Felip Pedrell i Sabaté

compositor, pedagog musical, musicòleg , professor i crític musical català
(S'ha redirigit des de: Felip Pedrell)

Felip Pedrell i Sabaté (Tortosa, Baix Ebre, 19 de febrer de 1841 - Barcelona, 19 d'agost de 1922) fou un compositor, pedagog musical, musicòleg , professor i crític musical català, capdavanter del nacionalisme musical a Catalunya al segle xix.[1][2]

Infotaula de personaFelip Pedrell i Sabaté
Felipe Pedrell 01.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Nom original(ca) Felip Pedrell illa da Sabaté Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement19 febrer 1841 Modifica el valor a Wikidata
Tortosa (Baix Ebre) Modifica el valor a Wikidata
Mort19 agost 1922 Modifica el valor a Wikidata (81 anys)
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Lloc d'enterramentCementiri de Sant Gervasi (Barcelona): restes perdudes al fossar comú 
Dades personals
NacionalitatCatalunya
Activitat
OcupacióCompositor, musicòleg, pedagog musical i crític musical Modifica el valor a Wikidata
GènereÒpera i sarsuela Modifica el valor a Wikidata
EstilRomanticisme
ProfessorsJoan Nin i Serra Modifica el valor a Wikidata
AlumnesEnric Granados i Campiña i José María Peris Polo Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Família
ParentsCarlos Pedrell () Modifica el valor a Wikidata

Musicbrainz: b29d8096-e134-4127-965c-acf7ce651cbe Discogs: 1648004 IMSLP: Category:Pedrell,_Felipe Modifica els identificadors a Wikidata

Gràcies als seus viatges a Itàlia i a França, Pedrell va ser el primer músic modernista català a contactar amb la música estrangera. Aquest contacte va ser essencial per a definir les seves futures tendències musicals com a compositor de música culta i popular. Va ser un dels introductors a Catalunya i a Espanya de la música de Wagner ja que Pedrell creia que Wagner era una figura a seguir per a un futur musical basant-se en el món clàssic i proposava una revolució de l'harmonia i de la instrumentació. També a part d'escriure música, va estudiar la música catalana i espanyola medieval i renaixentista, tanmateix va mostrar un interès pel folklore.

Pedrell establí els primers contactes amb la musicologia a nivell internacional i fou el fundador dels estudis musicòlegs als Països Catalans i a Espanya. També destacà com a editor de música culta i popular, així com de reculls d'articles i treballs diversos. Amb la seva personalitat, renovà el llenguatge musical i fou l'iniciador d'un teatre líric nacional. Els seus deixebles més notables foren Enric Granados, Manuel de Falla, Robert Gerhard, Isaac Albéniz, Lluís Millet, Cristòfor Taltabull, Fèlix de Santos, Conrad Abelard Fontova i Planes[3] i Antoni Noguera.

El fons personal de Felip Pedrell es conserva a la Biblioteca de Catalunya.[4]

BiografiaModifica

TortosaModifica

 
Casa natal del compositor al carrer del Replà, núm. 16, tal com era l'agost de 2010, uns mesos abans que s'ensorrés

Fill de Felip Pedrell i Casado i Maria Sabaté Colomé,[5] nasqué al carrer del Replà, núm. 16, de Tortosa, tal com ho acreditava una placa abans que s'ensorrés el 18 de març de 2011.[6] Durant la seva infància, ingressà com a nen cantor a l'escolania de la catedral de Tortosa, on fou deixeble del mestre de capella Joan Nin i Serra, al qual tenia en gran estima i el declarava el seu "únic mestre".[7] Romangué allà uns set anys, fins que canvia la veu. En sortir de la catedral, visqué a casa dels seus pares.[8] Llevat d'aquest breu aprenentatge a la seva ciutat natal, Pedrell va ser tot la seva vida autodidacte.[9] A la catedral, entrà en el coneixement de l'antiga polifonia espanyola i italiana del segle XVI, l'austeritat i estructura singular de les quals varen influir en gran manera el seu art posterior.[10] No és estrany que les primeres composicions religioses que Pedrell va compondre fossin totes en aquest estil, amb abundant acompanyament orquestral, inclosa la que després anomenaria caterva d'instruments de vent. Ell es referia sempre a aquestes composicions amb la frase estereotipada de «gran orquestra» Diverses d'aquestes primeres composicions incloïen arpa, una o més d'una, perquè diverses d'aquestes peces, entre aquestes una missa, requerien dues arpes.[8] A l'edat de 15 anys, ja compongué un Stabat Mater a tres veus.

