Fest (historiador)

historiador romà

Fest (llatí: Festus)[a] fou un polític i historiador romà del segle iv que va florir en temps de l'emperador Valent. És l'autor d'un resum d'història romana (Breviarium rerum gestarum populi Romani) publicat cap al 370, molt breu i en general considerat de poc interès per la historiografia moderna[2] llevat dels darrers esdeveniments que narra, que va viure personalment.[3]

Infotaula de personaFest
Festus Historian.JPG
Portada de l'edició de Raffaello Mecenate de 1819[1]
Biografia
Naixementvalor desconegut Modifica el valor a Wikidata
Trento () Modifica el valor a Wikidata
Mortgener 380 Modifica el valor a Wikidata
Efes (Imperi Romà) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballHistòria Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióhistoriador Modifica el valor a Wikidata
PeríodeImperi Romà Modifica el valor a Wikidata
Activitat(Floruit: segle IV–segle IV Modifica el valor a Wikidata)
Obra
Obres destacables
Família
Parevalor desconegut Modifica el valor a Wikidata

BiografiaModifica

Ni la seva obra ni els manuscrits ofereixen gairebé gens d'informació sobre la vida de Fest; solament se sap, pel que diuen els manuscrits, que va ser magister memoriae de l'emperador Valent i que havia estat cònsol.[A] Tampoc no en parlen altres autors més tardans, de manera que només se'n poden fer conjectures. Una hipòtesi el fa originari de Volsinis, de família pagana i descendent del filòsof Musoni Rufus. Seeck l'identifica amb la inscripció CIL VI 537,[B] i el considera fill d'Aviè,[5] mentre que Mommsen, per la mateixa inscripció, l'identifica amb el mateix Aviè, per bé que això darrer és improbable.[3] Seeck també l'identifica amb la inscripció CIL XI 2997,[C] de la qual dedueix el nom de dos germans seus, Marcel·lí i Pròcul. També hauria tengut diversos fills, amb una esposa de nom Plàcida.[5] També es podria identificar amb un corrector de la Lucània[D] i amb un procònsol a Grècia i a l'Àsia,[E] segons el mateix Seeck,[5] encara que en general hom sol atribuir aquesta darrera inscripció a Aviè.

Una altra hipòtesi l'identifica amb el senador Fest de Tridentum,[3][b] cristià i de família humil, magister memoriae (ca. 369) de l'emperador Valent, qui el va enviar de procònsol a l'Àsia (372-378) per castigar els implicats en la conspiració de Teodor,[F][G][H] entre els quals el neoplatònic Màxim d'Efes i altres intel·lectuals.[6] En general, es considera aquesta identificació com a excloent amb l'anterior, pel fet que hom considera Fest de Tridentum un cristià, mentre que els Rufi Fest de Volsinis eren pagans.[5]

No se sap res de la seva vida posteriorment a la redacció del Breviarium, que raonablement va tenir lloc el 369 o uns quants anys més tard.[c]

ObraModifica

L'obra que l'ha fet conegut es titula Breviarium rerum gestarum populi Romani ('Resum de gestes del poble romà'), un treball que li encomanà l'emperador Valent durant la preparació de la seva campanya militar contra l'Imperi Sassànida i al qual va dedicada.[7][8] Es tracta d'un epítome d'història romana força breu que cobreix els esdeveniments del poble romà de la fundació de la Ciutat fins al 369. És dividit en trenta paràgrafs, que comencen narrant l'annexió de les diverses províncies al poder romà de manera cronològica, per acabar per centrar-se principalment en les campanyes a Orient (les guerres mitridàtiques, les guerres a Armènia, les Guerres gòtiques i les guerres amb els parts i els sassànides).[3][5][6][7] Les seves fonts són els epítomes de Livi (la major part actualment perduts), l'epítome d'història romana de Florus, el Breviarium d'Eutropi i possiblement una història dels emperadors romans diferent de la Història Augusta.[3][5]

Una obra intitulada De regionibus urbis Romae fou publicada per Flavio Biondo (segle xv) i per Onofrio Panvinio (segle xvi), els quals atribuïen l'autoria a Sext Rufus (el nom que alguns manuscrits donen a Fest).[7] En realitat, segurament es tracta d'una obra del segle xv que Biondo va trobar en un manuscrit a continuació del Breviari de Fest.[9]

Història manuscritaModifica

La història manuscrita del text condueix a l'establiment de dos arquetips que es remunten al segle iv. El tipus I apareix signat per Festus i dedicat a l'emperador Valent, els millors i més antics representants del qual són el Bambergensis E III 22,[d] el Gothanus I 101[e] i el Parisinus latinus 6113a.[f] El tipus II respon a una segona edició amb petites modificacions: és signat per Rufius Festus i adreçat a Valentinià I,[g] i conté lleugeres modificacions de vocabulari i simplificacions de la sintaxi.[h] Els manuscrits de referència d'aquesta família són l' Escorialensis Bibl. Reg. R II 18,[i] el Vindobonensis 89[j] i el Parisinus latinus n. a. 310a.[k][8]

