Ferran II del Sacre Imperi Romanogermànic

Ferran II d'Habsburg (Graz 1578 - Viena 1637) fou emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, arxiduc austríac, duc d'Àustria Interior (Estíria, Caríntia, Carniola, Gorízia), rei d'Hongria i rei de Bohèmia.

Infotaula de personaFerran II del Sacre Imperi Romanogermànic

Modifica el valor a Wikidata
Nom original(de) Ferdinand II Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement9 juliol 1578 (Gregorià) Modifica el valor a Wikidata
Graz Modifica el valor a Wikidata
Mort15 febrer 1637 Modifica el valor a Wikidata (58 anys)
Viena Modifica el valor a Wikidata
SepulturaKatharinenkirche und Mausoleum, Graz (en) Tradueix
Herzgruft (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic
28 agost 1619 – 15 febrer 1637
← Maties I del Sacre Imperi RomanogermànicFerran III del Sacre Imperi Romanogermànic →
Rei d'Hongria
20 març 1619 – 15 febrer 1637 (mort en el càrrec)
← Maties I del Sacre Imperi RomanogermànicFerran III del Sacre Imperi Romanogermànic →
23è Rei de Bohèmia
1619 – 1637
← Maties I del Sacre Imperi RomanogermànicFerran III del Sacre Imperi Romanogermànic →
Príncep elector
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat d'Ingolstadt Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióaristòcrata Modifica el valor a Wikidata
Altres
TítolComte Modifica el valor a Wikidata
FamíliaDinastia dels Habsburg Modifica el valor a Wikidata
CònjugeMaria Anna de Baviera (1600–1616)
Éléonore de Gonzague (1622, 1622–1637) Modifica el valor a Wikidata
FillsFerran III del Sacre Imperi Romanogermànic
 ( Maria Anna de Baviera)
Archduke John Charles d'Austria
 ( Maria Anna de Baviera)
Christine von Habsburg
 ( Maria Anna de Baviera)
Leopold Guillem d'Habsburg
 ( Maria Anna de Baviera)
Maria Anna d'Àustria
 ( Maria Anna de Baviera)
Cecília Renata d'Habsburg
 ( Maria Anna de Baviera)
Karl von Habsburg
 ( Maria Anna de Baviera) Modifica el valor a Wikidata
ParesCarles II d'Habsburg Modifica el valor a Wikidata  i Maria Anna de Baviera Modifica el valor a Wikidata
GermansConstança d'Àustria, Gregòria Maximiliana d'Àustria, Maria Cristina d'Àustria, Caterina Renata d'Àustria, Elionor d'Àustria, Maria Magdalena d'Àustria, Margarida d'Àustria, Anna d'Àustria, Leopold V d'Habsburg, Carles d'Àustria i Maximilià Ernest d'Àustria Modifica el valor a Wikidata
ParentsFerran I del Sacre Imperi Romanogermànic (avi) Modifica el valor a Wikidata
Premis

Modifica el valor a Wikidata

Find a Grave: 38199695 Modifica el valor a Wikidata

Nascut a la ciutat de Graz, capital històrica del Ducat d'Estíria, el dia 9 de juliol de 1578, essent fill de l'arxiduc Carles II d'Àustria (1540-1590), duc d'Àustria Interior, i de la princesa Maria Anna de Baviera (1551-1608). Net per via paterna de l'emperador Ferran I, emperador romanogermànic i de la princesa Anna d'Hongria i per via materna del duc Albert V de Baviera i de l'arxiduquessa Anna d'Àustria. Va ser educat pels jesuïtes i més tard va estudiar a la Universitat d'Ingolstadt.

El 1590 va morir el seu pare i el va succeir a l'Àustria Interior. El 1593 el seu cosí Maximilià III d'Habsburg d'Àustria Anterior i Tirol, va assolir la regència fins al 1595; en aquest any Ferran II va acabar els seus estudis i va accedir a les seves terres hereditàries; va fer un pelegrinatge a Loreto i Roma. Poc després, va començar a suprimir tota mostra de fe no catòlica als seus territoris.

Amb el tractat d'Oñate, Ferran va obtenir el suport des Habsburg espanyols en la successió del seu cosí Maties I, que no tenia fills, a canvi de la cessió de Finale Ligure i del Principat de Piombino, ja ocupats per Espanya, i de la cessió dels drets austríacs a Ortenau i Alsàcia.[1] En 1617, va ser escollit rei de Bohèmia per la dieta de Bohèmia, el 1618 rei d'Hongria pels estaments hongaresos, i el 1619, emperador del Sacre Imperi succeint a Maties I. L'herència d'aquest va correspondre al seu germà Albert VII d'Àustria, el qual va abdicar a favor de Ferran als pocs mesos; l'herència consistia en els dominis propis de la branca, és a dir l'Àustria pròpia (Baixa Àustria), i els heretats o sigui Àustria Anterior i Tirol (Alta Àustria), reunificant així el patrimoni, ja que per si mateix tenia l'Àustria Interior.