Es casà el 29 de setembre de 1867 amb Carme Domingo Estrany, que morí a l'any següent a les poques setmanes del naixement de la seva filla Carme.[5] Va ser oncle del compositor uruguaià establert a l'Argentina, Carlos Pedrell (1878 - 1941).[11]

BarcelonaModifica

 
Felip Pedrell al voltant de 1870

El 1873, amb 32 anys, decidí de viure a Barcelona com a segon director d'orquestra del Teatre Circ Barcelonès,[5] el tercer teatre en importància de la ciutat, després del Principal i el Liceu, per les dimensions i la qualitat dels espectacles. Era una companyia de sarsuela, gènere en el qual sobresortí en les produccions pròpies dels anys setanta, enmig d'altres òperes com Quasimodo (1875) o Cléopâtre (1878), entre molts altres projectes de música escènica.[12] El 14 d'abril de 1874,[13] estrenà al Liceu amb un cert èxit la seva primera òpera en italià L'ultimo abenzeraggio, basada en un text de Chateaubriand,[14] composta el 1867 i de la qual faria diverses versions fins a la definitiva del 1889.

De la mateixa època, daten una sèrie d'articles a la revista España musical, així com els opuscles Apuntes y observaciones sobre estética musical, Gramática musical i la petita enciclopèdia Los problemas del pianista.

Roma i ParísModifica

Després de l'èxit de l'estrena de la seva segona òpera també al Liceu, Quasimodo,[15] l'argument de la qual havia estat tret de la cèlebre novel·la de Victor Hugo, Notre Dame de Paris, escriu diverses composicions de música sacra i, el 1876, es trasllada a Roma pensionat per les diputacions de Tarragona i Girona. El 1877, s'instal·la durant dos anys[16] a París, on escriu el poema simfònic El cant de les muntanyes, un quartet de corda i el poema líric Il Tasso. La seva òpera Cléopâtre és premiada a Frankfurt.[13]

Els tres anys d'estada a Europa van esperonar la seva vocació per la composició i la recerca musicològica. En aquest viatge, entra en contacte amb les biblioteques i estudia particularment la història musical del segle XVI, estètica i folklore. Partidari del mètode, la monografia i l'edició de fonts, els seus criteris historiogràfics suposen un gran avenç respecte als procedents d'històries generals i de la civilització de tradició il·lustrada.[5]

Amb el viatge, es tanca una etapa en la vida de Pedrell, ja que, tot i els fervors compositius dels anys següents, que van ser molt intensos, es va oblidar completament de la música religiosa: totes les seves composicions van ser profanes, amb l'única excepció de l'oratori La Samaritana. L'òpera seguia constituint la idea central d'aquells esforços, però una òpera -i en cert sentit, els lieder- del tot personal, amb unes orientacions clarament nacionalistes, que aplica fins i tot a la seva òpera Cléopâtre, tot i que el tema estava ben allunyat de ser nacional.[8]

BarcelonaModifica

 
Felip Pedrell vist per Ramon Casas (MNAC)

El 1881, després d'una breu estada a Madrid, s'estableix a Barcelona i, a més de continuar component òperes, es dedica preferentment a tasques d'escriptor i investigador.[8] A partir de 1882, emprèn amb ardor infatigable diverses publicacions, que queden incompletes o fracassen per falta d'ambient.[13]