Edicions modernesModifica

L'editio princeps és de Ruesinger del 1470 (Roma), després de la qual en vengueren múltipes edicions generalment publicades juntament amb altres edicions d'historiadors romans menors: principalment, la de Cuspinianus, qui va aplegar nombrosos manuscrits i en va fer una edició anotada.[7] Posteriorment es publicaren les edicions de Raffaello Mecenate (1819),[1] Wendelin Foerster (1874),[10] Carl Wagener (1886)[11] i J. W. Eadie (1967).[12] De 1994 és l'edició bilingüe (edició del text llatí i traducció al francès) de Marie-Pierre Arnaud-Lindet per la col·lecció Guillaume Budé.[3][5][8]

NotesModifica

  1. Els manuscrits li donen els noms de Rufius Festus, Rufus Festus i també Sextus Rufus. No hi ha consens en la historiografia moderna. Hom tendeix a considerar espuri el nom de Sext Rufus; per altra banda, si la connexió familiar amb Aviè és bona, és possible que el seu nom fos Rufi Fest (llatí: Rufius Festus). Davant la manca de certeses, però, en general és anomenat simplement Fest.
  2. Seeck considera improbable aquesta identificació perquè Fest de Tridentum era cristià, igual que l'emperador Valent, però en el Breviarium Fest deixa clar que la seva fe era diferent de la de l'emperador.[5]
  3. La datació el 369 se sosté a partir del fet que el Breviarium fa referència a la derrota dels gots a Noviodunum el 369, que conclogué la Guerra gòtica, però desconeix l'establiment de la província de Valèntia, a Britània.[3] La datació una mica més tardana, entorn del 372, se sosté a partir del fet que al final de l'obra desitja a l'emperador Valent que pugui resultar victoriós de la campanya contra els parts, que tengué lloc cap a aquesta data.[5]
  4. Manuscrit del segle ix en lletra carolina descobert a la catedral de Bamberg.
  5. Manuscrit de final del segle viii o començament del ix en lletra carolina, venut a la biblioteca ducal de Gotha el 1795.
  6. Manuscrit de final del segle ix i conservat a París; fa part de la mateixa subfamília que el Gothanus perquè conté errades comunes que els allunyen del Bambergensis.
  7. Valentinià I era coemperador amb el seu germà Valent. Valentinià era l'emperador de la part occidental de l'Imperi, de manera que cal suposar que aquesta segona edició anava destinada a la cort imperial a Roma. El terminus post quem d'aquesta edició és el 375, l'any de la mort de Valentinià.
  8. XXVIII, 3.
  9. Es tracta del manuscrit més antic, escrit en uncial a Espanya el segle vii i conservat a la biblioteca de l'Escorial.
  10. Manuscrit del segle ix en lletra carolina conservat a Viena.
  11. Manuscrit escrit a Alemanya el segle xii i conservat a París.

ReferènciesModifica

Fonts primàriesModifica

  1. Tots els manuscrits precedeixen el Breviarium d'un incipit i un explicit. Gairebé tots indiquen que havia estat cònsol (vir consularis), mentre que solament el Bambergensis i els de la seva família indiquen que havia estat magister memoriae.[4]
  2. CIL, VI, 537
  3. CIL, XI, 2997
  4. CIL, X, 212
  5. CIA, III, 635
  6. Ammià Marcel·lí, Res Gestae, XXIX, 2.22.
  7. Eunapi, Vitae philosophorum et sophistarum, VII, 6.6-13.
  8. Zòsim, Historia Nova, IV, 15.2-3.

Fonts secundàriesModifica

  1. 1,0 1,1 Mecenate, 1819.
  2. Baldwin, B. The Oxford Dictionary of Byzantium. Vol. 2, 1991, p. 784. 
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 «Festus». A: Encyclopædia Britannica, 1911. }
  4. Foerster, 1874, p. 7.
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 5,7 5,8 «Festus 11». A: Realencyclopädie der classischen Altertumswissenschaft, 1909. 
  6. 6,0 6,1 Hornblower, Simon; Spawforth, Antony (editors). The Oxford Classical Dictionary. vol. I. Oxford University Press, 2012, p. 574. 
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 Smith, William (ed.). «Sextus Rufus». A: Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology. Vol. III. Boston: Little, Brown, & Comp., 1867, p. 814. 
  8. 8,0 8,1 8,2 Arnaud-Lindet, Marie-Pierre. Abrégé des hauts faits du peuple Romain. París: Les Belles Lettres, 1994, p. IV-XXXIV. ISBN 2-251-01380-6. 
  9. «Regionarii». A: Realencyclopädie der classischen Altertumswissenschaft, 1909. 
  10. Foerster, 1874.
  11. Wagener, 1886.
  12. Eadie, 1967.

EdicionsModifica

Vegeu texts en català sobre el Breviarium de Fest a Viquitexts, la biblioteca lliure.