El seu devot catolicisme va causar confusió immediata entre els seus súbdits no catòlics, sobretot a Bohèmia. Ell no desitjava defensar les llibertats religioses atorgades per la Carta de Majestat concedida i signada per l'anterior emperador, Rodolf II, que havia garantit la llibertat de culte als nobles i als habitants de les ciutats. A més, Ferran era un monarca absolutista i va violar diversos privilegis històrics dels nobles. En vista del nombre relativament gran de protestants en el regne, incloent alguns dels nobles, la impopularitat del rei aviat va provocar la revolta de Bohèmia. La defenestració de Praga de 22 de maig de 1618 és considerada el primer pas de la guerra dels Trenta Anys.[2]

En els següents esdeveniments va romandre un dels més ferms partidaris de la contrareforma antiprotestant i un dels caps de la lliga alemanya catòlica. Ferran va aconseguir succeir a Maties com a emperador del Sacre Imperi el 1619. Amb la Guerra dels Vuitanta Anys suspesa amb la Treva dels Dotze Anys, els Terços de Ambrosi Spinola envaïren el Baix Palatinat des de Flandes,[3] mentre els imperials obrien fronts a Lusàcia i al sud de Bohèmia intentant obrir-se camí cap a Praga.

, el novembre de 1620, les tropes imperials , que va fugir davant l'atac enemic. Els nobles txecs van perdre els seus privilegis polítics i part de les seves possessions i van sofrir una dura repressió, ja que calvinistes i luterans foren obligats a abjurar de la seva fe o exiliar-se i els territoris de la Corona de Bohèmia van passar als Habsburg, i Espanya va obtenir una part del Palatinat i ocupà la Valtellina, al Camí dels espanyols entre les possessions italianes i els territoris d'Àustria, a través de Suïssa.[4]


Amb el suport de la Lliga Catòlica i dels Reis d'Espanya i de la Confederació de Polònia i Lituània, Ferran va decidir recuperar la possessió de Bohèmia i aplanar als rebels. El 8 de novembre de 1620 a les seves tropes, dirigides pel general brabançó Joan t'Serclaes de Tilly, va obtenir una ràpida victòria en la batalla de la Muntanya Blanca sobre l'exèrcit de l'elector palatí Frederic V que havia estat elegit rei rival el 1618. Després de la fugida de Frederic cap als Països Baixos, Ferran va ordenar un massiu esforç per aconseguir la conversió al catolicisme de Bohèmia i Àustria, de manera que el protestantisme hi va gairebé desaparèixer en les següents dècades, i va reduir també el poder de la Dieta. El 1623 va decidir repartir els dominis Habsburg d'Àustria i va concedir l'Alta Àustria (Tirol i Àustria Anterior) al seu germà Leopold V d'Habsburg (+1632), que va formar una línia que es va extingir amb el segon dels seus fills el 1665.

En 1625, tot i les subvencions rebudes d'Espanya i el Papa, Ferran estava en una mala situació financera. Per tal de reunir un exèrcit imperial per continuar la guerra, es va dirigir a Albert de Wallenstein, un dels homes més rics de Bohèmia: aquest últim va acceptar amb la condició que tindria el control total sobre la direcció de la guerra, així com sobre el botí fet durant les operacions. Wallenstein va ser capaç de reclutar uns 30.000 homes (posteriorment ampliat fins a 100.000), amb el que va poder derrotar els protestants de Silèsia, Anhalt i Dinamarca. Els imperials no van marxar d'aquesta zona fins que es va signar el Tractat de Lübeck de 1629. Al Cristià IV li va costar recuperar les seves possessions, ja que va haver de pagar un gran impost de guerra. Aquesta multa suposà l'endeutament del país, a més de la pèrdua de prestigi de Dinamarca en la seva intenció de dominar el mar Bàltic.[5] Firmat el Tractat de Lübeck, l'emperador disposava de tropes per ajudar al seu cosí a la Guerra dels Vuitanta Anys[6] i va proporcionar un exèrcit liderat per Ernesto Montecuccoli, i els exèrcits reial i imperial van creuar l'IJssel, però sense aixecar el setge de 's-Hertogenbosch que havien iniciat els republicans, i després de la sobtada captura de Wesel els exèrcits reial i imperial es van retirar.[7]

