Obre el menú principal

Felisberto Hernández

Felisberto Hernández (Montevideo, 20 d'octubre de 1902 – ibídem, 13 de gener de 1964) va ser un escriptor uruguaià de literatura fantàstica, considerat un dels fundadors del moviment artístic conegut amb el nom de «fabulisme».

Infotaula de personaFelisberto Hernández
Biografia
Naixement (es) Feliciano Felisberto Hernández
20 d'octubre de 1902
Montevideo
Mort 13 de gener de 1964(1964-01-13) (als 61 anys)
Montevideo
Nacionalitat Uruguai Uruguai
Activitat
Ocupació músic, pianista i escriptor
Gènere Narrativa
Moviment Fabulisme
Influències
Influències en
Instrument Piano

Lloc web Lloc web
IMDB: nm2281983
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

Felisberto va néixer el 1902 a la ciutat uruguaiana de Montevideo. Era fill de Prudencio Hernández, natural de Tenerife, Illes Canàries, i de Juana Silva, originària de Rocha.

Pianista i músic destacat, Felisberto Hernández començaria a escriure professionalment amb 23 anys d'edat. Entre les principals influències de la seva obra, l'escriptor uruguaià sempre citava Henri Bergson i Marcel Proust, i de vegades també Kafka.[1]

Una gran figura del fabulisme llatinoamericà, Hernández va exercir una influència considerable sobre escriptors com l'argentí Julio Cortázar, el colombià Gabriel García Márquez i l'italià d'origen cubà Italo Calvino.[2]

ObraModifica

La producció escrita de Felisberto Hernández, influenciada pel seu gust musical, tracta alguns temes freqüents en les lletres hispanoamericanes: la vida quotidiana, persones ordinàries, l'ambient urbà, la capacitat d'emocionar dels objectes sense vida, etcètera.

Alguns escriptors importants reconeixen, amb admiració, la tasca de Felisberto Hernández. Julio Cortázar, per exemple, diu que la seva obra no pot ser considerada només «fantàstica», això seria una simplificació absurda, ja que, segons l'escriptor argentí, l'obra d'Hernández és rica en elements característics del realisme literari.[3] D'altra banda, Gabriel García Márquez el considera un mestre.[4]

Italo Calvino, autor del pròleg de la versió italiana de l'obra de Felisberto Hernández – també traduïda al francès, a l'alemany, a l'anglès, al grec i al portuguès – diu de l'autor uruguaià que és «un escriptor que no s'hi assembla a ningú», és diferent dels escriptors contemporanis europeus i també de la resta dels escriptors llatinoamericans.[5]

  • Fulano de Tal (1925)
  • Libro sin tapas (1929)
  • La cara de Ana (1930)
  • La envenenada (1931)
  • Por los tiempos de Clemente Colling (1942)
  • El Caballo perdido (1943)
  • Nadie encendía las lámparas (1950)
  • Las hortensias (publicada per primera vegada en la revista uruguaiana Escritura el 1949).
  • Explicación falsa de mis cuentos (manifest estètic, publicat en la revista La Licorne el 1955).
  • La casa inundada (1960)
  • El cocodrilo (1962)
  • Tierras de la memoria (sense acabar, 1964)
  • Diario de un sinvergüenza
  • Últimas invenciones.

A més:

  • Obra completa, Mèxic, Segle XXI, 2008 (or. 1983), ISBN 978-968-23-1255-7, que recull en el primer volum contes inèdits de la primera etapa i, en l'últim, Diario de un sinvergüenza i Últimas invenciones.