Fou mestre de capella de l'església de Santa Anna de Barcelona (1883). A Barcelona mateix, fundà les revistes, de curta vida, Salterio Sacro-hispano (1882-1883) i Notas musicales y literarias (1883), en què defensà la música sacra, un dels seus temes d'investigació per excel·lència juntament amb el cant popular.[5] El 1888, funda La Ilustración Musical Hispano-Americana i publica Los músicos españoles en sus libros.[8]

A Barcelona, entre el 7 d'agost de 1890 i el 6 de juny de 1891, va compondre un dels cims de la seva producció, l'òpera Els Pirineus, amb text de Víctor Balaguer i concebuda com una trilogia wagneriana. El Pròleg l'estrenà al Liceo Benedetto Marcello de Venècia el 1897, i la versió completa el 4 de gener de 1902 al Gran Teatre del Liceu.[5] Tot seguit publicà l'opuscle Por nuestra música, una obra en la qual volgué aclarir els seus ideals estètics,[10] on es reflecteix la preocupació de Pedrell pel tema de l'òpera nacional,[12] i que va acabant convertint-se en l'autèntic manifest del nacionalisme musical.[17]

MadridModifica

El 1894, es traslladà a Madrid amb l'esperança de poder-hi estrenar Els Pirineus, que ja havia rebut un premi del Teatro Real. S'hi va estar deu anys i hi estrenà l'òpera La Celestina el mateix any que Els Pirineus s'estrenaven al Liceu. És nomenat catedràtic de conjunt vocal del Conservatori de Madrid i tingué, entre altres alumnes, Julio Gómez García i Rafael Mitjana i Gordon[18] en musicografia, i, ingressa a l'Academia de Bellas Artes. Comença a publicar el Diccionario biográfico y bibliográfico de músicos y escritores de música españoles, portugueses e hispano-americanos, antiguos y modernos i la Hispaniae Schola Musica Sacra. Comença a publicar les obres completes de Victoria.[8] El 1898, apareix a Alemanya el seu Folklore musical castillan du XVIe siècle.[13]

BarcelonaModifica

 
Felip Pedrell al voltant de 1920

Va tornar definitivament a Barcelona el 1904, cansat de la indiferència que els ambients madrilenys demostraven cap a la seva obra, pendents del purisme de la sarsuela.[19] Hi estrena la tercera òpera del cicle El comte Arnau. A partir de llavors, va tenir forts lligams amb l'Institut d'Estudis Catalans i l'Orfeó Català.

La creació del Departament de Música de la Biblioteca de Catalunya fou deguda a una proposta de Felip Pedrell. El mes de desembre de 1917, Pedrell féu donació a l'Institut d'Estudis Catalans del seu ric arxiu musical, format per les seves pròpies obres i d'altres compositors, tant manuscrites com impreses, a més de tota la seva correspondència personal i professional, i la seva biblioteca. Aquesta donació va ser feta amb la condició que es creés el departament de musicologia. Els seus fons s'uniren a la col·lecció que reuní Joan Carreras i Dagàs. El mateix Pedrell en va fer el catàleg, que es publicà l'any 1909 en dos volums.[20][21]

Foren cèlebres els seus cicles d'articles sobre Músics vells de la terra publicats a la Revista Musical Catalana des de 1904 fins a 1910 i, sobretot, pel ressò que tingué en el camp de la pedagogia, el cicle de conferències sobre formes musicals que Pedrell va impartir a l'Acadèmia Granados entre 1905 i 1906.[22]

 
Felip Pedrell amb Robert Gerhard

El 1905, publica El organista litúrgico español. El 1908, publica l'Antologia de organistas clásicos españoles.[8]

El 1910, es trasllada a Buenos Aires per assistir a l'estrena de Els Pirineus en versió castellana. El 1913, acaba la publicació de les obres de Victoria, iniciada el 1898 per encàrrec d'una editora de Leipzig.[13]