Arran dels aclaparadors èxits militars catòlics, el 1629 Ferran va promulgar l'Edicte de Restitució, pel qual totes les terres arrabassades als catòlics després de la pau de Passau de 1552, serien retornats. L'aliança entre els Habsburg alemanys i els Habsburg hispànics va provocar l'aliança de tots els seus potencials enemics i rivals a Europa Gustau II Adolf de Suècia, Cristià IV de Dinamarca, les Províncies Unides i sobretot Lluís XIII de França. El rei de Dinamarca s'avançà al rei Suècia per temor que aquest dominés el mar Bàltic després de la guerra, però Ferran va aconseguir frenar-lo amb l'exèrcit d'Albrecht von Wallenstein. Mentre l'emperador Ferran estava ocupat amb la invasió danesa, les Províncies Unides van passar a l'ofensiva gràcies al suport financer de França i del tractat de Southampton de 1625, que va fer entrar al Regne Unit en guerra amb Espanya, i com que Espanya no va poder fer front a les seves obligacions de pagament, va fer fallida.[8] Després de la victòria a la batalla de Lutter de 1626 els catòlics acabaran per entrar en el Regne de Dinamarca i s'apoderaran dels regnes independents de Mecklenburg, Pomerània i Jutlàndia. Els imperials no van marxar d'aquesta zona fins que no se signà el Tractat de Lübeck de 1629 a canvi d'un gran impost de guerra.[5] L'emperador dugué a terme una violenta recatolització i l'Edicte de Restitució de 1629 suposà una dura repressió a la població protestant i la devolució a l'Església de tots els territoris que havien passat a poder dels protestants amb l'edicte de Nassau de 1552. Aquest edicte posà en peu de guerra els principats alemanys més importants.

A més, alguns dels aliats catòlics de Ferran va començar a queixar-se de l'excessiu poder adquirit per Wallenstein, així com del mètode implacable que va utilitzar per finançar el seu enorme exèrcit. Ferran va respondre acomiadant al general de Bohèmia el 1630. La direcció de la guerra a partir de llavors va ser assignat a Tilly, que fou incapaç d'aturar la marxa del suec des del nord d'Alemanya cap a Àustria. Gustau II Adolf, que acabava de derrotar la Confederació de Polònia i Lituània cobejava Pomerània i no volia que el poder catòlic s'instal·lés al nord d'Alemanya, i el 1631 va envair Pomerània i Mecklenburg. Els prínceps alemanys estan molt afectats econòmicament i l'emperador els va demanar més diners per a l'exèrcit, la guerra i el suport a l'Edicte de Restitució, i aconseguí mantenir l'edicte però no diners per l'exèrcit, i el pressupost d'Albrecht von Wallenstein quedà reduït a una quarta part. La intervenció de sueca va fer que l'emperador s'espantés i cregués que havia de rebaixar la tensió. Alguns historiadors culpen directament a Ferran per la gran pèrdua de vides civils en el saqueig de Magdeburg el 1631; havia donat instruccions a Tilly per fer complir el decret de restitució a l'Electorat de Saxònia, i aquesta orde va fer que el general brabançó traslladés les tropes cap a l'est i finalment a Leipzig, on van patir la seva primera derrota substancial en la primera batalla de Breitenfeld (1631).

Gustau Adolf va conquerir gran part del nord i centre d'Alemanya i continuà avançant cap al sud empenyent els imperials i la Lliga Catòlica a Westfàlia, Baviera i Àustria. Entre 1632 i 1635 Baviera queda ocupada pels suecs, que intenten un acostament a Viena però no arriben a assetjar-la mentre la causa imperial està realment molt tocada, sobretot per la guerra als Països Baixos. Tilly va morir el 1632 i Wallenstein fou cridat altre cop, sent capaç de reunir un exèrcit en només una setmana i d'expulsar els suecs de Bohèmia. Els imperials comandats per Wallenstein envairen Saxònia i Gustau II Adolf mor en la batalla de Lützen[9] sent succeït per Cristina de Suècia i va seguir un període d'operacions menors, potser a causa de la conducta ambigua de Wallenstein, que va acabar amb el seu assassinat el 1634, que podria haver estat ordenat pel mateix Ferran.

Malgrat la caiguda de Wallenstein, les forces imperials van reconquerir Ratisbona i van obtenir la victòriaL'emperador aconseguí la victòria en la batalla de Nördlingen el 1634,[10] que serví per pactar condicions més favorables amb els protestants moderats i fer fora els suecs. L'exèrcit suec es va afeblir considerablement, i el temor que el poder dels Habsburg en aquest punt podria arribar a ser aclaparador a l'imperi va provocar que França, dirigida pel rei Lluís XIII i el cardenal Richelieu, entrés a la guerra del costat protestant (el pare de Lluís, Enric IV de França, havia estat un líder hugonot). El 1635 Ferran va signar el seu últim acte important, la pau de Praga (1635), que no obstant això no va acabar amb la guerra però aconseguí un pacte amb la majoria d'estats protestants amb la cessió de Lusàcia a Saxònia,[11] però la guerra continuà a causa de la intervenció en terrenys alemanys d'Espanya, Suècia i França.

