medicina a Montpeller. La cinquena essència de Ramon Llull no era res més que l'alcohol rectificat a una més suau temperatura. Lavoisier va ser qui va donar a conèixer l'origen i la manera de produir-se l'alcohol per mitjà de la fermentació vínica, demostrant que sota la influència del llevat de cervesa el sucre de raïm es transforma en àcid carbònic i alcohol. Va ser a més estudiat per Scheele, Gehl, Thénard, Duma i Boullay i el 1854 Berthelot el va obtenir per síntesi.[14]

L'aiguardent a Catalunya modifica

A Catalunya històricament l'aiguardent més destil·lat fou el derivat del vi utilitzant un senzill alambí, objecte que tenien totes les cases de pagès. Acostumaven a ser els de la prova d'Holanda (de 51,8 a 53,4 graus), els de la prova d'oli (61,2 graus) i el de 3/4 (67 graus) i s'aromatitzaven amb anís, canyella i sucre. L'avantatge de l'aiguardent respecte al vi era que es conservava molt millor i el valor afegit degut a la seva elaboració era major.[2]

Al segle xviii la producció era molt abundant, sobretot a les comarques del camp de Tarragona, on transformaven part del vi en aiguardent i l'exportaven arreu des dels diversos ports comercials. Per exemple, entre 1775 i 1778 van sortir de Salou 285.000 càrregues, i entre 1794 i 1798 435.000.[2] Durant el segle xix també s'exportaren pel port de Vilanova i la Geltrú molts barrils d'aiguardent elaborat al Penedès.[15]


A Catalunya hi ha un museu de l'aiguardent a l'antiga fassina de l'Espluga de Francolí, que es diu Fassina Balanyà i data del 1830. Forma part del Sistema Territorial del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (MNACTEC).[16]

Documents modifica

  • 1617. El Llibre dels secrets de agricultura, casa rustica y pastoril de Miquel Agustí parla de diversos alambins.[21]
  • 1711. Inventari de Francesc Feliu de la Penya, de Mataró.
« ittem trobam que dit deffunct quant vivia tenia y possehia tota aquella casa ab son magatzem per fer aygua ardent... dos ollas de quatre càrregas quiscuna ab sos taps y trompas tot de aram y dos axetas de bronse per fer ayguardent, usadas... »
— Benet Oliva i Ricós. 1702-1714: EL NEGOCI DEL VI FOU AUSTRIACISTA?
  • 1821. Publicació dels detalls d'un aparell de destil·lar aiguardent del vi en procés continu, del català Joan Jordana i Elias. Aquest alambí presentava molts avantatges sobre els anteriors i fou adoptat ràpidament a Catalunya.[25]

Referències modifica

  1. DCVB: Fessina
  2. 2,0 2,1 2,2 Diccionari d'Història de Catalunya; ed. 62; Barcelona; 1998; ISBN 84-297-3521-6; p. 17; entrada "aiguardent"
  3. «Fassina». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina, 2. Espasa Germans, 1865, p. 233–. 
  5. Eugeni Perea Simón. Onomàstica de Riudoms. Institut d'Estudis Catalans, 2006, p. 179–. ISBN 978-84-7283-855-0. 
  6. Llibre ver del convent de Bellpuig. Joan Yeguas, p. 73–. GGKEY:E8GCC2DWL8B. 
  7. Quintí Casals Bergés. Polítics de Lleida. El poder local i les seves mutacions a través del temps (1716-1868). Universitat de Lleida, 25 setembre 2014, p. 55–. ISBN 978-84-8409-569-9. 
  8. Martin Levey (1956). "Babylonian Chemistry: A Study of Arabic and Second Millennium B.C. Perfumery", Osiris 12, p. 376-389.
  9. 9,0 9,1 Allchin, F. R. (Mar., 1979). India: The Ancient Home of Distillation?. Man, New Series, Vol. 14, Num. 1, pàg. 55–63. Royal Anthropological Institute of Great Britain and Ireland.
  10. Forbes, R. J.. A Short History of the Art of Distillation from the Beginnings up to the Death of Cellier Blumenthal. BRILL, 1970. ISBN 9004006176. , pàgines 53-54
  11. Breve Diccionario Etimológico de la Lengua Castellana. Joan Corominas. Ed. Gredos. Madrid 1990. ISBN 84-249-1332-9
  12. Hassan, Ahmad Y. «Alcohol and the Distillation of Wine in Arabic Sources». History of Science and Technology in Islam. [Consulta: 29 març 2008].
  13. Hassan, Ahmad Y. «Technology Transfer in the Chemical Industries». History of Science and Technology in Islam. [Consulta: 29 març 2008].
  14. Diccionario enciclopédico popular ilustrado Salvat (1906-1914)
  15. Romaní i Olivé, Joan Maria: Diccionari del vi i del beure. Edicions de La Magrana, col·lecció Pèl i Ploma, núm. 21. Barcelona, desembre del 1998. ISBN 84-8264-131-X, plana 20.
  16. Pàgina oficial de la Fassina Balanyà
  17. LLEGENDA I VERITATS D'ARNAU DE VILANOVA SOBRE EL VI DOLÇ NATURAL, Josep M. Puiggròs i Jové
  18. Mark Lawrence Schrad. Vodka Politics: Alcohol, Autocracy, and the Secret History of the Russian State. Oxford University Press, 5 febrer 2014, p. 71–. ISBN 978-0-19-938947-6. 
  19. John Wakely. The International Spirits Industry. Elsevier, 25 maig 2001, p. 2–. ISBN 978-1-85573-879-9. 
  20. de Vilanova, Arnau; Edició crítica d’'Antònia Carré. Regiment de sanitat per al rei d’Aragó. Aforismes de la memòria. Edicions Universitat Barcelona, 17 març 2017, p. 166–. ISBN 978-84-475-4008-2. 
  21. Miquel Agustí. Llibre dels secrets de agricultura, casa rustica y pastoril. en la estampa de Esteue Liberôs, 1617, p. 117–. 
  22. Ramon Amigó Anglès. El tràfic amb el fred, al camp de Tarragona, segles XVI-XIX. L'Abadia de Montserrat, 2002, p. 99–. ISBN 978-84-8415-422-8. 
  23. The Complete Distiller: Combining Theory and Practice : and Explaining the Mysteries and Most Recent Improvements of Distilling and Brewing, in a Most Simple, Easy, and Familiar Manner. Peter Hill and G. Kearsley, London, 1793, p. 33–. 
  24. Antoine François de Fourcroy. Elementos de Historia natural y de química. por D. Antonio Espinosa, 1795, p. 29–. 
  25. Francisco Carbonell Bravo. Nuevo aparato para mejorar la cosecha del vino, o sea, Suplemento: al arte de hacer y conservar el vino. Imp. de la Vda. é Hijos de A.Brusi, 1830, p. 5–.