El rol de la dona en el relat de «Las Hortensias»Modifica

Es podria interpretar Las Hortensias[6] com la clàssica història de desamor entre un matrimoni, malgrat que amb certs matisos. Com és habitual, un membre de la parella —en aquest cas el marit— avorreix l’altre —aquí és l’esposa— i busca diversió en un altre lloc, li és infidel amb una altra dona. Seguint el tòpic, amb una dona més jove. L’originalitat d’aquest conte i l’element, per dir-ho d’alguna manera, més surrealista, és que realment no l’enganya amb una altra dona, sinó primer amb una nina i després amb més. [1]

Al principi del relat podem veure l’harmonia en la seva relació. L’Horacio adora la María, fins i tot anota en el seu diari totes les sorpreses que li fa quan vesteix la nina anomenada Hortensia —feta a la seva semblança— com ella per enganyar-lo, per tal que les confongui. Ell ho troba divertit i espontani, és el que li agrada de la seva esposa o, almenys, desperta la seva curiositat. En certa manera, és el que manté viva la flama del seu amor. La María juga amb l’Horacio a moure constantment la nina. Així doncs, ella mateixa forma part d’aquest joc, n’és una peça. Fins i tot de vegades es disfressa de nina per espantar-lo, amb la qual cosa acaba inconscientment adquirint la identitat de dona-objecte. Es desdobla tant sovint vestint l’Hortensia com ella o fent-se passar ella mateixa per una nina, que acaba perdent la seva essència, la seva singularitat. Això desil·lusiona l’Horacio i també provoca la seva bogeria perquè ja no la reconeix. L’Horacio havia fet construir la nina Hortensia, tan semblant a la seva dona, perquè temia que aquesta es pogués morir, creia que així ompliria el buit de la seva pèrdua. Amb aquest propòsit, l’Horacio ja reduïa la María a un simple objecte, que un cop deixés de ser útil —quan morís— podria substituir per un altre d’inanimat i etern.

També és molt rellevant com apareix a escena la María. Sembla una nena, és tractada amb un aire infantil. No té cap més preocupació que la de jugar amb el seu espòs, la de jugar amb les nines. I és precisament això el que els diferencia. Ella juga amb les nines, les redueix al sense-sentit, les posa al servei d’allò còmic; ell, tot i que “juga” amb elles durant les anomenades “escenes”, les tracta amb molt de respecte i com si fossin pràcticament humanes. Aleshores es veu un comportament enfrontat: el de la nena i el de l’adult, el d’aquella que ho veu tot com un joc i el d’aquell que és més cautelós perquè les troba atractives i li semblen molt reals. Aquesta incomprensió per part de la dona sobre el que ell sent cap a les nines és el que fa que l’Horacio l’avorreixi, que s’adoni que són incompatibles, que se sent més a gust amb les nines.

En el relat també hi ha un narcisisme evident, que condiciona el protagonista a l’hora de relacionar-se amb els personatges femenins, tant el de la María com els de les nines. Les nines es poden considerar, aleshores, com a personatges femenins, perquè la mirada de l’Horacio les concep com a tal. En el text, hi ha un moment en el qual es diu: “Será una locura; pero yo sé de escultores que se han enamorado de sus estatuas”. En aquest sentit, fa referència a la història de Pigmalión, l’escultor de les Metamorfosis d’Ovidi que s’enamora de la seva creació. L’Horacio no ha creat realment l’Hortensia, no és l’artista com a tal, però és qui ha demanat que fos creada. Per tant, s’enamora del fruit d’allò que ha ordenat. És ell qui ha descrit com havia de ser, qui exigeix millores perquè cada cop sigui més humana i més fàcil d’estimar.

Sigmund Freud parla de la idea de Narcís, és a dir, del narcisisme. Separa diferents vies d’amor en el narcisisme: es pot estimar a un mateix (el jo), el que va ser un mateix anteriorment (quan era un nen, per exemple), el que voldria arribar a ser (l’ideal del jo), o bé la persona que havia format part d’un mateix (el fill). En el relat de Felisberto Hernández podem veure com l’objecte del qual s’enamora és l’Hortensia i, per tant, es tracta d’una cosa externa a ell. Però en aquest “estimar l’altre” el que s’està fent és estimar-se ja a un mateix. El mite de Narcís era el de l’individu que s’enamorava del seu propi reflex, que situava l’ego en el centre de tot d’una manera obsessiva. L’Horacio és un personatge que té por a mirar-se al mirall, al seu propi reflex, perquè el seu aspecte li recorda el d’unes figures de cera que va veure quan van assassinar un comerciant. Per aquest motiu vincula la seva imatge més directa —la que es reflecteix en el mirall— amb la mort. Fuig de la seva pròpia imatge, però això no significa que no es pugui veure a si mateix en els altres. Un enamorat, quan estima, està estimant l’ideal del jo que ha projectat en l’estimada. Així doncs, l’Horacio estima l’Hortensia —una figura que ha dissenyat ell— perquè encarna el seu ideal, el que a ell li agradaria veure. 