El seu últim alumne, Robert Gerhard, es presenta com a compositor a l'Associació d'Amics de la Música sota el guiatge de Pedrell, el 1918. Pedrell va dir que Gerhard havia estat el seu millor fruit com a pedagog i el seu àlter ego.[23]

Publica la seva autobiografia en dues parts: Jornadas de arte (París, P. Ollendorf, 1991), que comprèn els anys 1841-1891, i Jornadas postreras (Valls, Castells, 1922), sobre els anys 1903-1912.[5]

Els seus últims anys de vida van anar apagant la flama del seu alè creador, al mateix temps que el seu caràcter intolerant i una mica adust van deteriorant l'entorn de vida del mestre. Segurament, la mort de la seva única filla va contribuir a perjudicar la seva ja difícil situació anímica.[10] Morí el 1922 i fou enterrat al cementiri de Sant Gervasi (Barcelona). No obstant això, el 1990, les seves restes foren portades al fossar comú per manca de pagament del nínxol: quan hom se'n va adonar i van intentar de recuperar-se per a portar-les a Tortosa, ja no van poder destriar-se'n i quedaren al mateix fossar.

Labor musicològicaModifica

El més important de les seves comeses va consistir en la creació de la musicologia moderna espanyola. Va ser el primer músic que es va encarregar d'estudiar la música tradicional o folklòrica espanyola (etnomusicología), trobant particularment en el flamenc l'objecte i inspiració adequats per a emprendre la cerca d'una música nacional o de caràcter propi a Espanya.[24] Del flamenc, n'apuntà un origen a l'Imperi Romà d'Orient.[25] D'altra banda, va ser editor i estudiós de l'obra de Tomás Luis de Victoria, reivindicant la gran tradició renaixentista espanyola conduent al Barroc.

Gràcies sobretot a la gran labor de Pedrell, els compositors espanyols van començar a incloure temes, ritmes i escales propis de la tradició espanyola, creant el que es coneix com a "nacionalisme musical espanyol".[26]

Entre els seus principals deixebles directes es troben Isaac Albéniz, Enrique Granados, Cristòfor Taltabull, Pedro Blanco, José María Peris Polo, Joaquín Turina i Manuel de Falla. D'aquesta manera, cal dir que Pedrell enllaça i recondueix l'universalisme musicològic d'Antonio Eximeno a les necessitats teòriques i pràctiques de la música espanyola de la seva tiempo[27] en correspondència amb les altres importants europees.

Felip Pedrell representa després de l'universalista Antonio Eximeno (1729-1808) el cim, o un dels dos grans moments, de la musicologia espanyola moderna. Cal afirmar que va prosseguir la construcció musical espanyola empresa per aquest projecte.[28]

HomenatgesModifica

El 1911, va rebre un homenatge a Tortosa, promogut pel pare Otaño, que dirigeix també la publicació dels Estudios Heortásticos, en el seu honor.

Robert Gerhard li dedicà el 1918 la seva primera obra de cambra Trío en tres movimientos para violín, violoncello y piano, estrenat l'any següent a Barcelona.[29]

 
Carrer dedicat a Felip Pedrell i la catedral de Tortosa

Quan Pedrell era petit, el seu pare treballava a Alcanar, on hi residí també el futur compositor. Ja de gran, i quan el seu nom ja era conegut arreu, Pedrell passava molts estius a les platges de les Cases. L'any 1911, Tortosa, la ciutat natal de Pedrell, va decidir de retre-li un homenatge. Alcanar volgué sumar-s'hi i li va dedicar el carrer que enllaça la placa Major amb l'Almenara, un dels carrers cèntrics més importants de la població. En aquest emotiu acte, va ser-hi present el mateix Felip Pedrell.[30]

Tortosa li ha dedicat una rambla que porta el seu nom i el Teatre Auditori Felip Pedrell. Actualment, hom celebra a Tortosa un Festival de Música sota el seu nom, en el qual concorren intèrprets internacionals[31] i un Curs internacional que també porta el seu nom.[32]

