Ferdinand David

músic alemany

Ferdinand David (Hamburg, 1810 - Klosters, Suïssa, 1873) fou un violinista, director d'orquestra i compositor alemany. Pertanyia a una família jueva, però després es convertí al cristianisme. Era el pare del també músic Peter Julius Paul David (1840-1932).

Plantilla:Infotaula personaFerdinand David

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(de) Ferdinand Ernst Victor Carl David Modifica el valor a Wikidata
19 juny 1810 Modifica el valor a Wikidata
Hamburg (Alemanya) Modifica el valor a Wikidata
Mort18 juliol 1873 Modifica el valor a Wikidata (63 anys)
Klosters-Serneus (Suïssa) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaNeuer Johannisfriedhof Modifica el valor a Wikidata
NacionalitatAlemanya
Activitat
Lloc de treball Leipzig Modifica el valor a Wikidata
OcupacióCompositor, director d'orquestra, violinista
OcupadorConservatori de Leipzig Modifica el valor a Wikidata
GènereÒpera i música clàssica Modifica el valor a Wikidata
EstilRomanticisme
ProfessorsLudwig Spohr i Moritz Hauptmann Modifica el valor a Wikidata
AlumnesAugust Wilhelmj, August Kömpel i Arno Hilf Modifica el valor a Wikidata
InstrumentViolí Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeSophie David Modifica el valor a Wikidata
FillsPeter Julius Paul David, Isabella Eckardt Modifica el valor a Wikidata
GermansLouise Dulcken
Therese Meyer Modifica el valor a Wikidata

Musicbrainz: 81d88460-9470-41a7-af2c-0a6ff9a52121 Discogs: 899270 IMSLP: Category:David,_Ferdinand Allmusic: mn0002285402 Find a Grave: 179591372 Modifica els identificadors a Wikidata

Dedicat a la música des de molt infant, als 10 anys feu el primer concert, després es perfeccionà sota la direcció de Ludwig Spohr i Moritz Hauptman de 1823 a 1824. Més tard viatjà en companyia de la seva germana, i el 1827 ingressà com a violinista a l'orquestra del Teatre Reial de Berlín. El 1829, el baró de Liphardt (amb la filla del qual es casà més tard) li encarregà la direcció d'un quartet privat a Dorpat, adquirí fama de violinista a Sant Petersburg, Moscou, Riga i altres poblacions que visità, sent nomenat després a instàncies de Felix Mendelssohn, director de l'Orquestra del Gewandhaus de Leipzig, on tingué entre altres alumnes a Joseph Cramer, Arno Hilf, Henry Schradieck, Robert Klenck, Gustav Hollaender,[1] Eugene Albrecht, Fèlix Meyer, Wilhelm Langhans i Albert Rubenson, i donà concerts que a partir de llavors agafaren una nova empenta, davant l'enèrgica direcció del ja llavors cèlebre David. El 1843, David es va convertir en el primer professor de violí (Violinlehrer) a la Leipziger Conservatori de Música de nova creació.

David va treballar estretament amb Mendelssohn, proporcionant assessorament tècnic durant la preparació del concert per a violí d'aquest últim en mi menor. També va ser el solista en l'estrena de l'obra el 1845. Aquí tenim un fragment de les cartes que intercanviaven: "M'agradaria escriure't un concert per a violí pel pròxim hivern. Un en Mi menor em volta pel cap, el principi del qual no em deixa en pau. [...] El principi em navega pel cap sense forma, però en un parell de dies d'inspiració agafarà forma[...] ".

David va morir sobtadament el 1873, als 63 anys, mentre estava d'excursió a la muntanya amb els seus fills, a prop de Klosters a l'àrea dels Grisons (Grisons) de Suïssa.

Composicions

modifica

David va compondre al voltant de 50 peces, en les que trobem 12 temes i variacions per a violí i orquestra, 5 concerts de violí, un sextet de cordes, i concerts per a trombó, fagot, o clarinet, i orquestra i alguns Lieder. Es creu que també va escriure dues simfonies i una òpera, però encara no s'han pogut trobar. La seva obra més tocada avui en dia és sens dubte el seu Concertino per a Trombó i Orquestra (op.4).

També fou editor d'obres per a violí de Francesco Maria Veracini, Pietro Locatelli i Johann Gottlieb Goldberg.

David va ser també l'autor de diversos enganys musicals, com la notable "Chacona en sol menor de Tommaso Antonio Vitali".

Enllaços externs

modifica

Referències

modifica
  1. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. II, pàg. 595. (ISBN 84-7291-227-2)