Qui també tracta el tema és Jacques Lacan en el conegut estadi del mirall. El nadó es reconeix per primera vegada en tant que individu en el mirall, però no deixa de ser un reflex de si mateix. És la mare qui assenyala el reflex del nadó i li diu “aquest ets tu”. Aquí sorgeix el jo, la identitat. I el nadó necessita, d’altra banda, un referent de carn i ossos amb el qual es pugui sentir vinculat. S’identifica amb la mare, en la pròpia alteritat busca allò comú, un reconeixement de qui és ell. L’Horacio fa un gest similar amb l’Hortensia. En la mirada cap a l’altre busca mirar-se a si mateix i per això és més útil i efectiva la interacció amb una nina que no pas amb la María, que està viva i, per tant, té unes iniciatives i criteri propis.

D’altra banda, podem destacar el fet que sigui l’home, l’Horacio, el centre d’atenció. S’organitzen banquets en honor seu, contracten gent per tal que es diverteixi amb les escenes. La María també viu per satisfer-lo, ja que s’ocupa de fer-li bromes i està sempre pendent del que fa o d’on va per parar-li una trampa burlesca. Hi ha una dependència de la María respecte a l’Horacio, que es veu molt bé quan decideix abandonar-lo perquè de seguida el troba a faltar, no sap què fer amb la seva vida i se sent humiliada per haver estat substituïda per una nina; ell, tot i que de vegades anhela la seva companyia, s’acaba acostumant a estar sense ella perquè les nines són de tracte més fàcil, s’adeqüen més a la seva voluntat. Viu una vida molt més desenfrenada, adquireix tot tipus de nines per passar l’estona. És el desig sense lligams, la no-reclusió, ja no ha de preocupar-se per les convencions socials, pel que puguin pensar els altres. Fins i tot roba la nina d’un altre home i té una aventura amb ella a l’aire lliure. Durant aquestes pàgines, sembla més aviat un animal. L’home alliberat del matrimoni castrador.

Es pot llegir el conte com una metàfora del matrimoni de l’època. La dona com aquella que roman sempre a casa, que dóna espai al seu marit tot i no entendre’l perquè considera que és un home intel·ligent i amb les seves peculiaritats, que formen part del seu caràcter. Per això permet que jugui a les escenes amb les nines i no l’acompanya mai mentre ho fa. El marit es diverteix sol, durant una cerimònia feta exclusivament per a ell, mentre que ella espera que acabi. Després s’indigna quan descobreix que està enamorat d’una altra, d’una nina, però li ho acaba perdonant i torna a casa, al seu costat, perquè, si no, no és ningú. En canvi, el marit disposa de molta més llibertat i es mou per on vol, aconsegueix d’amagat totes les nines que desitja.

Durant les anomenades escenes, l’Horacio s’atura davant de les vitrines on hi ha les nines i les contempla amb atenció: com van vestides, en quina postura es troben, etc. Llavors intervé la imaginació, vol imaginar alguna cosa. Bergson, a Materia y memoria (una obra que Felisberto Hernández coneixia molt bé) parla sobre la “imaginació”, que lliga a la memòria. Assegura que quan un individu imagina, parteix de les experiències passades, d’allò vist anteriorment, per tal d’adequar-se al propi present, fer-ne una interpretació.[2] La imaginació sempre juga amb el passat, amb els referents coneguts pel subjecte. L’Horacio és un personatge a qui li agrada imaginar, és el seu passatemps més estimat. Crea en el seu cap històries que acompanyin les nines, els atorga una identitat. És la seva pròpia mirada la que les fa viure i, per tant, sempre estan sotmeses a la seva imaginació. Un exemple que ho clarifica molt bé és quan diu que les cares de les nines canvien en funció del subjecte que les mira i com les mira: si les mires amb desig, les faccions d’elles et responen de la mateixa manera. La María, d’altra banda, és aquella que ja té una identitat pròpia. Per això topa amb una realitat que el desil·lusiona. Tornant a la idea anterior del mirall, ella no reflexa el seu propi ideal, allò que imagina i voldria en una dona.