Obra musicalModifica

Pedrell conreà gairebé tots els gèneres musicals. Va compondre més de 300 obres.[5] D'entre les obres, cal destacar:

Òperes:

  • L'ultimo abenzeraggio (Primera versió de 1874: El Último abencerraje. Melodrama en cuatro actos de Francisco Fors de Casamayor, puesta expresamente en música por el maestro Felipe Pedrell para representarse durante la temporada de primavera de 1874 en el gran Teatro del Liceo de Barcelona. Barcelona: Narciso Ramírez y Cía., 1874.  Refosa novament entre l'1 d'agost i el 10 de setembre i reestrenada el 6 d'octubre de 1889 al Teatre Líric a Barcelona.[1][2]). Edició: L'Ultimo abenzerraggio. Opera in quattro atti. 3 vols. Barcelona: A. Vidal y Roger. 
  • Quasimodo. Melodramma in quattro atti. Barcelona: Tipografia di Tommaso Gorchs, 1875. 
  • Cléopâtre (1878, no s'estrenà)
  • El Tasso (1878?). Poema líric en un acte. Lletra de N'A. de Lauzières de Thémines, acomodada per Don Leandro Aguilera.
  • Eda (1887; només projecte, no realitzada)
  • Mara (1889, projecte no realitzat)
  • Els Pirineus (basada en la trilogia Els Pirineus, de Víctor Balaguer, 1893; estrenada al Liceu el 1902). Los Pirineos. Trilogía en 3 cuadros (actos) y 1 prólogo. Poema catalán de Víctor Balaguer. Música de Felipe Pedrell. Barcelona: Juan Bta. Pujol, [1893?].  Edició musical moderna: Los Pirineus. Ópera en tres actos. Edició crítica de Francesc Cortès i Edmon Colomer. Madrid: Instituto Complutense de Ciencias Musicales, 2004 (Música hispana. Serie A, Música lírica. Ópera, 46). 
  • La Celestina: Tragicomedia lírica de Calisto y Melibea, en cuatro actos (1902) (reducció per a cant i piano)
  • El comte Arnau (1904), amb text de Joan Maragall (partitura)
  • La matinada (1905-06), una composició escènica de Lluís Graner amb versos d'Adrià Gual

Sarsueles amb text català:

  • La guardiola (1873)

Poemes simfònics:

  • Lo cant de les muntanyes (1877)
  • I trionfi (1880)
  • Excelsior (1880). Edició moderna: Bonastre, Francesc. ed. Excelsior. Poema sinfónico para orquesta. Madrid: Instituto Complutense de Ciencias Musicales, 1992 (Música hispana (Instituto Complutense de Ciencias Musicales). Serie B, Música instrumental, 2). ISBN 8460424111. 

Obres religioses:

  • Al·leluia (1865), per a solistes, cor i orgue
  • Missa per a dues veus i orgue (1857)
  • Quatre misses per a tres veus i orgue (1861, 1865, 1866)
  • Dues misses per a quatre veus i orgue (1869)

Composicions de cambra:

  • Nocturns, per a violí, violoncel i piano i harmònium, op. 55 (1873). Edició moderna: Cortés, Francesc. ed. Nocturns. Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 1992 (Secció de Música, 39). ISBN 8478451021. 
  • Quartet de corda (1879)
  • Gaillarde, per a quartet de corda (1879).
  • Cinc peces breus per a conjunt instrumental. Edició moderna: Casas, Joan. ed. Cinc peces breus per a conjunt instrumental : Andante, Evohé, Jesús als pecadors, Minuetto, Pavana. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura : Biblioteca de Cataluny, 2017. ISBN 979-0-901882-32-4. 

