Felip de Montfort, (?–17 març del 1270,Tir[1]) fou senyor de La Ferté-Alais i Castres-en-Albigenses 1228–1270, senyor de Tir 1246–1270, i senyor de Toron 1240–1270. Fill de Guiu de Montfort, senyor de Sidó i d'Helvis d'Ibelin (filla de Balian d'Ibelin).

Infotaula de personaFelip de Montfort
Biografia
Naixementsegle XII modifica
Sidó modifica
Mort17 març 1270 (Gregorià) modifica
Tir modifica
Causa de mortHomicidi modifica
Constable of kingdom of Jerusalem (en) Tradueix
1244 –
← Odo of Montbéliard (en) TradueixJohn of Arsuf (en) Tradueix → modifica
Activitat
OcupacióFeudatari modifica
Carrera militar
ConflicteSetena Croada i Siege of Tyre (en) Tradueix modifica
Altres
TítolLord of Tyr (en) Tradueix (1246–1270)
Lord of Toron (en) Tradueix (1239–1257)
Count of Castres (en) Tradueix (1228–1239) modifica
FamíliaOstau de Montfòrt (oc) Tradueix modifica
CònjugeEleonor of Courtenay (en) Tradueix
Maria of Antioch-Armenia (en) Tradueix modifica
FillsPhilip of Montfort, Lord of Castres (en) Tradueix
Jean de Montfort (en) Tradueix
Humphrey of Montfort (en) Tradueix
Alix of Montfort (en) Tradueix
Q48174198 Tradueix modifica
ParesGui de Montfòrt (oc) Tradueix modificaHelvis of Ibelin (en) Tradueix modifica
GermansBalian Grenier (en) Tradueix, Pernelle of Montfort (en) Tradueix, Florence of Montfort (en) Tradueix, Alicia of Montfort (en) Tradueix, Agnes of Montfort (en) Tradueix i Q1553733 Tradueix modifica

Armoiries Montfort-Castres.svg modifica

BiografiaModifica

A la mort del seu pare en el setge de Varilhas durant la croada albigesa el 1228, heretà els senyorius a França. Es casà amb Elionor de Courtenay (m. després del 1230), filla de Pere II de Courtenay i s'uní al partit del seu oncle, Joan d'Ibelin, contra els representants de Frederic II del Sacre Imperi Romanogermànic.[2] El 1244, fou nomenat senescal de Jerusalem i estigué al servei de Gautier IV de Brienne en la batalla de La Forbie. Felip fou un dels cavallers cristians que escapà viu d'aquella desatrosa derrota.[3] El 1246, Enric I de Xipre, regent de Jerusalem, el nomenà senyor de Tir en recompensa pels seus serveis. Com que la legalitat d'aquest nomenament era dubtosa, fou reconegut per Hug I de Jerusalem c. 1269; però Hug se'n reservà el dret a comprar el feu per la corona.[4]

Felip es casà per segona vegada, després del 1240, amb Maria d'Antioquia-Armènia, filla primogènita de Ramon Rupen d'Antioquia, per tant senyora de Toron i pretendent al tron d'Armènia Menor. Participà en la setena croada i fou ambaixador de Lluís IX de França en les negociations de pau per la retirada de Damieta.[5] El 1256, expulsà els venecians de Tir, acció que precipitaria la guerra de Sant Saba. Durant aquell conflicte, anà en suport dels genovesos d'Acre el 1258, però els seus esforços foren contrarestats pel bàndol contrari.[6][7] El 1266, perdé Toron que fou capturada pel soldà Bàybars; però fins i tot quan Felip ja era vell, Bàybars sentí respecte per l'energia amb què comandava i temia el possible èxit que tingués un apel·lació seva als líders dels estats europeus.

Segons els cronista anònim conegut com el templer de Tir, el soldà feu cridar els hashshashins, un dels quals (sentint la temptació de convertir-se al cristianisme) ganivetejà Felip mentre resava en la seva capella i caigué mort damunt del seu fill Joan. Ferit de mort, Felip cridà demanant ajut; uns guàrdies entraren immediatament i foragitaren l'assassí. Llavors comprovà que el seu fill no tenia ferides greus, alçà els braços i morí.[8]

Fou succeït pel seu fill Felip en les possessions de França i per Joan en les de Terra Santa.

Matrimonis i descendènciaModifica

Del seu primer matrimoni amb Elionor de Courtenay:

  • Felip de Montfort, senyor de Castres-en-Albigeois (m. 24 de setembre del 1270, Túnis), casat amb Jeanne de Levis-Mirep.

Del segon matrimoni amb Maria d'Antioquia-Armenia:

  • Joan de Montfort, senyor de Toron i Tir (c. 1240 – 27 de novembre del 1283, Tir), casat el 22 de setembre del 1268 amb Margarida d'Antioquia-Lusignan
  • Humfred de Montfort, senyor de Toron i Tir (m. 12 de febrer del 1284, Tir), casat c. 1270 amb Esquiva d'Ibelin, senyora de Beirut.

ReferènciesModifica

  1. Hill, 2010, p. 166.
  2. Edbury, 1993, p. 82.
  3. Edbury, 1993, p. 83.
  4. Setton; Wolf; Hazard, 1969, p. 560.
  5. Michaud, 1852, p. 451.
  6. Richard, 1999.
  7. Marshall, 1994, p. 231.
  8. Raynaud, 1887, p. 139 i seg..

BibliografiaModifica

  • Setton, K.M.; Wolf, R.L.; Hazard, H.W.. The Later Crusades, 1189-1311. Wisconsin Press, 1969. 
  • Edbury, P.W.. The Kingdom of Cyprus and the Crusades, 1191-1374. Cambridge University Press, 1993. 
  • Hill, George. A History of Cyprus, Volume 2. Cambridge University Press, 2010. ISBN  9781108020633. 
  • Marshall, Christopher. Warfare in the Latin East, 1192–1291. Cambridge University Press, 1994. ISBN 9780521477420. 
  • Michaud, J.F.. History of the Crusades, Volume 2. Routledge and Company, 1852. 
  • Raynaud, Gaston. Gestes des Chiprois, Part III, 1887. 
  • Richard, Jean. The Crusades, C.1071-c.1291. Cambridge University Press, 1999.