Felice Alessandro Radicati

compositor italià

Felice Alessandro Radicati (Torí, 1775 - Bolonya, 19 de març de 1820) fou un violinista i compositor italià.

Infotaula de personaFelice Alessandro Radicati
Felice Radicati (cropped).jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1775 Modifica el valor a Wikidata
Torí (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort19 març 1820 Modifica el valor a Wikidata (44/45 anys)
Bolonya (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
NacionalitatItàlia
Activitat
OcupacióCompositor i violinista Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeTeresa Bertinotti Radicati

IMSLP: Category:Radicati,_Felice Modifica el valor a Wikidata

Fou deixeble de Pugnani i fou membre de la Capella regia de Torí. El 1800 es donà conèixer primer com a concertista, presentant-se primer a Itàlia i després a França, i a Viena (1805 i 1807), a Londres (1806, 1807 i 1812), a Dublín (1811) i a Lisboa (1812); però durant aquests viatges també s'encarregava de muntar òperes seves que solia interpretar la seva esposa, la cantant Teresa Bertinotti. El 1814 retornà a Itàlia, ocupant el càrrec de mestre de la Capella Regia de la seva ciutat nadiua, però l'any següent es traslladà a Bolonya, com a primer violí (i més tard director) de l'orquestra del Teatre Communale, sent també mestre de capella de Sant Petroni i professor en el Liceo Musicale

Radicati fou, en conseqüència, el primer músic italià que concentrà en les seves mans tota la direcció musical d'una ciutat, com succeiria més tard amb Mariani, Mancinelli i Martucci en la mateixa Bolonya. En aquesta va romandre Radicati, salvat d'un breu parèntesi torinès (1816), fins a la seva mort, que es produí en un accident. No és en el gènere teatral (en el qual estrenà quatre òperes i va compondre altres tantes mai representades), sinó en el de cambra on la seva figura més destaca. Seguint els passos del seu admirat Boccherini, s'erigí en el restaurador de la tradició italiana del quartet i com re educador del públic en el gust per la ´música instrumental. A Viena va conèixer a Haydn, Salieri i Beethoven.

En la seva producció de cambra va tractar de combinar els estils vienès i italià, com s'aprecia sobretot en els tres quartets op. 14 del 1808, la estructura dels quals és en quatre moviments, però amb una intenció expressiva heretada de Boccherini, al que defensà, en una històrica competició vienesa consistent en l'execució paral·lela i comparada de les escoles italiana, francesa i austre alemanya. Són pàgines de gran noblesa i elevació, que traspunten el gust neo-clàssic que propugnava el seu amic l'escultor Antonio Canova.

Radicati va compondre un gran nombre de quintets, quartets, trios i duets per a instruments d'arc, així com les òperes següents:

  • Il sultano generoso (1805)
  • Coriolano (1809)
  • Fedra (5 de març de 1811, Londres)
  • L'intrigo fortunato (1815)
  • Castore e Polluce (27 de maig de 1815, Bolonya)
  • Blondello ossia Riccardo Cuor di Leone (Torí, 1816)
  • La lezione singolare ossia Un giorno a Parigi (1819)
  • I due prigioneri (1820)
  • Il medico per forza (1820)

BibliografiaModifica