Escrits de teoria i història de la música, crítica musical i musicologiaModifica

  • Los Músicos españoles antiguos y modernos en sus libros o escritos sobre la música: Ensayo de una bibliografía musical española metódica y cronológica. t. 1. Barcelona: Torres y Seguí, 1888-. 
  • Diccionario técnico de la música, escrito con presencia de las obras más notables en este género, publicadas en otros países, enriquecido... ... ilustrado con 117 grabados y 51 ejemplos de música y seguido de un suplemento. Barcelona: Isidro Torres Oriol, 1894. 
  • Diccionario biográfico y bibliográfico de músicos y escritores de música españoles, portugueses é hispano-americanos antiguos y modernos. Acopio de datos y documentos para servir á la historia del arte musical en nuestra nación. 2 vol. Barcelona: Víctor Berdós y Feliu, 1897.  L'obra es va editar en fascícles inclosos a la Ilustración Musical Hispano-Americana Tan sols s'arribà a editar el volum 1 (A-F). El volum 2 (G-Gaz) va quedar incomplet.
  • Emporio científico e histórico de organografía musical antigua española. Barcelona: J. Gili, 1901.  Edició facsímil: Valencia: Librerías París-Valencia, 1994.
  • La Festa d'Elche, ou, Le drame lyrique liturgique espagnol. Le trépas et l'Assomption de la Vierge. París: au bureau d'édition de la Schola, 1906.  Primera anàlisi científica sobre la festa d'Elx.
  • Catàlech de la Biblioteca Musical de la Diputació de Barcelona. Ab notes històriques, biogràfiques y crítiques, transcripcions en notació moderna dels principals motius musicals y facsímils dels documents més importants per a la bibliografía espanyola. 2 vols. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1908-1909. 
  • Las Formas pianísticas: Orígenes y transformaciones de las formas instrumentales, estudiadas en los instrumentos de teclado moderno. t. 1. Valencia: Manuel Villar, 1918. 
  • Orientaciones (1892-1902). París: Librería Paul Ollendorff, [1903?]. 
  • Lírica nacionalizada : estudios sobre folk-lore musical. París: Lib. Paul Ollendorff, 1909. 
  • Jornadas de arte : 1841-1891. París: Sociedad de Ediciones Literarias y Artísticas, [1911]. 
  • Musicalerías: Seleción de artículos escogidos de crítica musical. Valencia: F. Sempere y Compañia, 1906. 
  • Musiquerías. París: Sociedad de Ediciones Literarias y Artísticas : Librería Paul Ollendorff, [1912]. 
  • Jornadas postreras : 1903-1912. Valls: Eduardo Castells, 1922. 
  • Por nuestra música: Algunas observaciones sobre la magna cuestión de una Escuela lírico-nacional motivadas por la Trilogia (tres cuadros y un prólogo) Los Pirineos. Barcelona: Imp. de Henrich y Ca., 1891.  Edició facsímil amb introducció de Francesc Bonastre i Francesc Cortés: Pedrell, Felip. Por nuestra músca. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 1991. ISBN 8479293004. 
  • Auto lírico-religioso en dos actos, representando todos los años en la Iglesia parroquial de Santa Maria de Elche, los dias 14 y 15 de Agosto. Le precede una carta del maestro Felipe Pedrell, y un escrito de Adolfo Herrera. Madrid: José Lacoste, [1905]. 
  • Cancionero musical popular español. 4 vols. Valls: Eduardo Castells, [1918]-1922.  Reedició: Barcelona: Boileau, 2003.
  • P. Antonio Eximeno: Glosario de la gran remoción de ideas que para mejoramiento de la técnica y estética del arte músico ejerció el insigne jesuita valenciano. Madrid: Unión Musical Española, 1920. 
  • Prácticas preparatorias de instrumentación : enderezadas á saber preparar la partitura y a escribir con propiedad las voces y los instrumentos. Barcelona: Juan Gili, 1902 (Manuales enciclopédicos Gili. Serie artística). 
  • Tomás Luis de Victoria, abulense. Biografia, bibliografia, significado estético de todas sus obras de arte polifónico-religioso. València: Manual Villar, 1918 (Biblioteca Villar). 
  • Richter, Ernst Friedrich. Tratado de armonía teórico y práctico de E. Federico Richter, vertido al español por Felipe Pedrell. Barcelona: Juan Bta. Pujol y Ca, 1892.  Reedició: Tratado de armonía teórico y práctico. Barcelona: Ramón Fornell, Ed.; Leipzig : Breitkoff & Haertel, 1901. 
  • Músics vells de la terra, una sèrie d'articles sobre músics catalans dels segles XVI-XVIII publicats en la Revista Musical Catalana (1904-10)