Cal remarcar la relació entre la María i l’Hortensia. Al principi la dona la cuida, la vesteix i li llegeix llibres com si fos la filla que no va poder tenir. És qui li ensenya a ser una dona —la seva representació de “dona”—, que consisteix, bàsicament, a estar elegant i sorprendre l’espòs. Després comença a estar gelosa perquè reclama l’atenció del seu marit, li molesta que pesi més —a causa de l’aigua calenta que li han posat a dins— i que se li caigui a sobre per aquest motiu cada cop que li canvia la roba. La relació es va deteriorant, hi ha una rivalitat latent: ja no són mare i filla, són dues amants que competeixen per un mateix home.

Ressaltem el desencant que té l’Horacio respecte a la seva dona. Li resulta divertit confondre la nina amb la María, per exemple quan va al balcó a saludar la seva esposa i descobreix que és l’Hortensia; però li desagrada confondre la María amb una nina, per exemple quan de sobte una nina es mou per espantar-lo, perquè es tracta de la seva esposa. La María trenca amb el seu imaginari, amb el relat fantàstic que crea l’Horacio. A ell li agrada l’espontaneïtat de les nines, que mai es mouen, però que ell intueix que podrien fer-ho. Quan la seva esposa en fa burla del seu entreteniment i li mostra que ella sí que es mou caracteritzada com a nina, està irrompent en la seva interpretació de la realitat. Elimina el joc, la fantasia, ho vulgaritza tot fent-ho ridícul. Precisament quan adquireix la darrera nina abans d’embogir, no sap encara que és la María pintada i estirada al llit però el narrador ja diu que l’Horacio de sobte es desil·lusiona. Després cobra vida perquè ja estava viva, era la seva dona. Dóna a entendre que, definitivament, a qui avorreix és a la seva esposa. Fins i tot quan no sap que qui té davant és la María. [3]

  • Ida Vitale, «Felisberto Hernández», a Crisis, 18, 1974.
  • Julio Cortázar, «Pròleg» a F. H. La casa inundada, Barcelona, Lumen, 1975.
  • Juan Carlos Onetti, «Felisberto, el 'naïf'», Obras completas' III, Barcelona, G. Gutenberg, 2009, pp. 532–535.
  • Roberto Echavarren, El espacio de la verdad: Felisberto Hernández, Buenos Aires, Sudamericana, 1981
  • David Huerta, «Pròleg» a F. H., Obra completa, Siglo XXI, 1983
  • José Pedro Díaz, Felisberto Hernández. Su vida y su obra, Montevideo, Planeta, 1999.
  • Walter Rela, Felisberto Hernández: Persona y Obra. Cronología Documentada, Montevideo, 2002.
  • Antonio Pau, Felisberto Hernández: El tejido del recuerdo, Madrid, Trotta, 2005, ISBN 84-8164-814-0

ReferènciesModifica

  1. periodicos.ufsc.br. «Dos mujeres». [Consulta: 31 març 2012].
  2. Obras completas III, pp. 532-535
  3. Cortázar, «Pròleg» a La casa inundada, Lumen, 1975
  4. felisberto.org.uy. «Felisberto Hernández - El autor» (en castellà). [Consulta: 31 març 2012].
  5. literatura.us. «Italo Calvino: Felisberto Hernández, un escritor distinto» (en castellà). [Consulta: 31 març 2012].
  6. Hernández, Felisberto. Las Hortensias (en español). ISBN 1934768421. 

Enllaços externsModifica