Obre el menú principal

El feminisme cultural és un corrent del feminisme que busca afirmar la diferència entre dones i homes posant l'accent en els valors i trets que determinen i defineixen l'univers femení i que han estat històricament infravalorats.[1] Com a corrent autònom neix als anys 80, si bé els precedents teòrics són molt anteriors.

PensamentModifica

Els seguidors d'aquesta teoria creuen que hi ha trets de la personalitat inherentment femenins, com ara la cooperació, enfront del desig masculí de competitivitat o superació. Per això busquen exportar aquestes característiques al govern i les empreses, ja que han estat abandonades per la història en primar la visió del món de l'home. Altres valors femenins són el pacifisme o la cura dels altres, que porta a una major empatia i disminució dels conflictes entre els grups humans. La dona està més a prop de la naturalesa pel seu rol reproductor. Incorporant aquests valors millorarà la vida de tothom, no solament de les dones.

Rep el nom per l'atenció que presta a com les dones construeixen la seva identitat cultural a partir del gènere, és a dir, com la seva personalitat neix del fet d'entendre's com a dones, i per tant diferents als homes. Nega que l'objectiu sigui doncs assolir la igualtat entre els sexes, car mai no seran iguals les vivències d'homes i dones. La identitat diferenciada de la dona té un origen biològic i social i es basa a col·locar allò personal i íntim per sobre d'altres valors.

Algunes subdivisions del feminisme cultural defensen el lesbianisme com l'única orientació sexual que permet la dona sentir-se ella mateixa i assolir la comprensió sentimental d'una altra persona, car els homes es veuen limitats per la seva cosmovisió agressiva i individualista. Només la maternitat justificaria la unió sexual amb els homes.

CrítiquesModifica

Els crítics amb aquest corrent afirmen que abandona parcialment la lluita col·lectiva i retorna a postulats del feminisme liberal, on cada dona ha de vetllar pel respecte dels seus drets. En fer èmfasi en les essències personals s'abandona parcialment la lluita política i la influència de la dona en l'espai públic.

Altres crítiques passen pel fet que en revaloritzar allò femení, es menysprea el món masculí i es pot produir una discriminació inversa, un sexisme on les dones són superiors als homes però que continuï perpetuant la inequitat per raons de gènere.

Figures destacadesModifica

ReferènciesModifica

  1. Alcoff, Linda. "Cultural Feminism Versus Post-Structuralism: the Identity Crisis in Feminist Theory." Jstor. 1988. The University of Chicago Press. Oct.-Nov. 2006