Edicions de música antiga, culta o popularModifica

ReferènciesModifica

  1. Bonastre, Francesc; Álvarez Losada, Cristina. Felip Pedrell : biografía crítica. Bellaterra: Departament d'Art i de Musicología, Universitat Autònoma de Barcelona, 2015. ISBN 978-84-490-5166-1. 
  2. Hess, Carol A. «Semblanzas de compositores españoles, Nuevessa serie: Felipe Pedrell (1841-1922)». Revista de la Fundación Juan March, 396, 2010, pàg. 2-7.
  3. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. II, pàg. 444. (ISBN 84-7291-227-2)
  4. Anglès, Higini. Catàleg dels manuscrits musicals de la col·lecció Pedrell. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1921 (Publicacions del Departament de Música de la Biblioteca de Catalunya, 2). 
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 5,7 Pasamar Alzuria, Gonzalo; PEIRÓ MARTÍN, Ignacio. Diccionario Akal de historiadores españoles contemporáneos. Ediciones AKAL, 2002. ISBN 8446014890. 
  6. Tortosa veu com s'ensorra la casa de Felip Pedrell
  7. [enllaç sense format] http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/1932/06/08/pagina-8/33302805/pdf.html?search=%22Nin%20Serra%22
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 8,6 [enllaç sense format] http://www.raco.cat/index.php/RecercaMusicologica/article/viewFile/42802/51655
  9. Antoni Pizà: El Doble Silenci: reflexions sobre música i músics Pàg. 123. Amazon, 2003 ISBN 84-95694-85-9
  10. 10,0 10,1 10,2 [enllaç sense format] http://www.filomusica.com/filo34/pedrell.html
  11. [enllaç sense format] http://www.aportes.catalunyatango.com/pedrellf.html
  12. 12,0 12,1 Francesc Bonastre. El nacionalisme musical de Felip Pedrell Recerca Musicològica XI-XII, 1991-1992, 17-26
  13. 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 [enllaç sense format] http://www.biografiasyvidas.com/biografia/p/pedrell.htm
  14. [enllaç sense format] http://www.britannica.com/EBchecked/topic/448578/Felipe-Pedrell
  15. [enllaç sense format] http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/jlv/12252749719034839987213/p0000008.htm
  16. «Felip Pedrell i Sabaté». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  17. Pedrell, Felip. Por nuestra música : algunas observaciones sobre la magna cuestión de una Escuela lírico-nacional. Barcelona: Imp. de Henrich y Ca., 1891. 
  18. Enciclopèdia Espasa. Apèndix núm. 7, pàg. 548 (ISBN 84-239-4577-4)
  19. [enllaç sense format] http://es.encarta.msn.com/encnet/refpages/RefArticle.aspx?refid=961537084
  20. Pedrell, Felip. Catàlech de la Biblioteca Musical de la Diputació de Barcelona. Ab notes històriques, biogràfiques y crítiques, transcripcions en notació moderna dels principals motius musicals y facsímils dels documents més importants per a la bibliografía espanyola. 2 vols.. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1908-1909. 
  21. Escobedo, Joana. Bibliographica: documents dels segles VIII-XX.. Biblioteca de Catalunya, 1993. ISBN 8478451188. 
  22. Aviñoa, Xosé. Miscel·lània Oriol Martorell. Edicions Universitat Barcelona, 1998. ISBN 8447519449. 
  23. [enllaç sense format] https://archive.is/20120724204247/www.arrakis.es/~dedeo/04d-gerhard.htm
  24. Ríos Ruiz, Manuel. Ayer y hoy del cante flamenco. AKAL, 1997. ISBN 9788-470903113 [Consulta: 17 octubre 2011]. 
  25. Piotrowska, Anna G.. Gypsy music in European culture : from the late eighteenth to the early twentieth century. ISBN 1-55553-838-X. 
  26. Sánchez Terol, Antonio. «Las corrientes nacionalistas». Campus digital. Universidad de Murcia, 21-06-2010. Arxivat de l'original el 29 de juny de 2012. [Consulta: 17 octubre 2011].
  27. Aullón de Haro, P., La Escuela Universalista Española del siglo XVIII, Madrid, Sequitur, 2016, pp. 210-219.
  28. Cf. Gómez-Elegido Ruizolalla, Mª Cruz, "La correspondencia entre Felipe Pedrell y Francisco Asenjo Barbleri", en Ricerca Musicologica, núm. 4 (1984), pp. 177-242.
  29. Homs, Joaquim. Robert Gerhard y su obra. Universidad de Oviedo, 1987. ISBN 8474681316. 
  30. [enllaç sense format] http://www.alcanar.com/cultura/fpedrell.htm
  31. [enllaç sense format] http://avui.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/176648-el-festival-de-musica-felip-pedrell-de-tortosa-celebra-els-30-anys.html
  32. [enllaç sense format] http://federacio.joventutsmusicals.cat/noticies/noticies-de-jm-locals/5e-curs-internacional-de-musica-felip-pedrell-a-tortosa-425.html