Encara que França era un país majoritàriament catòlic, era un rival de l'Imperi i d'Espanya, i entrà en la guerra al costat protestant.[12] El cardenal Richelieu, ministre en cap del rei Lluís XIII de França, trobava que els Habsburg eren massa poderosos, ja que dominaven una sèrie de territoris a l'est de la frontera francesa i tenien influència sobre les Províncies Unides, de tal manera que la seva àrea d'influència rodejava França. Després de ser derrotat per Carles IV de Lorena i Matthias Gallas al Rin, Alsàcia i Lorena, els exèrcits francesos es van mantenir centrats en la defensa, i la seva reconquesta.

Matrimoni i fills modifica

L'any 1600 es casà a Múnic amb la princesa Maria Anna de Baviera (1574-1616), filla del duc-elector Guillem V de Baviera i de la princesa Renata de Lorena. La parella tingué set fills:

Es casà en segones núpcies amb la princesa Elionor de Màntua, filla del duc Vicenç I de Màntua i de la princesa Elionor de Toscana amb la que no va tenir fills.

Referències modifica

  1. Kampmann, Christoph. Europa und das Reich im Dreißigjährigen Krieg. Geschichte eines europäischen Konflikts (en alemany). Kohlhammer, 2008, p. 10. ISBN 3170185500. 
  2. Wilson, Peter H. https://www.google.es/books/edition/The_Thirty_Years_War/567MDwAAQBAJ?hl=ca&gbpv=1&dq=Defenestration+Prague+Thirty+Years%27+War&pg=PA4&printsec=frontcover (en anglès). Harvard University Press, 2011, p. 4. ISBN 9780674062313. 
  3. Spielvogel, Jackson J. Western Civilization: Volume II: Since 1500 (en anglès). Wadsworth Publishing, 2006, p. 447. ISBN 978-0-534-64604-2. 
  4. Dyer, Thomas Henry. Modern Europe from the Fall of Constantinople to the Establishment of the German Empire, A.D. 1453-1871, (en anglès). Volume 3. London, England: G. Bell & Sons, 1877. 
  5. 5,0 5,1 Chapman, Benjamin. The History of Gustavus Adolphus and of the Thirty Years' War Up to the King's Death: With Some Account of Its Conclusion by the Peace of Westphalia Anno 1648 (en anglès). Longman, Brown, Green and Longmans, 1856, p. 171-177. 
  6. Olaf Asbach, Peter Schröder. The Ashgate Research Companion to the Thirty Years' War (en anglès). Routledge, 2016, p. 166. ISBN 9781317041351. 
  7. Olaf Asbach, Peter Schröder. The Ashgate Research Companion to the Thirty Years' War (en anglès). Routledge, 2016, p. 167. ISBN 9781317041351. 
  8. Graña, I. «Trece veces quebrada España entró en "default" seis veces entre 1557 y 1647, y solo Francia suspendió pagos en más ocasiones antes del siglo XIX» (en castellà). Vigo: Faro de Vigo, 15-04-2012. [Consulta: 19 agost 2022].
  9. Grönhammar, Ann. The Royal Armoury in the cellar vaults of the Royal Palace (en anglès). Stockholm: HathiTrust Digital Library, 2011. ISBN 9187594307. 
  10. Wedgwood, Cecily V. The Thirty Year's War (en anglès). New York Review Books Classics, p. 375. ISBN 1590171462. 
  11. Ronen, Dov. The Challenge of Ethnic Conflict, Democracy and Self-determination in Central Europe (en anglès). Routledge, 1997, p.14. ISBN 0714647527. 
  12. Kamen, Henry. Spain's Road to Empire (en anglès). Allen Lane, 2003, p. 387. ISBN 978-0140285284. 

Bibliografia modifica

  • Setton, Kenneth Meyer (1991). Venice, Austria, and the Turks in the seventeenth century. American Philosophical Society. ISBN 978-0-87169-192-7.
  • Hans Sturmberger. "Ferdinand II (Holy Roman emperor) : Introduction - Britannica Online Encyclopedia". Enciclopèdia Britànica
  • Ferdinand II (Holy Roman Empire), MSN Encarta"
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ferran II del Sacre Imperi Romanogermànic