BibliografiaModifica

  • Al maestro Pedrell: Escritos Heortásticos. Tortosa: Orfeó Tortosí, 1911. 
  • Villalba Muñoz, Luis. Felipe Pedrell, semblanza y biografía. Establecimiento Tipográfico de la Tierra de Segovia, 1922. 
  • Bonastre, Francesc. Felipe Pedrell: Acotaciones a una idea. Tarragona: Obra Cultural de la Caja de Ahorros Provincial de Tarragona, 1977. 
  • «Actes del Congrés Internacional "Felip Pedrell i el Nacionalisme musical", Barcelona 1991». Recerca Musicològica, 11-12, 1991-1992.
  • Hess, Carol A. «Semblanzas de compositores españoles, Nueva serie: Felipe Pedrell (1841-1922)». Revista de la Fundación Juan March, 396, 2010, pàg. 2-7.
  • Pardo Cayuela, Antonio Andrés. Rafael Mitjana: Cartas a Felipe Pedrell. Málaga: Servicio de Publicaciones de la Universidad de Málaga, 2010. ISBN 978-84-9747-321-7. 
  • Bonastre, Francesc; Álvarez Losada, Cristina. Epistolario de Felipe Pedrell. 2 vols. Bellaterra: Departament d’Art i Musicologia, Universitat Autònoma de Barcelona, 2015. ISBN 978-84-490-5172-2. 
  • Bonastre, Francesc; Álvarez Losada, Cristina. Felipe Pedrell: Biografia crítica. Bellaterra: Departament d’Art i Musicologia, Universitat Autònoma de Barcelona, 2015. ISBN 978-84-490-5166-1. 
  • Cortés, Francesc. Felip Pedrell a la Biblioteca de Catalunya (Llibre electrònic). Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 2018 (Escrits i memòria, 5).  Inclou entrevistes a investigadors (Edmon Colomer, Romà Escalas i Llimona i Cèsar Calmell Piguille), música de Felip Pedrell, correspondència, així com ressenya biogràfica, cronologia, descripció del fons de la Biblioteca de Catalunya i bibliografia a càrrec de Francesc Cortès. Disponible per a les plataformes Apple (iTunes) i Android (Google Play) i també descarregable en format PDF via Internet.

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Felip Pedrell i Sabaté


Precedit per:
Francesc Miquel i Badia
Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona
Medalla XIII

electe
Succeït per:
Francesc Barjau i Pons